La campanya a la contra entra en joc: entre l'ordre establert i el caos

Barcelona"O Trias o el desori". Així obria foc el secretari general d'Unió, Ramon Espadaler, en el míting d'obertura de la campanya de CiU a les eleccions municipals a Barcelona. A Espadaler el seguien el president de la Generalitat i líder de CiU, Artur Mas, que, sense citar a qui es referia –no calia–, advertia davant les "forces emergents" que "només serviran per criticar-ho tot" i avisava del risc d'acabar amb un "consistori instal·lat en la crítica, l'esperit destructiu i la lluita institucional". I ho rematava l'alcalde i candidat a la reelecció de la federació, Xavier Trias, que avisava que la Barcelona de Colau és "una ciutat intervinguda" que "enfronta bons i dolents". O 'statu quo' o caos.

També el PSC i el PP obrien campanya amb dards a la candidatura que encapçala Colau. No tant per advertir d'una apocalipsi, sinó per negar als rivals la puresa de què presumeixen. L'eurodiputat Javi López rebutjava una "nova casta que ostenta una alçada moral que no té". I el líder dels socialistes, Miquel Iceta, anava més enllà i buidava d'utilitat el vot als rupturistes de Podem –Colau, a Barcelona–: "A Andalusia s'ha demostrat que hi ha partits que serveixen per governar, d'altres que per pactar i uns altres que ni per a una cosa ni per a l'altra. Que els ciutadans ho tinguin present de cara al 24-M". I l'alcaldable del PP per Barcelona, Jorge Fernández Díaz, clamava per la "Barcelona lliure d'estelades i dels antisistema com Ada Colau i Pablo Iglesias". L'enquesta del CIS havia sacsejat l'inici de la campanya.

Però, des del punt de vista de la ciència política, quin resultat es pot esperar de campanyes en negatiu, a la contra? "Són curtterministes. No acostumen a funcionar, i molt sovint se solen girar en contra ja no només de la pròpia campanya, sinó també del sistema democràtic, perquè allunyen la política de la ciutadania", sentencia el doctor en ciència política per la Universitat Pompeu Fabra i professor de la Universitat Autònoma Marc Guinjoan, que apunta que les campanyes "en negatiu" fins i tot poden crear "més rebot, i més adhesió" al candidat que és en el punt de mira dels atacs, per una qüestió d'empatia amb el rival a batre pels partits de l''statu quo'. Llavors, què els empeny a optar per aquesta via? "Afermar els propis electors" i situar el terreny de joc en la pugna pel "vot útil davant les aventures" incertes.

Precedents de resultats desiguals

N'és un exponent l'efecte rebot de la campanya del PP el 2004 contra el llavors líder d'ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, que assolia els millors resultats des de la Segona República: 650.000 vots i 8 diputats al Congrés. O el 'Confidencial Cat' de CiU contra el tripartit, que servia als convergents per afermar els seus, però no per recuperar terreny després dels tres primers anys de Dragon Khan polític.

També és cert, però, que no sempre tenen efectes adversos. Com a mostra, la campanya del PSOE contra un PP 'terrorífic' que feia capgirar els pronòstics desastrosos per a Felipe González el 1996, per bé que tampoc li va servir per tornar a guanyar, o el mític "Si tu no hi vas ells tornen" del PSC el 2008, que va acabar amb els millors resultats dels socialistes catalans –els 25 diputats de Carme Chacón– en unes eleccions al Congrés. En el primer cas, però, significava el retorn al poder de la dreta espanyola per primer cop des de la Transició, i en el segon cas seguia viu per als catalans el record dels governs de José María Aznar. I va fer efecte.

Però els socialistes s'hi van abonar, i aquella estratègia no només no donava els resultats esperats anys després, sinó que ara ja ha quedat associada a l'enfonsament del PSC: "Ni independentistes ni de dretes" el 2012 o l'"Ells també volen canviar el món" amb les imatges de Bush, Berlusconi i Aznar dels socialistes a les europees del 2014. "Les campanyes en negatiu solen ser l'últim recurs de qui es veu a venir una patacada", apunta Guinjoan, que recorda com la campanya de la por del PP contra l'Estatut i de PP i PSOE contra el procés independentista, lluny de tenir els efectes esperats, han acabat contribuint de forma exponencial al creixement social de l'independentisme. Qui no recorda que va ser un editorial d''El País' contra una suposada ANC colpista el que va fer que l'entitat independentista multipliqués el nombre de socis en pocs dies?