LA MANIFESTACIÓ DE MADRID

ANÀLISI

Casado emula l’estratègia fallida de Rajoy contra Zapatero

El PP torna al carrer per cridar que el PSOE es ven a l’enemic

El principal partit de l’oposició treu 300.000 persones al carrer (segons xifres oficials, ells diuen dos milions) contra un president del govern espanyol sostingut per una majoria dèbil acusant-lo de lliurar-se al principal enemic de l’Estat. Els crits que més se senten són “Dimissió”, “Traïdor” i “A la presó”. No és ahir, és l’any 2007. Rere la pancarta hi ha un Mariano Rajoy que encara es recupera de la derrota per sorpresa a les eleccions del 2004. L’enemic és ETA, a qui el president està fent “cessions” inacceptables, segons els convocants. A la Moncloa, el blanc de les crítiques és José Luis Rodríguez Zapatero, considerat president “il·legítim” per l’aparell mediàtic de la dreta -la Brunete, segons l’apel·latiu de moda del moment- per la victòria just després de l’11-M, el terrible atemptat islamista de l’11 de març del 2004. Zapatero, un any després, el 2008, obtindrà a les urnes un triomf electoral més ampli que el del 2004.

Tot i que la imatge més recent de Rajoy és la d’un moderat conservador per contrast amb els que l’han succeït i els que el van precedir, l’exlíder del PP també va brandar el fantasma de la traïció contra el seu rival per mirar de desallotjar-lo de la Moncloa i va abocar els seus als carrers sense èxit. El marc ideològic que va abraçar Rajoy aleshores era el de José María Aznar: la tesi del “tot és ETA” que no només estenia els tentacles a les organitzacions polítiques i mitjans de comunicació abertzales sinó que consagrava una teoria de la conspiració segons la qual el pla de l’organització armada passava per beneficiar l’esquerra espanyola a canvi d’aconseguir els seus objectius. D’aquí que les insinuacions passessin per acusar ZP de complicitat amb els terroristes i que la campanya mediàtica dels mitjans afins a l’aznarisme, que a poc a poc van anar distanciant-se de Rajoy, consistís a insistir en vincular l’atemptat de l’11-M amb l’organització basca.

La història es repeteix. Amb ETA dissolta, Casado, acompanyat d’Albert Rivera i Santiago Abascal, ha emulat la mateixa teoria, de manera matussera, equiparant l’independentisme amb el terrorisme -“L’agenda de Catalunya és l’agenda d’ETA”, deia aquesta setmana, per si hi havia dubtes-. Intenta crear un marc mental en què Pedro Sánchez aparegui com a enemic de l’Estat apel·lant a l’encès sentiment nacionalista espanyol que vol capitalitzar però que es disputa amb Ciutadans i Vox. I és aquesta última formació la que està imposant el ritme perquè, quan el marc és la mà dura i la involució territorial, són els més creïbles.

L’esmena de Sánchez

Els tres partits de dretes espanyols ho han apostat tot al conflicte. Protesten contra el diàleg perquè és on se senten còmodes. És aquí on poden simplificar el discurs per convertir la política en un joc de bons i dolents, de decents i indecents, de bons i mals espanyols, i on tot allò que toqui l’independentisme cau del costat negatiu. Creuen que és on hi ha la majoria social, i menystenen el sondeig del CIS més recent que veu una majoria aclaparadora d’espanyols favorables a una solució dialogada, perquè el consideren una invenció del president espanyol per justificar els seus deliris.

En lloc de resistir la pressió, Sánchez ofereix símptomes de comprar-los el relat fent-se enrere del diàleg amb la Generalitat, en un moviment que va debilitar els arguments de la manifestació d’ahir circumstancialment però que en el fons deixa entreveure una esmena a la política pròpia. A Sánchez li resta credibilitat quan defensa que el seu camí cap a la resolució del conflicte és diferent del de la dreta nacionalista espanyola.

Més continguts de