Ara, la primavera / Després, les dimissions

Proposo agafar el costat positiu de la reclusió obligada. Apreciem els detalls

Ara, la primavera

De la finestra estant veig una figuera. Quan vam arribar a la casa nova, ella ja hi era. Des d’aleshores ens ha fet companyia sense reclamar mai res. Fèiem vida al marge, cadascú anava a la seva. Durant vint anys les estacions volaven damunt seu i ella anava florint, donant fruits i quedant-se desplomada, fidel al calendari. Ens els últims mesos, no sabria precisar quants, era un arbre trist, de branques en espera. Tot d’una divendres passat, quan va començar l’aturada escolar, vaig mirar la figuera i s’havia produït el miracle. Al final de cada branca hi apareixia, ja, una petita ungla verda. El primeríssim brot del seu renaixement. Igual que a cada vaixell n’hi ha un que és el primer a veure terra, a la família hi ha la batalla de ser el més ràpid a descobrir el secret de la figuera. L’endemà aquella protuberància, d’un verdós innocent i tendre però lletja com un percebe, ja havia crescut dos mil·límetres respecte a la vigília. L’exercici d’observació ha estat constant durant la setmana. El confinament ens obliga a una disciplina nova i a una mirada diferent de les coses. Cada dia trec el nas per veure la seva lentíssima però imparable crescuda i em convenço que quan les fulles palmades i nerviüdes arribin al seu màxim, el coronavirus ja anirà de baixa i podrem sortir a celebrar la vida. Mentrestant, proposo agafar el costat positiu de la reclusió obligada. Apreciem els detalls. Els verds, els moments, els silencis, la ment en blanc, si convé, una estona. Cada casa és un món, esclar, i tothom viu la seva peculiaritat familiar com pot, però les circumstàncies ens posen al davant d’una ocasió que mai no hauríem imaginat. Es disparen, diuen, les audiències de televisió i els índexs de lectura. És la lògica de l’entreteniment. La dieta informativa, però, sembla una bona idea. Explorar els espais buits de la ment, una altra. I, ni que sigui a través de la finestra, contemplar un pam de primavera. A la natura, tot és nou cada dia. 

Després, les dimissions

Una gran veritat que s’ha fet evident: qualsevol mesura que es pren abans d’una pandèmia sembla exagerada; qualsevol mesura que es pren després sembla insuficient. I malgrat que la màxima es torna a complir, no podem estar d’indignar-nos en la mateixa mesura que fem bondat i ens autoconfinem de forma exemplar. 

Salvador Macip, el doctor de Leicester que encara hem de decidir si és millor novel·lista que científic, va sentir Pedro Sánchez i en va demanar la dimissió. El president espanyol havia dit que “si haguéssim sabut el que sabem avui, no ho hauríem fet igual”. Pedro Sánchez ja plegarà, quan toqui. Ara no és hora de dimissions. Només faltaria. Però sí que caldrà anar fent una llista i, ara que tenim temps, proposo anar apuntat qui ha fet què i qui no n’ha sabut prou. La bona fe no serà una excusa. Tampoc ho serà el mal de molts, conhort de porcs. Precisament, perquè la globalització ens avisava dels vents que venien de la Xina i d’Itàlia, les mesures a Espanya han arribat tard, tèbies i insuficients. A la llista hi tinc, per exemple, el coordinador d’emergències que va dir, ara fa un mes, que Espanya no passaria de tenir algun cas diagnosticat. Hi tinc els que, tenint el poder per fer-ho, no van tancar Madrid, com sí que es va fer a Codogno o Igualada. Hi tinc les eminències que es van passar setmanes dient que les mascaretes, per a la població, no servien de res i ara ens demanen que ens les fabriquem a casa. Hi tinc els que ens han posat els militars al carrer i els que han arrabassat qualsevol poder a les autonomies. Hi tinc els partits polítics que, quan caldria aprovar els pressupostos més ràpid que mai, decideixen torpedinar-los durant un mes recorrent-los al Consell de Garanties Estatutàries. Hi tinc un rei empastifat de milions i de corrupció familiar que ha sentit, tot d’una, que la cassolada ja no és una cosa de la meitat dels catalans sinó de tot Espanya. Quan tot això passi, agafarem la llista. I potser començarem pel final.