La gent gran a l'Alt Pirineu i a l'Aran

Vivim en una regió sanitària de ficció, que depèn totalment de Lleida i de Girona

Quan un escriu un article intenta, primer de tot, fugir de la retòrica. I parlar de la gent gran indueix a caure-hi a través de tot tipus d'expressions que són gairebé despectives —fora del context familiar—, com padrins, avis, iaios... També tenim un segon perill, no menys important que el primer, que és caure en l'anàlisi segmentada dels diversos sectors humans que integren la societat, sigui l'altpirinenca, l'aranesa o qualsevulla altra. Un dels molts mals que ens ha portat el covid-19 és precisament la vulgarització de l'edatisme, és a dir, de tendir a fer tractaments sanitaris excessivament basats en les diverses seccions d'edat: els joves, els vells... Aquestes bases pseudoculturals no són gens innocents com potser algun lector pot pensar, ben al contrari, han portat a diverses administracions, en aquest cas la sanitària, a justificar autèntiques discriminacions respecte a la gent gran i a promoure, involuntàriament, una desinformació fatal de cara a la gent jove.

La nostra regió sanitària, la de l'Alt Pirineu i Aran, no té característiques rotundament diferenciades de la problemàtica general catalana, però sí que ofereix una sèrie de qüestions a tenir molt en compte. En primer lloc, vivim en unes comarques de molt baixa densitat demogràfica cosa que comporta una atenció política i administrativa de segona categoria per raons òbvies de pes electoral. En segon lloc, la nostra població té elements de progressiu envelliment provocat per la forçada emigració laboral de la joventut. I en un tercer lloc, vivim en una regió sanitària de ficció, que depèn totalment de Lleida la part provincial lleidatana, i de Girona, la part provincial gironina. Això dificulta enormement l'establiment de polítiques sanitàries específiques per solucionar la nostra problemàtica.

A l'Alt Pirineu tenim uns gravíssims dèficits d'equipaments residencials per a la gent gran que pateix alts nivells de fragilitat. Tenim dèficits tant de places sociosanitàries —dedicades a gent gran que pateix malalties greus o molt greus—, o de places senzillament geriàtriques, és a dir, dedicades a gent que volen o necessiten viure amb un cert nivell d'assistència, bé a través de residències clàssiques, bé a través d'altres equipaments com pisos assistits o pisos construïts amb equipaments comunitaris. I també, tant o més important, que tot això caldria fer-ho seguint l'esperit de les noves tendències de promoció de la qualitat de vida de les persones fràgils. No als magatzems de persones senils!

Personalment, crec que hi ha dos temes fonamentals per arribar a solucions operatives. El primer seria el del funcionament real d'una àrea sanitària i de benestar social que fos definida per l'Alt Pirineu i Aran, per ser una àrea de característiques demogràfiques, socials i econòmiques molt similars. I el segon tema, no caure en anàlisis que comportin la segmentació social, allò que dèiem de vells i joves. Aquesta manera de fer les coses porta a la discriminació gairebé diria que anticonstitucional de la gent gran i al sentiment que són un grup aïllat de la resta per part de molts grups de joves, adolescents i preadolescents. Les conductes d'alguns sectors juvenils provenen d'aquestes polítiques separadores. No podem donar la culpa a les escoles o a les famílies, el tema ve d'un enfocament polític i administratiu que necessita, en la meva opinió, de ser corregit.

No cal dir que en el marc de la gent gran advoco per la constitució de Consells Consultius de Gent Gran a cada comarca i que es federin en el marc de l'Alt Pirineu i Aran per tal que puguin influenciar polítiques territorials altpirinenques, comarcals i locals. Els individualismes, a veure qui és el més llest, o qui crida més, poden aconseguir una quota efímera i improductiva als mitjans de comunicació social, però ens sumiran una vegada més en la lamentació i en la subordinació als ens provincials.

El + vist

El + comentat