La trajectòria política d'Adolfo Suárez, en 10 moments clau

L'expresident espanyol, de 81 anys, ha mort aquest diumenge en una clínica de Madrid després de deu anys lluitant contra l'Alzheimer

Adólfo Suárez (Cebreros, Àvila, 25 de setembre de 1932) va passar de ser dirigent destacat del Movimiento Nacional a ser protagonista de la Transició espanyola i president del primer govern democràtic d'Espanya des del 1936. Líder d'UCD i CDS, des de l'octubre de 1991 es va mantenir allunyat de la vida política. Després de més d'una dècada amb Alzheimer, Suárez ha mort aquest diumenge al migdia en una clínica de Madrid. Aquests són els 10 moments clau de la seva trajectòria política:

Els temps de la 'camisa blava'

L'abril de 1975 Adolfo Suárez és nomenat vicesecretari general del Movimiento Nacional, el partit únic del franquisme. L'11 de desembre del mateix any, amb Franco ja mort i amb Carlos Arias Navarro al capdavant del govern espanyol -el primer de la Monarquia-, passa a ser ministre secretari general del Movimiento. Fins llavors, el càrrec estava ocupat per José Solís, que va succeïr Herrero Tejedor després que aquest morís en un accident de cotxe el juny de 1975.

El rei el catapulta al govern

Amb la dimissió d'Arias Navarro al capdavant del govern espanyol, el juliol de 1976, Suárez és proposat com a successor pel Consell del Regne, juntament amb López Bravo i Silva Muñoz. El 3 de juliol de 1976 Joan Carles I es decanta per la seva designació com a nou president de l'executiu espanyol. Jura el càrrec dos dies després.

S'obren les presons per als presos polítics

Ja al capdavant del govern, Suárez encarrega a Torcuato Fernández Miranda la redacció de la llei de reforma política, que pretén desmuntar les institucions del règim franquista i assentar les bases de la democràcia. El 15 de desembre de 1976 la norma s'aprova en referèndum amb el 94,2% dels vots. La veritable reforma política, però, culmina l'15 d'octubre de 1977 amb la promulgació de la llei d'amnistia, que afecta presos polítics i tot un seguit de delictes comesos abans del 15 de desembre de 1976, i veta així la investigació dels crims comesos durant la Guerra Civil o el franquisme. L'objectiu de la norma era eliminar els efectes jurídics que poguessin fer perillar la consolidació de la democràcia.

Legalització del PCE: el cop d'efecte més arriscat

Després de mesos de pressions, el 9 d'abril de 1977 el govern de Suárez legalitza el Partit Comunista, liderat per Santiago Carrillo. La llei d'amnistia política facilita aquesta decisió, que arriba després de 40 anys d'il·legalització de la formació. El 28 d'abril també es legalitzen els sindicats.

Les primeres eleccions lliures

El 15 de juny de 1977 se celebren les primeres eleccions lliures des de 1936. La Unió de Centre Democràtic (UCD), liderada per Suárez, obté la majoria al Congrés amb 166 de 350 diputats. Suárez forma el tercer govern de la monarquia i el primer de la democràcia espanyola, que es constitueix el 5 de juliol de 1977.

1978, l'any de la Constitució

La formació de les noves Corts dóna pas a la redacció de la Constitució, que s'encarrega als set diputats coneguts com els 'pares de la Constitució'. El text és aprovat finalment al Congrés el 31 d'octubre de 1978, amb tan sols 6 vots en contra, i aprovat en referèndum el 6 de desembre del mateix any amb el 87,78% dels vots.

Dimissió i cop d'estat

La UCD torna a guanyar les eleccions generals de març de 1979 i Suárez encara el seu tercer i últim govern, el primer de l'etapa constitucional. La inflació, l'atur, el terrorisme, l'ordenació territorial de l'Estat i la política exterior, entre d'altres, són alguns dels problemes que ha d'afrontar el seu govern al llarg de la legislatura, i que porten el PSOE a presentar una moció de censura. Tot i superar-la, Suárez acaba anunciant la seva dimissió el 29 de gener de 1981. El 23 de febrer de 1981, en la sessió d'investidura al Congrés del nou president espanyol, Leopoldo Calvo Sotelo, té lloc l'intent de cop d'estat liderat pel tinent coronel Antonio Tejero Molina. Suárez, llavors president en funcions, i el vicepresident i tinent general Manuel Gutiérrez Mellado, s'encaren al militar en el seu intent frustrat de prendre el poder.

El CDS, l'últim experiment centrista

La crisi interna que afecta la UCD des de fa temps porta Suárez a abandonar-ne l'executiva el novembre de 1981. El 29 del mateix mes funda un nou partit, el Centre Democràtic i Social (CDS), presentat com una formació de centre progressista. En les eleccions generals de 1982 el partit obté dos escons, i en les de juny de 1986 n'aconsegueix 19, convertint-se en tercera força al Congrés.

Una vida política que s'apaga

La derrota de CDS als comicis generals d'octubre de 1989 –amb la pèrdua de 5 diputats– és el detonant d'un seguit de mals resultats electorals als comicis municipals i autonòmics que acaben amb la dimissió de Suárez com a president del partit el 26 de maig de 1991. El 29 d'octubre d'aquell any renuncia al seu escó a les Corts i s'allunya de la vida política.

Una dècada de lluita contra l'Alzheimer

El novembre de 2001 és nomenat president de la Fundació de Víctimes del Terrorisme (FVT), creada pel govern espanyol fruit del Pacte Antiterrorista acordat entre el PP –llavors al govern– i el PSOE. Suárez es manté com a president, el seu últim càrrec públic, fins al desembre de 2004. La seva última aparició pública té lloc el 2003, en un míting del PP a Castella-la Manxa juntament amb el seu fill, Adolfo Suárez Illana, que es presenta com a president de la comunitat autònoma. Aquell mateix any se li diagnostica Alzheimer, tot i que no es fa públic fins al maig de 2005, quan el seu fill ho explica en un programa de Televisió Espanyola.