El ‘zeitgeist’, Podem i Catalunya
¿Quin és ara, en aquests inestables inicis del segle XXI, el que els alemanys romàntics van batejar com a zeitgeist, l’esperit del temps, és a dir, el clima cultural, intel·lectual i ideològic predominant? Naturalment, des del rigorós present, sempre costa fixar una època. És més fàcil a pilota passada. Però podem dir que ara mateix vivim una globalització tecnològica i capitalista sense fre, i una reacció democràtica i popular sense perfils clars, amb moltes varietats regionals. Es parla del bé comú com a idea força en oposició a l’individualisme del consum: aquest seria el zeitgeist que malda per obrir-se pas. Hi ha una gran expectativa, en medis intel·lectuals -filòsofs, sociòlegs, politòlegs...-, per veure sorgir algun model que faci de contrapès a la força voraç del mercat -sobretot del mercat del diner-, d’una banda tan necessari i de l’altra tan perillós quan se li deixa tot el camp per córrer. Hi ha un pensament incipient amb fam d’una nova política.
Per això, quan el nou primer ministre grec Alexis Tsipras diu que no reconeix la troica, es guanya les simpaties no només dels grecs sense present ni futur -i de molts europeus-, sinó dels intel·lectuals orfes d’una alternativa, desitjosos que el seu zeitgeist del bé comú comenci a tenir cara i ulls. Ja veurem com va la negociació concreta sobre el deute grec. I ja hem vist que Alemanya no ho posarà fàcil. Però l’important és el que representa Tsipras: la veu de la gent desesperada del carrer, la idea que la política no es pot fer només als despatxos del BCE, la CE i l’FMI. L’accés de Syriza al poder no és una revolució, senzillament consisteix en el triomf de la democràcia i en la il·lusió d’un cert retorn al bé comú. Hi ha una gran expectació per veure si això quallarà, i com. I per veure fins a quin punt influirà en un replantejament d’Europa.
Les mirades ara es giraran cap a Espanya, i concretament cap a Podem. Pablo Iglesias no només s’ha convertit en un fenomen local, sinó que ja ha triomfat als passadissos de Brussel·les. Tsipras i Iglesias són vistos com el relleu mediterrani a l’esgotada socialdemocràcia europea: tots dos són europeistes regeneracionistes, amb un punt de populisme nacionalista que no fa nosa perquè Grècia i Espanya són estats nació amb solera. De la nit al dia han esdevingut l’alternativa a l’austeritat de Merkel. De cop, encarnen l’esperança del zeitgeist democràtic i europeista del bé comú.
¿I en quin lloc queda aquí la revolució democràtica catalana? A la dificultat inherent de trobar simpaties per al naixement d’un estat europeu dins d’un altre (quan aquest altre, a més, s’hi nega en rodó) ara s’hi afegeix la competència de Podem. El procés català ha tingut fins avui la virtut d’un comportament impecablement pacífic i democràtic, que ha generat una certa admiració. Li falta, però, el component d’alternativa ideològica. Precisament per la seva pluralitat, en això no pot competir amb Podem. I és aquest factor el que li resta una connexió completa amb el zeitgeist actual, i, per tant, amb possibles simpaties intel·lectuals exteriors, que prioritzaran el procés de canvi espanyol de la mà de Podem.
El procés català, doncs, a part de la seva crisi interna, ha d’afrontar el canvi de context extern, tenint en compte que aquest context, aquest zeitgeist, també influeix en la ciutadania pròpia, que haurà de triar entre un canvi a la catalana (més democràtic que ideològic) o un canvi a l’espanyola (més ideològic que català). Sí, es tracta de triar. No és estrany, per tant, que des del procés català es tendeixi a veure Podem com un fre a les seves expectatives de ruptura amb una Espanya poc democràtica i molt ineficaç i centralista, i des de Podem es tendeixi a veure el procés català com un fre a les seves expectatives de canvi d’una Espanya poc social i molt corrupta.
