01/03/2022

Per què Vladímir Putin ja ha perdut aquesta guerra

4 min
El Mikhailo, de 5 anys, subjecta un peluix en un refugi antiaeri a Kíev, el 26 de febrer.

Quan fa menys d’una setmana que ha començat la guerra, sembla cada cop més probable que Vladímir Putin s’encamini cap a una derrota històrica. Pot ser que guanyi totes les batalles, però que, així i tot, perdi la guerra. El somni de Putin de reconstruir l’Imperi Rus sempre s’ha basat en la mentida que Ucraïna no és una nació real, que els ucraïnesos no són un poble real i que els habitants de Kíev, Khàrkiv i Lviv volen ser governats per Moscou. Això és una mentida molt grossa: Ucraïna és una nació amb més de mil anys d’història i Kíev ja era una gran metròpoli quan Moscou no era ni tan sols un poble. Però el dèspota rus ha dit la seva mentida tantes vegades que sembla que ell mateix se la cregui.

Quan planejava la invasió d’Ucraïna, Putin comptava amb molts fets coneguts. Sabia que militarment Rússia és molt superior a Ucraïna. Sabia que l’OTAN no enviaria tropes per ajudar Ucraïna. Sabia que la dependència europea del petroli i el gas russos faria que països com Alemanya dubtessin a l’hora d’imposar sancions dures. A partir d’aquests fets coneguts, el seu pla era atacar Ucraïna amb força i rapidesa, enderrocar el govern, establir un règim titella a Kíev i trampejar les sancions occidentals.

Però hi havia una gran incògnita sobre aquest pla. Com van aprendre els nord-americans a l’Iraq i els soviètics a l’Afganistan, és molt més fàcil conquerir un país que mantenir-s’hi. Putin sabia que tenia la força necessària per conquerir Ucraïna. ¿Però acceptaria el poble ucraïnès el règim titella de Moscou? L’aposta de Putin era que sí. Al capdavall, tal com ha explicat repetidament a qualsevol que el volgués escoltar, Ucraïna no és una nació real i els ucraïnesos no són un poble real. El 2014, a Crimea, la gent gairebé no es va resistir als invasors russos. Per què havia de ser diferent el 2022?

A mesura que passen els dies, es veu cada cop més clar que l’aposta de Putin falla. El poble ucraïnès resisteix aferrissadament, de manera que s’ha guanyat l’admiració de tot el món i guanyarà la guerra. L’esperen molts dies foscos. Els russos encara poden conquerir tot Ucraïna. Però per guanyar la guerra, els russos haurien de mantenir-se a Ucraïna, i això només ho poden fer si el poble ucraïnès els deixa. Sembla cada cop més improbable que passi.

Cada tanc rus destruït i cada soldat rus mort fan créixer el coratge dels ucraïnesos per resistir. I cada ucraïnès mort fa créixer l’odi dels ucraïnesos contra els invasors. L’odi és el sentiment més lleig que hi ha. Ara bé, per a les nacions oprimides, és un tresor amagat. Enterrat al fons del cor, pot sostenir la resistència durant generacions. Per restablir l’Imperi Rus, Putin necessita una victòria relativament incruenta que porti a una ocupació en què l’odi sigui relativament petit. Fent vessar cada cop més sang ucraïnesa, Putin està fent impossible que el seu somni es compleixi. No serà el nom de Mikhaïl Gorbatxov, el que quedarà escrit en el certificat de defunció de l’Imperi Rus: serà el de Putin. Quan Gorbatxov va marxar, russos i ucraïnesos se sentien germans; Putin els ha convertit en enemics i ha fet que la nació ucraïnesa es defineixi d’ara endavant en contraposició a Rússia.

Les nacions es construeixen en última instància sobre històries. Cada dia que passa sorgeix una nova història que els ucraïnesos explicaran no només en els dies foscos que vindran, sinó també en les dècades i les generacions properes. El president que es va negar a fugir de la capital, dient als Estats Units que necessitava munició, no un viatge; els soldats de l’illa de les Serps que van dir a un vaixell de guerra rus que se n’anés “a prendre pel cul”; els civils que es van asseure davant dels tancs russos per intentar aturar-los. Aquest és el material amb què es construeixen les nacions. A la llarga, aquestes històries compten més que els tancs.

El dèspota rus ho hauria de saber més bé que ningú. De petit, es va criar amb una bona dosi d’històries sobre les atrocitats alemanyes i la valentia russa en el setge de Leningrad. Ara ell està creant històries similars, però s’ha atribuït el paper de Hitler.

Les històries sobre la valentia ucraïnesa encomanen decisió no només als ucraïnesos, sinó a tot el món. Encomanen coratge als governs dels països europeus, a l’administració dels EUA i fins i tot als ciutadans oprimits de Rússia. Si els ucraïnesos s’atreveixen a aturar un tanc amb les seves pròpies mans, el govern alemany es pot atrevir a subministrar-los uns quants míssils antitancs, el govern nord-americà es pot atrevir a expulsar Rússia del Swift i els ciutadans russos es poden atrevir a demostrar la seva oposició a aquesta guerra forassenyada.

Tots ens podem sentir empesos a aportar alguna cosa: fer una donació, obrir els braços als refugiats o ajudar amb la lluita per internet. La guerra d’Ucraïna marcarà el futur del món sencer. Si deixem que guanyin la tirania i l’agressió, tots en patirem les conseqüències. No té sentit mantenir-nos com a simples observadors. És hora de fer-se sentir.

Malauradament, és probable que aquesta guerra sigui llarga. Amb diferents formes, pot ser que duri anys. Però la qüestió més important ja està decidida. Els últims dies Ucraïna ha demostrat a tot el món que és una nació molt real, que els ucraïnesos són un poble molt real i que no volen viure de cap manera sota un nou Imperi Rus. La gran pregunta que queda oberta és quant de temps haurà de passar perquè aquest missatge travessi les gruixudes parets del Kremlin.

Copyright Yuval Noah Harari 2022

Yuval Noah Harari és historiador, filòsof i autor de 'Sàpiens', 'Homo Deus. Una breu història del demà' i '21 lliçons per al segle XXI'
stats