Voluntaris que no dubtaven a embarcar-se en un bot per salvar vides

No tots eren mariners i pescadors, els que s’allistaven al bot salvavides de Sant Feliu de Guíxols. Hi havia també treballadors del món del suro, pagesos... Tots voluntaris. El bot, i la magnífica caseta que el protegeix, d’estil modernista, és un conjunt del patrimoni marítim català de visita imprescindible

4 min
Caseta de Salvament maritim de Sant Feliu de Guixols, Baix Empordà.

És una llàstima que molts dels visitants de Sant Feliu de Guíxols passin per alt bona part dels elements del seu valuós patrimoni marítim. N’hi ha que poden semblar enigmàtics, com ara una balisa d’enfilació (el port de Sant Feliu té un grapat d’esculls que dificulten entrar-hi des de mar; per això hi ha una balisa d’enfilació, una estructura metàl·lica amb llums). N’hi ha de poc visibles, i trepitjables, però que expliquen moltes coses. És el cas de la llarga barra de ferro que diu l’eslora (gairebé 50 metres) d’un navili de guerra de l’armada espanyola que es va construir a Sant Feliu. Es troba al paviment de la Rambla (abans en deien Rambla Antoni Vidal, en honor a qui va ser un gran benefactor, però de qui se sap que alhora va dedicar-se a l’esclavatge quan ja estava prohibit). N’hi ha de recol·locats, com un canó –recuperat de l’antic fortí–, situat verticalment damunt d’un gran norai de pedra. Servia per lligar-hi una embarcació.

Sí que reben més visitants, en canvi, dos altres elements del patrimoni marítim: l’ermita de Sant Elm –des d'on l'escriptor Ferran Agulló va inspirar-se per començar a difondre el nom de Costa Brava– i la Caseta de Salvament Marítim, que es va fer per acollir un bot salvavides. D’estil modernista, va ser dissenyada pel general Guitart, autor també del Casino dels Nois (1889), un original edifici d’estil arabitzant de Sant Feliu que continua dret.

La Caseta de Salvament Marítim i el bot salvavides es conserven en el mateix estat que quan van fer-se a les darreries del segle XIX, i al mateix lloc, el turó dels Guíxols, un bon mirador sobre el port. És precisament en aquest turó on es va produir el martiri de Sant Feliu: des d’aquí es diu que va ser llançat al mar amb una roda de molí lligada al coll i salvat pels àngels, que el van dur a la badia a través de la cova que hi ha sota el turó. Dissortadament, quan es va fer l’antic club nàutic van tapar aquesta preciosa cova que hi havia sota el rocam, més o menys sota la caseta de salvament on soc ara.

"La caseta i el bot van ser una iniciativa de la secció local de la Sociedad Española de Salvamento de Náufragos. Aquesta secció local va constituir-se el 1886 en un moment de puixança de la indústria del suro, que va fer créixer notablement el nombre d’embarcacions. S’autofinançava amb donacions de particulars i empreses", m’explica Sílvia Alemany, directora del Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols, que de ben jove solia banyar-se amb la colla a les cales de la zona fins i tot amb mal temps. Ara no ho faria. "El 1887 es construeix aquesta caseta i l’any següent, el 1888, aquest bot salvavides, que du el nom de Miquel de Bohera", afegeix la Sílvia.

"Amb aquest bot es feien exhibicions per obtenir fons econòmics –diu la directora del Museu d’Història de Sant Feliu–. Des de la caseta, el bot era estirat fins al mar per cinc cavalls, dos per cada banda i un al davant. Era poc pràctic i es va fer una altra caseta per guardar el bot arran d’aigua", comenta Jordi Colomeda, tècnic del Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols. "El bot salvavides anava a rem i a vela; el motor encara no havia arribat. Navegava amb cinc rems per banda (cinc remers a cada banda i un timoner) i, si calia, amb dues veles", remarca Xavier Roca, també tècnic del Museu.

No tots eren mariners i pescadors, els que s’allistaven al bot salvavides. Hi havia també treballadors del món del suro, pagesos... Tots voluntaris. A tots els que acudien a la caseta per ajudar en les tasques de salvament se’ls donava un premi: el primer a arribar tenia una gratificació més alta que el segon, i així successivament. I rebien també medalles al rescat. Molts guixolencs estaven sempre a punt per si el mar "canviava de cara". En una època en què no hi havia prediccions meteorològiques, la mar engolia amb facilitat experimentats homes de mar.

A la mateixa caseta hi ha un petit "canó llançacaps" i una "rampa llançacoets": si l’embarcació amb problemes es trobava a prop de la costa es llançava des de terra un cap (corda) fins a l’embarcació. Aleshores es feia arribar a l’embarcació una corda més gruixuda. Una vegada assegurat un extrem d’aquesta corda gruixuda a terra i l’altre extrem en algun punt elevat del vaixell, es feia córrer una cistella, on pujaven els nàufrags per arribar a terra ferma.

Aquest és sens dubte el conjunt més complet de salvament marítim del país. Hi ha dos bots de les mateixes característiques a Vilanova i la Geltrú i a Calafell, però com a conjunt –caseta i bot– és únic a Catalunya i a la Mediterrània. Curiosament, hi ha una caseta de salvament marítim feta a la mateixa època i del mateix estil a Puerto Rico.

AUTOREDREÇABLE I INSUBMERGIBLE. El bot salvavides de Sant Feliu és del model anglès anomenat Beeching Peake, l’últim crit en la tecnologia naval de l’època. Com que té força pes a la quilla, és difícil tombar-lo i és autoredreçable. També és insubmergible. Fa uns deu metres d’eslora i està construït amb fusta i metall.

LES SOCIETATS DE NÀUFRAGS. L’any 1880 es va fundar a Madrid la seu de la Sociedad Española de Salvamento de Náufragos amb l’objectiu de vetllar per la seguretat de la navegació als rius i costes espanyols. Aquesta societat s’inspirava en la Royal National Life-Boat Institution britànica, creada el 1852.

stats