Quan no governa Pedro Sánchez

A Espanya, des de ja fa bastants anys, hem pervertit el sistema

S’ha parlat molt de la manca de separació de poders. La llum vermella l’ha encesa la grollera –per descarada, per insolent– actuació del poder judicial espanyol. Però la realitat és que la separació de poders, a Espanya, no ha existit mai. ¿No va ser aquell illetrat anomenat Guerra –triler professional que omplia pavellons municipals a Catalunya– qui va dir que Montesquieu havia mort? De fet, la separació de poders va néixer morta en el moment que va començar la Transició. El sistema ha fet impossible que arreli.

La primera activitat en pro de la manca de separació de poders va consistir en barrejar parlamentaris amb membres de l’executiu. Un ministre hauria de ser una persona del carrer amb capacitat de gestió. Sense cap tipus de vocació política més enllà de la de servir la cosa pública. Però el maligne sistema pel qual els parlamentaris són designats –vull dir entaforats en una llista de la qual es coneix, menys o menys, el llindar d’elegibilitat– fa que tot consisteixi en caure en gràcia als que manen al partit. I així anar aconseguint premis. Ara uns escó... Si fas bondat una 'canongia' en forma de membre d’algun organisme, una comissió, un consell d’administració d’empresa pública o bé de membre de la mesa del Parlament corresponent... El premi major, però, arriba el dia que, potser, et fan ministre.

No serà el senyor Sánchez qui determini res, sinó una mena de màfia d’estat

Fins aquí el camí pervers que ha seguit aquell individu que hauria de respondre directament davant dels electors. S’ha convertit en un empleat de partit que va vivint com a funcionari parlamentari, més que no pas amb la inquietud d’aquell que, si no ho fa bé, no sortirà elegit. I com més temps passa, més depèn del partit. El seu currículum viciat l’incapacita per fer res remunerat en el món privat. Vet aquí el que ha provocat que el poder executiu sigui un braç del poder legislatiu més que no pas altra cosa.

L’aventura no acaba aquí. L’afer esdevé més truculent i perillós del que sembla. Si agafen i miren els currículums  dels actuals membres del govern espanyol veuran que, deixant de banda el senyor Pedro Duque –que posseeix una carrera molt particular–, tots els altres són funcionaris. O han estat professors, jutges, diputats autonòmics, o senadors o parlamentaris a Europa, etc. Cap sap el que significa guanyar-se les garrofes en un entorn, diguem-ne, de risc. Algú dirà que alguns d’entre ells han demostrat capacitat de gestió en el passat. Pot ser. Però saben què els dic? Que aquest columnista està convençut que la millor demostració de capacitat de gestió es diu “compte de resultats”. Perquè, personalment, ignoro quina és la vara que mesura la capacitat de gestió en l’entorn públic. No em negaran que la meritocràcia és cosa del passat.

Fent-ne una anàlisi freda podríem concloure que són els funcionaris els que governen. Ignoro si ho fan en benefici nostre, dels contribuents. Recordin la trajectòria que els he explicat més amunt. L’individu en qüestió ha perdut el sentit de qui li posa el rostit a taula. No hi ha lligam ni emocional ni, de forma conscient, econòmic. Tampoc hi ha capacitat de reacció per allò que els anglosaxons anomenen 'accountability' ('passar comptes'). No existeix la possibilitat directa i clara de poder-li dir: “Si no ho fas bé, et foto fora!” Bé, per fer-ho ras i curt, tinc la sensació que, al capdavall, tota aquesta gent governa per a ells mateixos. Tots? No. Siguem honestos. Hi ha algú que sempre se la juga: el líder polític. Cal reconèixer que el senyor Pedro Sánchez se l’ha jugada, ha apostat, ha arriscat. I va guanyar. Però qui consideri que amb això hem solucionat el problema, s’equivoca.

Si miren on han anat a parar, finalment, el membres del govern Rajoy veuran que tots tenien un raconet públic. El president, un registre de la propietat que li permet sestejar, quan vol. La vicepresidenta ha estat nomenada -pel govern de Pedro Sánchez- membre del Consejo de Estado. L’altra al Tribunal Suprem, com a vocal... Bé, ja m’entenen. I els que hi són ara, faran el mateix quan els despatxin. I és que no hi ha res com jugar sobre segur, no troben? I així és com es manté una cosa que coneixem com a 'maquinària de l’Estat'. Un sistema que pot aturar des d’un referèndum fins a fer quedar en ridícul Sánchez quan convé.

A mi el senyor Pedro Sánchez no em sembla mal polític. Fins i tot tinc la sensació que, si fos per ell, el referèndum ja s’hauria celebrat. Però no serà el senyor Sánchez qui determini res, sinó una mena de màfia d’estat. Perquè a Espanya, des de ja fa bastants anys, hem pervertit el sistema. Com a Itàlia. Amb la diferència que ells, intel·ligents, al govern li diuen “porco”.

Més continguts de