10 anys de la sentència que va capgirar la política catalana

La retallada de l’Estatut va ser el preludi del procés independentista i de l’embat de l’1-O
Manifestació contra la sentència
DAVID MIRÓ / ALEIX MOLDES / GERARD PRUNA

Com tots els episodis històrics complexos, el Procés té una prehistòria anomenada Estatut de Catalunya. Avui fa deu anys que el Tribunal Constitucional (TC) va fer pública la sentència en què declarava inconstitucionals alguns preceptes de la norma catalana i, sobretot, imposava una lectura jurídica determinada de tot el text.

La digestió de la sentència va ser lenta però la majoria dels polítics involucrats, així com historiadors i analistes, situen en aquell instant el moment zero del que després seria conegut com el Procés, és a dir, l’etapa en què l’independentisme aconsegueix convertir-se en el corrent central de la política catalana i que té el moment culminant en el referèndum unilateral de l’1-O.

El que és evident és que la sentència, pel fet que alterava el pacte entre el Parlament i el Congrés que havia sigut, a més, referendat per la ciutadania, va tenir un impacte capital. Tant és així que, quatre anys més tard, i acceptant que la sentència havia sigut un desastre polític i jurídic, el PP i el PSOE van aprovar una reforma legislativa per impedir que tornés a passar una cosa semblant. Actualment, el TC està obligat a pronunciar-se abans que una norma sigui sotmesa a referèndum, i no després.

Però perquè el destí de l’Estatut s’acabés decidint als despatxos del TC, abans van haver de passar moltes coses. La primera és que, després de 23 anys de governs de Jordi Pujol, al principi del 2004 es va constituir el primer govern d’esquerres a la Generalitat des de la República, amb la participació del PSC, ERC i ICV i presidit per un personatge carismàtic com Pasqual Maragall.

Però la segona i principal és que la classe política catalana, i també el teixit econòmic i social, havia arribat a la conclusió que les polítiques de l’Estat havien deixat sense recorregut l’Estatut del 1979 i calia renovar la norma que fixava la relació i el repartiment de competències entre l’estat espanyol i Catalunya. I així, amb dosis d’entusiasme però també de càlcul electoral, va començar la història de l’Estatut.

Capítol 1: Una negociació a doble volta

El 30 de setembre del 2005 es respira un ambient d’eufòria al Parlament i alguns diputats fins i tot treuen ampolles de cava. Han desembarcat periodistes de tot l’Estat per seguir un ple “històric”, un adjectiu que anys després serà recurrent i gastat. Però aquell dia la sensació és ben real: és la posada de llarg de la proposta catalana, el projecte de nou Estatut que resumeix els anhels de la nació i que té el suport de 120 dels 135 diputats de la cambra, un grau de consens avui impensable. D’entre tots els presents, només n’hi ha un que sembla ensumar-se que la cosa es pot tòrcer, tot i que fa esforços davant les càmeres per somriure: Jordi Pujol. És l’únic que ha avisat del perill d’obrir el meló estatutari, potser conscient de la pulsió centralista de l’Estat.

Però com sorgeix la idea de fer un nou Estatut? Ernest Maragall, llavors secretari del Govern que presidia el seu germà, ho té clar: “Mai s’ha fet una investigació a fons sobre com es va deteriorar el concepte d’autogovern associat al primer Estatut. En dues direccions: per les polítiques dels successius governs de l’Estat, tant del PP com del PSOE, i per la jurisprudència del TC, que l’anava soscavant”. Aquest diagnòstic el comparteix, com a mínim en part, l’actual primer secretari del PSC, Miquel Iceta: “La idea és que els 23 anys de Pujol han tocat sostre amb el desenvolupament de l’Estatut del 79 i que cal fer un salt endavant”.

Aquesta idea s’obre pas entre els partits d’esquerra que formen l’oposició a l’últim govern de Pujol (1999-2003), i és Pasqual Maragall qui més la treballa des d’un punt de vista teòric, de manera que quan es constitueix el tripartit amb Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Saura, la reforma de l’Estatut entra a l’agenda. Segons Iceta, ja es comet un error d’entrada: “La idea inicial és reformar l’Estatut vigent però llavors Artur Mas, per superar-ho, diu que ha de ser un nou Estatut. Es va començar a introduir una distorsió que feia molt difícil que es pogués portar d’una manera racional. Va ser un procés molt desordenat”.

“El Pasqual volia una reforma política, un text breu, de cinc pàgines, pocs articles, grans afirmacions i una determinada interpretació de lleialtat federal”

Ernest Maragall Secretari de govern del primer tripartit

Victòria de Zapatero

Quan el procés encara és a les beceroles hi ha un esdeveniment que ho canvia tot. José Luis Rodríguez Zapatero guanya les eleccions generals contra pronòstic després de la commoció causada pels atemptats de l’11-M a Madrid i les mentides del govern d’Aznar. L’escenari canvia del tot perquè ara hi ha l’expectativa real d’arribar a un acord. No en va, el jove líder socialista havia pronunciat en un míting de campanya de les eleccions catalanes del 2003 una frase que l’ha acompanyat tota la vida: “ Apoyaré la reforma del Estatuto que apruebe el Parlamento de Cataluña ”. El rellotge es posa en marxa.

La primera cosa que calia establir era quina mena d’Estatut es volia. Segons Maragall, el seu germà tenia una idea al cap molt diferent del que va ser el resultat final: “El Pasqual volia una reforma política, un text breu, de cinc pàgines, pocs articles, grans afirmacions i una determinada interpretació de lleialtat federal”. Però la visió dels experts era molt diferent, en especial la d’algú que havia sigut magistrat del Tribunal Constitucional i que després tindria un paper clau en el Procés: el jurista Carles Viver Pi-Sunyer: “Jo tenia l’experiència acumulada de com s’interpretaven les competències i per això la idea era garantir al màxim que el que digués l’Estatut seria respectat. Es va intentar que quedés molt clar quines eren les competències que corresponien a Catalunya especificant-ne el màxim de detall possible”. I així, de les cinc pàgines que tenia al cap Maragall, es va passar a un text exhaustiu, amb un preàmbul, 227 articles i onze disposicions addicionals.

"Es va intentar que quedés molt clar quines eren les competències que corresponien a Catalunya especificant-ne el màxim de detall possible”

Carles Viver Pi-Sunyer President de l'Institut d'Estudis Autonòmics el 2010

La miopia de Madrid

Mentre a Catalunya es negociava l’Estatut, a Madrid les coses es veien amb molta distància, tal com recorda el periodista Iñaki Gabilondo: “A Madrid es pensaven que tot allò era una maragallada que Zapatero havia comprat, però jo vaig estar un dia sencer a Barcelona parlant amb tothom, amb Maragall, amb Carod, amb Mas i amb els sindicats, i tothom em deia que considerava que s’havia de reformar l’Estatut. Quan vaig tornar a Madrid els vaig dir: «Escolteu, vull que sapigueu que a Catalunya tothom considera que l’Estatut ha tocat sostre. No és una cosa només de Maragall». Però no em van fer cas”.

"A Madrid es pensaven que tot allò era una maragallada que Zapatero havia comprat"

Iñaki Gabilondo Periodista

El PP, dolgut encara per la derrota electoral, ha quedat fora del consens a Catalunya i ja ha decidit convertir l’Estatut en un ariet contra el govern de Zapatero. A Andalusia, Javier Arenas paga falques a la ràdio contra l’escola en català i el PP s’embarca en la recollida de signatures contra l’Estatut. L’ambient a Madrid comença a ser irrespirable i el PSOE tremola. “Si el PSOE hagués defensat més l’Estatut al conjunt d’Espanya potser el desgast no hauria sigut tan gran”, lamenta ara Iceta.

El negociador d’ERC i actual lletrat major del Parlament, Joan Ridao, ho recorda així: “La il·lusió del 30 de setembre en gran part era un miratge. El govern de l’Estat ja havia dit que el text excedia el que podia assumir en un context de gran pressió i hostilitat de la dreta política i mediàtica i d’inhibició dels sectors progressistes i liberals que en podien haver estat còmplices”.

“Si el PSOE hagués defensat més l’Estatut al conjunt d’Espanya potser el desgast no hauria sigut tan gran”

Miquel Iceta Primer secretari del PSC

Si en la negociació a Catalunya CiU ja havia sigut clau, quan l’Estatut passa a Madrid qui guanya protagonisme és Artur Mas. “Em converteixo en interlocutor de Zapatero una mica de rebot. Era el cap de l’oposició, però el president espanyol no volia tractar amb el president Maragall i m’identifica a mi com la persona amb qui s’ha de pactar. Ells ja havien decidit passar l’etapa Maragall”.

“Zapatero no volia tractar amb el president Maragall i m’identifica a mi com la persona amb qui s’ha de pactar"

Artur Mas Cap de l'oposició durant la negociació de l'Estatut

De fet, Ernest Maragall assenyala que és en aquell moment quan es fa evident la divisió dins el PSC. “El PSC ja vota l’Estatut del 30 de setembre a contracor. A l’executiva de l’endemà alguns hi vam arribar entusiasmats, i allà hi havia un silenci perfectament explícit. I el missatge era: «Hem de començar a pensar en les esmenes, és a dir, en com el rebaixem»”. A Madrid, un dels negociadors del PSOE és Diego López Garrido: “El text que va venir de Catalunya tenia deficiències tècniques i aspectes inconstitucionals. Era important que el text que aprovessin les Corts fos correcte. « Cepillado », en va dir Alfonso Guerra, una expressió no gaire afortunada, però és cert que vam fer una reforma molt important del text”.

El pacte de la Moncloa

Els interlocutors de López Garrido eren l’actual president de Foment, Josep Sánchez Llibre, en nom d’UDC, i Francesc Homs, de CDC. Aquest últim recorda: “Durant la negociació amb Madrid, Iceta estava assegut al costat de Rubalcaba i m’intentaven convèncer que les meves posicions eren exagerades. La cosa més difícil era el tema de la nació i el finançament”. Iceta es defensa: “Això sempre li passarà al PSC. Perquè al mateix temps que té un projecte de més autogovern per a Catalunya, també té un projecte de transformació per a Espanya, i això et porta a ser a les dues bandes”.

La negociació es desencalla en una reunió a la Moncloa entre Rodríguez Zapatero i Artur Mas. És el 21 de gener del 2006. El concepte nació passa de l’article primer al preàmbul, sense valor jurídic. Però en aquella trobada hi ha també una clàusula secreta. “El pacte no és que nosaltres recuperem la presidència, és que a qui guanyi se li respecta la victòria. Això és el que s’incompleix. El que és mentida és dir que vaig intercanviar l’Estatut per la presidència”, afirma Mas.

“Per a CDC hi havia dues condicions: la primera, que Maragall no dirigís el procés; i la segona, que el pacte final el tancaven ells”, explica Iceta, que rebla: “I això va ser acceptat pel PSC i també per Maragall”. Però Ernest Maragall no ho veu així: “Es va fer sense el Pasqual i en contra del Pasqual, totes dues coses”. Aquest final també distancia ERC de l’acord, i acabarà demanant el no al referèndum. La nit en què s’aprova l’Estatut és agredolça perquè tot i guanyar el amb el 74% dels vots, la participació no arriba al 50% del cens (49,4%). Pasqual Maragall, que ja intueix el seu final, treu pit: “S’ha acabat el victimisme a Catalunya!” Però ningú sospita el viacrucis que està a punt de començar l’Estatut al Tribunal Constitucional.

Capítol 2: Quatre anys esperant la guillotina

Els últims cinc mesos del govern Maragall, ja sense ERC, van ser de transició. El president, amortitzat pel seu propi partit, va deixar pas sense fer gaire soroll a José Montilla, que dirigia l’aparell socialista. I, malgrat els pactes entre Mas i Zapatero, el tripartit va tornar a sumar després de les eleccions del novembre del 2006.

Tots eren conscients de les dificultats que hi hauria per desenvolupar l’Estatut. En primer lloc, per les reticències i entrebancs que es continuarien trobant a Madrid. “Qui ha de cedir [competències] no té cap pressa. I, per tant, sí que hi va haver resistències”, reconeix Iceta. “Els anys que va estar en vigor l’Estatut íntegre, ni tan sols van complir la disposició addicional tercera”, recorda Francesc Homs.

No obstant això, es van aprovar una cinquantena de lleis que desenvolupaven l’Estatut -moltes de poc recorregut- i es van abordar una dotzena de traspassos competencials. El més destacat -tot i que incomplet- va ser el de Rodalies, al principi del 2010. També la Inspecció de Treball, l’Hospital Clínic, la seguretat privada, la gestió del litoral, noves competències en crim organitzat i terrorisme a mans dels Mossos i el control de la Junta de Seguretat. “Aquests quatre anys són els que fan veure més l’absurditat de la sentència del TC. No s’enfonsa l’Estat”, justifica Jaume Bosch, portaveu parlamentari d’ICV-EUiA en aquell moment.

Calma tensa

La calma tensa que va impregnar tot aquest període tampoc hi va ajudar. “Vam entrar en una dinàmica curiosa: l’Estatut era vigent però estava pendent de la sentència i per això segurament no hi va haver l’acceleració necessària per posar-ho tot en marxa”, apunta Iceta. Però hi va haver alguns intents d’avançar-se a una sentència dura. “Era clar que seria molt difícil constituir una cúpula judicial com la que preveia l’Estatut”, reflexiona Montserrat Tura, llavors consellera de Justícia. Per això es va intentar modificar la llei del Poder Judicial abans que es dictés la sentència. “Hi va haver un principi d’acord, però com que cadascú jugava al regat curt, CiU no hi va voler donar suport”, lamenta. “Vam dir que no perquè ens va semblar una degradació del que ja preveia l’Estatut”, respon Artur Mas.

Però qui va guanyar protagonisme va ser el TC. El PP va presentar un recurs d’inconstitucionalitat que impugnava més de la meitat del text estatutari. Amb el temps, alguns dirigents populars com l’exministre José Manuel García-Margallo i l’alcalde de Badalona i anterior líder del PP català, Xavier García Albiol, van acabar admetent l’error d’aquella estratègia de crispació. Fins i tot l’exvicepresidenta espanyola Soraya Sáenz de Santamaría va entonar el mea culpa. Però oficialment qui va impulsar aquella estratègia, Mariano Rajoy, mai se n’ha desdit.

La batalla interna del TC

Amb sis magistrats del sector conservador i sis més del progressista -que comptava amb la presidenta, María Emilia Casas, per desfer l’empat-, el PSOE va assumir que controlava la situació. “Encara avui no estic d’acord amb la sentència”, explica Diego López Garrido. El PP va aconseguir que s’apartés el progressista Pablo Pérez Tremps, tot i que la mort del conservador Roberto García-Calvo va retornar l’equilibri.

“La intervenció del TC va ser una operació d’estat. El recurs més letal, de fet, no va ser el del PP, sinó el del defensor del poble"

Francesc Homs Ponent de l'Estatut per part de CiU

Però la discussió estava entre una laminació quirúrgica i una anul·lació gairebé completa del text. “La intervenció del TC va ser una operació d’estat. El recurs més letal, de fet, no va ser el del PP, sinó el del defensor del poble [el socialista Enrique Múgica], que era el més treballat”, diu Homs.

Dolors Feliu, advocada de la Generalitat, va participar en la defensa jurídica. “La paradoxa en aquell cas és que l’Advocacia de l’Estat defensava la constitucionalitat de l’Estatut però no hi va haver coordinació amb la Generalitat”, lamenta. Ja el 2008 els van començar a arribar veus que la sentència no seria favorable. “En petit comitè ho verbalitza un lletrat del TC en un seminari de la UB”, recorda Feliu.

L’editorial conjunt

Els mesos passaven, la legislatura s’anava exhaurint i no hi havia decisió. El novembre del 2009 era la premsa catalana la que se sumava a la indignació latent. Dotze capçaleres signaven un editorial conjunt titulat La dignitat de Catalunya. “Em va trucar el Pepe Antich, amb qui ja havia parlat de com fer entendre a Madrid el que passava, i ens vam posar en marxa”, explica Rafel Nadal, llavors director d’ El Periódico.

“Va ser una de les poquíssimes vegades en què la premsa catalana va marcar l’agenda de l’Estat, i això a Madrid es va rebre fatal”, comenta. “No som davant una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat”, advertia l’editorial.

Capítol 3: La sentència fa desbordar el carrer

La sentència va acabar arribant el 28 de juny. I encara un mes abans, al Senat, el president de la Generalitat hi havia anat a fer un últim crit d’auxili: “El que està en joc és que la desafecció, com he advertit en alguna ocasió, esdevingui frustració profunda i pugui donar arguments a aquells que volen la ruptura”.

Però el TC no el va escoltar. Catorze articles anul·lats, la major part vinculats al Poder Judicial, i una trentena més de reinterpretats va ser la decisió adoptada per la majoria (hi va haver cinc vots particulars, quatre dels quals conservadors que criticaven una sentència al seu entendre massa benevolent). “El TC va actuar no només sense cap deferència respecte al legislador, sinó que es va erigir en una mena de poder neoconstituent per fixar el model d’organització territorial de l’Estat”, critica Ridao. “La sentència el que fa és desactivar la filosofia de l’Estatut”, reflexiona Jaume Bosch. “La idea de recuperar a través de lleis orgàniques alguns aspectes retallats sempre la vam tenir al cap, però mai es va portar a la pràctica”, lamenta.

Però el PSOE va reaccionar amb triomfalisme. “El TC ha confirmat la validesa i constitucionalitat de l’Estatut”, va dir la vicepresidenta Teresa Fernández de la Vega. L’expresident espanyol Felipe González i l’aleshores ministra de Defensa, Carme Chacón, van signar un article conjunt a El País en la mateixa línia, considerant Espanya com una “nació de nacions”.

“Al PSOE són molt legalistes: si hi ha una sentència s’accepta i ja està. No es va ser prou conscient de l’efecte de la sentència sobre la societat catalana”, apunta Iceta. “La sentència va ser molt bèstia”, opina Tura, que malgrat això creu que no es va fer tot el possible per tirar endavant la part no retallada. “La sensació que va quedar és que el text havia quedat trinxat”. Diego López Garrido, contrari al posicionament del TC, considera en tot cas que la reacció del catalanisme va ser “desproporcionada”.

"La sentència va ser molt bèstia. La sensació que va quedar és que el text havia quedat trinxat”

Montserrat Tura Consellera de Justícia del segon tripartit

“El TC ha escrit una de les pàgines més tristes de la seva història”, va dir Montilla abans de convocar la ciutadania a sortir al carrer per protestar. Immediatament va encarregar a un grup d’experts una valoració jurídica de la sentència. Carles Viver Pi-Sunyer era el president de l’Institut d’Estudis Autonòmics: “La nostra conclusió va ser que, a partir d’aleshores, l’Estatut podia no vincular jurídicament l’Estat i, per tant, el legislador estatal quedava molt lliure”, relata. Amb Pi Sunyer es van tancat durant quaranta-vuit hores a la Casa dels Canonges el lletrat del Parlament Antoni Bayona, el cap dels serveis jurídics de la Generalitat, Jaume Galofré, i qui aleshores era secretària del Govern, Laia Bonet. "Vam apuntar una possible via pragmàtica per intentar recuperar l'Estatut", recorda Bonet, que explica els intents que hi van haver fins a les eleccions de finals d'any: “Els mesos que quedaven fins al novembre ens vam estar reunint amb la Moncloa per identificar les lleis orgàniques a modificar per recuperar els articles anul·lats”.

La manifestació del 10-J

Montilla havia cridat els catalans a sortir al carrer però es va trobar que ja hi havia una manifestació convocada per les entitats de la societat civil. Les negociacions perquè tothom hi confluís no van ser fàcils i, finalment, es va optar perquè hi hagués dues capçaleres. “Allò va ser interpretat com que el poder polític se separava del poble”, analitza ara Tura, que ja aleshores va defensar un altre encaix del Govern en aquella mobilització.

Montilla i una bona part dels consellers socialistes van acabar marxant abans que s’acabés la manifestació, enmig de xiulets, i les estelades van anar guanyant espai al capdavant.

Eleccions i demoscòpia

El tripartit va acabar pagant els seus errors en les eleccions de finals d’any i va ser CiU qui va capitalitzar la voluntat de canvi. Ara bé, l’Estatut va ser secundari en la campanya tot i el creixement de l’independentisme a les enquestes i ERC es va enfonsar. Des de l’aprovació de l’Estatut el 2006 fins un parell de mesos abans de la sentència els partidaris de la independència ja havien augmentat cinc punts, fins al 21%.

L’impacte de la sentència va contribuir a pujar cinc punts més, però es va estabilitzar fins al final del 2011 i no va ser majoritari fins al juny del 2012 (34%). La primera gran mobilització de l’ANC per la Diada d’aquell any va enfilar l’independentisme fins al 44% i el màxim històric recollit fins ara pel CEO es va registrar el novembre del 2013 (48,5%).

“La prova que la sentència no va ser tan important per al creixement de l’independentisme és que immediatament després de les eleccions es produeix un pacte entre CiU i el PP a Catalunya”, recorda Iceta. I això que va ser el PSC el que es va abstenir en la investidura de Mas. “Per responsabilitat. El que menys necessitava el país era inestabilitat”, assegura Tura. “A l’hora de la veritat, els socialistes no ens van donar suport al Parlament i ens vam haver de buscar la vida”, es justifica Mas. “L’únic aliat” que els va sortir, diu, va ser el PP. El mateix partit que havia recollit signatures contra l’Estatut i l’havia portat als tribunals.

Capítol 4: L'acceleració del Procés

“De la lectura de la sentència no en vaig treure la conclusió que s’havia de començar el Procés. Vaig intentar que la postsentència es concentrés en una sortida que se’n va dir pacte fiscal ”, relata Mas. La duresa de la crisi econòmica difumina temporalment l’impacte de la sentència, però el pòsit d’aquells dies del 2010 condiciona el subsol de la política catalana. Mentre Mas gestiona el dia a dia amb el PP i creua els dits perquè Mariano Rajoy necessiti els vots de CiU a Madrid, greixa el consens al voltant del concert econòmic: “Es comença a preparar el terreny perquè jo pogués negociar un pacte fiscal amb Mariano Rajoy quan arribés a la presidència, però això salta pels aires quan el PP guanya per majoria absoluta”. Mas té clar que no vol repetir l’escenari de l’últim govern de Jordi Pujol -amb CiU depenent del PP al Parlament i els populars amb majoria absoluta al Congrés- i posa la directa. Després de pactar-hi dos pressupostos, talla la relació amb Alícia Sánchez-Camacho i treballa la sintonia amb ERC mentre intenta fer entendre a Rajoy que la sortida a la situació a Catalunya és el pacte fiscal.

El 20 de setembre del 2012 el president espanyol, que viu pendent de la prima de risc, rep Mas a la Moncloa i li confirma el no rotund. Quan torna a Barcelona, Mas rep un bany de masses a la plaça de Sant Jaume en una concentració convocada per l’ANC, que deu dies abans ha fet la seva presentació en societat amb la primera de les grans manifestacions independentistes per la Diada. L’independentisme comença a fer forat en estrats on fins aleshores era residual, com per exemple un món empresarial on encara cou el boicot durant la negociació de l’Estatut. Mas, que madura des de fa temps la possibilitat de convocar eleccions per liderar aquest auge sobiranista, ja ha pres la decisió. Una setmana després del cop de porta de Mariano Rajoy al pacte fiscal el president de la Generalitat aprofita el debat de política general per anunciar eleccions anticipades a Catalunya i posar damunt la taula la pròxima pantalla del país: el dret a decidir.

El paper de les entitats

“La manifestació del 2010 és el primer avís, però el punt d’inflexió real és el 2012. Perquè allò és afirmació. Ja no és indignació i reacció”, opina Ernest Maragall. Les entitats sobiranistes s’erigeixen en un actor principal de la política catalana, clau per vehicular la mobilització independentista al carrer. La Diada del 2012 n’és l’exemple. Aquella manifestació actua d’accelerador. La legislatura que en sorgeix és trepidant. El Procés es posa en marxa. L’aposta pel dret a decidir porta un canvi d’aliances, en què ERC -que de la mà d’Oriol Junqueras ha recuperat pistonada- s’erigeix en soci de CiU, tot i que des de fora del Govern. Es fan els primers passos en el camí de la confrontació i la desobediència amb la declaració de sobirania i la consulta del 9-N, on per primer cop el Govern empara una votació sobre l’estat propi. Fins a 2,3 milions de catalans surten a votar. El 80,7% ho fan per la independència. L’eix nacional s’imposa definitivament.

El mapa de partits es tensiona. En aquells anys desapareix la fugaç Solidaritat, irromp la CUP i pateix el PSC -amb crisis constants al Parlament- i també CiU, que fa equilibris fins que el juny del 2015 la mal·leable federació diu prou, incapaç de consensuar una posició sobre la independència. Ja sense Unió -que acabarà desapareixent absorbida pels deutes-, Mas fa un últim intent per la llista unitària secundat per les entitats sobiranistes. Finalment ERC cedeix. Neix Junts pel Sí i Catalunya celebra unes eleccions plebiscitàries el 2015.

Cap a l'1-O

“La impressió que poden tenir alguns segons la qual hem anat massa a poc a poc, jo, vist el que hem vist, crec que en algun moment ens podíem haver relaxat una mica més i no tenir tanta pressa. Ens ha portat a situacions molt complicades”. La nit del 27 de setembre del 2015 és, per a Mas, un d’aquests moments. JxSí guanya però no obté la majoria absoluta i necessita la CUP. En percentatge de vot, els partits del no arriben al 50%. Cs creix fins als 25 diputats. El resultat és endimoniat perquè té múltiples lectures. “Era evident que la gent ens donava l’aval per continuar el Procés però no per culminar-lo”, apunta Mas , que, tanmateix, es veia obligat per la CUP a plegar i a deixar pas a Carles Puigdemont. El xoc amb l’Estat s’endureix. Irromp la proposta d’un referèndum unilateral. A diferència del 9-N, aquest cop el PP de Rajoy sí que posa en marxa tota l’artilleria judicial. Malgrat les càrregues policials, l’1-O es comptabilitza el vot de gairebé 2,3 milions de catalans. Un mes després, i malgrat els intents per evitar-ho, el Parlament aprova una declaració que inclou al preàmbul la declaració d’independència. No s’implementa. Arriba el 155, la presó i l’exili.

¿És aquest preàmbul conseqüència directa del de l’Estatut? “La sentència va espatllar més coses de les que va arreglar, però no és l’única explicació ni segurament la més important”, opina Iceta, que, com López Garrido, creu que la crisi també hi juga un paper crucial. “El que ha passat no s’explicaria sense la sentència”, replica Homs. S’hi suma també Pi-Sunyer, que considera que “els catalans es van adonar que, tal com interpretava el TC la Constitució i l’Estatut, aquests no eren útils per fer front a les aspiracions nacionals”. “Aquell dia Catalunya sap que vol ser subjecte polític, i sap també que no l’hi deixen ser”, resumeix Maragall. La ferida oberta per aquella sentència encara supura una dècada més tard.