El xou de l’oncle Floyd
Poso Slip away, amb aquella introducció tan transcendent, i mentre escolto la història dels ninots Oogie i Bones em poso a escriure sobre la mort de Bowie (els fans sempre en diem el cognom sol, no pas el nom i el cognom, és una manera familiar de demostrar-li respecte). I serà un text molt calcat (sense voler) del possible article que faré si sóc viva quan es morin Cohen o Dylan o qualsevol altre que ens hagi fet emocionar tant. Quina pena. I ara, a la tele i a la ràdio, especials més o menys sincers i més o menys curts: artista camaleònic, retirat dels escenaris, va saber reiventar-se, els seus discos dels vuitanta no són tan interessants, pols d’estrelles, excessos, ara feia vida familiar... Ta, ta, ta. Aquestes coses. Però mentre els precipitats experts diuen això, et mires els tècnics de so i els encarregats dels micròfons i veus que estan molt afectats. I penso en dissabte passat, que vam fer un dinar i després, com sempre, vam agafar lletres de cançons que tenim per allà, a punt, i vam cantar Five years (sempre la cantem). I faig la cosa adotzenada i inevitable (qui vol ser original quan està trist?) d’agafar una frase qualsevol de qualsevol cançó d’ell ( Slip away, la que tinc posada) i elevar-la a categoria de símbol sense voler. “Alguns de nosaltres sempre es queden. A l’espai sempre és 1982”, diu.
Aquest matí, els whatsapps. “S’ha mort Bowie”. I de seguida: “Fem una festa”. El meu cunyat: “Veniu a casa i posem música seva”, perquè té un equip de música molt bo i allà tot se sent molt bé. I la meva amiga: “Ostres, m’enrecordo d’aquell dia que vam cantar Starman a casa teva amb el piano...” I penso que, un dia com avui, t’has de deixar anar i plorar de gust, ben de gust, per algú que no coneixes però que sí que coneixes, perquè va passar pel món i va fer una cosa tan valuosa com fer-te emocionar.
