Son les sis de la tarda tocades. Fa no-res m’ha sonat el telèfon i, en despenjar, un amable: “Bon dia! Bé, bona tarda, hehe...”. I jo que li responc, sense embuts, “bon dia, i tant!”, encara que des que he aixecat la persiana he vist un cel gris i, des de llavors, el carrer ha tingut ocasió de regar-se uns quants cops.
El cas és que, en moltes ocasions, he sentit de veus bastant més erudites que la meva que la salutació genuïna en català és, és clar, bon dia; que el bona tarda és un castellanisme que es va inocular al nostre parlar els anys setanta. De fet, va començar amb el “bones tardes”, però com que era massa estrany això de dir-ho en plural, va consolidar-se en singular. I d’aquí ve el bona vesprada valencià, mentre que a les Balears el bona horabaixa encara sona força artificial. Tot plegat ho remata molt bé el gran referent Gabriel Bibiloni amb un article molt fàcilment localitzable a internet titulat, ras i curt, “Bon dia tot el dia”. Fet i fet, si dius bon dia en plena tarda, lluny de ser considerat algú genuí, ets pres per despistat.
Però si encara fos poc, no ha costat gaire que aparegués el bon vespre, el bones pasqües... i el bones, au maria! Sincerament, no sé de què ve que els espanyols saludin dient buenas. Sempre m’he quedat una mica amb la mosca darrere l’orella per aquesta moda de desitjar a algú que una cosa li sigui bona, sense especificar què és això que desitges que li sigui bo. No ho sé... com que en castellà ho diuen en plural (buenos días, buenas tardes, buenas noches...)... I el que em sorprèn és que no diguin buenos! Mira, aquelles que defensen aquell mal entès llenguatge no sexista consistent en desdoblar tots els gèneres o parlar directament en femení almenys tenen una victòria per celebrar, també en català, amb la instauració d’aquest bones!
Amb això, permeteu-me que us digui que, cada cop que veig escrit el bones a l’inici d’un correu electrònic o d’un missatge de mòbil, no puc evitar pensar en la sèrie de televisió nord-americana de policies i forenses titulada de la mateixa manera. Títol, en aquest cas, que es refereix a la paraula ossos, en anglès. I, viceversa: quan veig que anuncien la sèrie i en surt el títol en pantalla, m’imagino algú amb accent barceloní (no sé per què) i amb posat de guais saludant tot dient “boneeees”.
En qualsevol cas, resulta que no sóc l’únic de la comunitat lingüística a qui li inquieta que, tot sovint, li desitgin “bones” sense especificar bones què. I és que una companya de fatigues filològiques amb qui tinc tendència a empatitzar amb aquestes neures va treure el tema en una conversa. Davant la incomprensió per aquesta manera de saludar, va fer recompte de coses que es puguin desitjar començant amb un bones, així per sistema. I, d’aquesta manera, va concloure que, per què no, davant del bones, contraatacar amb una pregunta clarificadora? Si et diuen bones, tu pregunta: “...festes o vacances?”.
