Publicitat
Publicitat

CANVI DE CICLE DECLARACIÓ DE SOBIRANIA

85 vots de CiU, ERC, ICV i la CUP diuen 'sí' a decidir, i un PSC trencat opta pel 'no'

Comença el camí cap a l'estat propi

La consulta per l'estat propi que s'hauria de celebrar l'any 2014 va començar ahir a caminar formalment en seu parlamentària. Ho va fer amb una declaració de sobirania solemne i que aferma Catalunya com a subjecte polític que, com a tal, té dret a decidir el seu futur. Si convé imposant la legitimitat democràtica, la de les urnes, a la legislació estatal. La Constitució espanyola rebutja el dret a decidir d'una part, a diferència del que fan altres estats com ara el Canadà i el Regne Unit, que afronten o han afrontat processos similars al català. CiU, ERC i ICV-EUiA van manifestar en el debat i en el seu text conjunt -que va rebre un "sí crític" de la CUP- la voluntat de saltar la paret, segurs com estan que darrere seu tenen una majoria sòlida a favor del dret a decidir.

I és que ja saben que Madrid no s'hi posarà bé. Ni el PP ni el PSOE accepten el dret a decidir. No passen d'oferir tèbies reformes de l'actual model de finançament o una via federal cada cop més remota. Ahir mateix el ministre d'Exteriors, José Manuel García-Margallo, erigit en flagell de les aspiracions catalanes, ja es va afanyar a dir que Mariano Rajoy mai permetrà una consulta.

Més del doble de sís que de nos

El debat i la votació van evidenciar que la majoria per la sobirania i el dret a decidir és sòlida (85 vots a favor, 41 en contra i 2 abstencions entre els 128 diputats sobre 135 que van exercir el dret de sufragi), però també fins a quin punt serà complex de gestionar un procés que ja fa trontollar els fonaments dels partits fins ara majoritaris. Era el primer ple ordinari de la legislatura, la primera votació important de moltes que vindran, i el clima dins i fora de l'hemicicle era tens. La foguera que el dia abans havien encès els dirigents de CDC i d'Unió, a qui separa la meta final del procés, encara fumejava, i la crisi al PSC seguia pujant de to i ja sembla no tenir límits. Cinc diputats crítics -i significatius, com Àngel Ros i Rocío Martínez-Sampere- van plantar cara a Pere Navarro i van evitar votar no a la declaració. No van prémer el botó com a forma de protesta: el seu partit va acabar fent pinya amb el PP i C's en el front del no. Hores després de la votació una setantena de crítics i catalanistes, entre ells Maria Badia, Raimon Obiols, Quim Nadal, Pia Bosch, Montserrat Tura i la federació de Lleida en ple, els van donar suport.

CiU i ERC van presentar fa quinze dies una declaració de sobirania sense haver-ne parlat abans amb la resta d'aliats potencials, el PSC, la CUP i, sobretot, ICV-EUiA, que en l'últim ple de l'anterior legislatura després de la manifestació de la Diada va redactar i aprovar amb nacionalistes i republicans una declaració que comprometia una consulta. Arran del rebuig inicial, Artur Mas i Oriol Junqueras van rectificar i es van autoesmenar, fins al punt que el nou text el va signar el grup de Joan Herrera i va rebre suport parcial de la CUP, que també ha afrontat tensions internes pel sentit final d'un vot fraccionat difícil d'explicar.

Tots es mouen menys el PSC

Tots els implicats en el procés s'han mogut de veritat menys el PSC. Els socialistes havien acceptat no fer bandera de l'estat federal, però Navarro exigia que calia treballar per l'acord amb l'Estat i la reforma de la Constitució per donar cabuda al dret a decidir que figurava al programa del PSC. De sobirania (i, per tant, de contravenir la Constitució i fer la guitza al PSOE) ni parlar-ne. El qüestionat líder socialista va afirmar en el seu discurs que la prioritat havia de ser la lluita contra la crisi i no un dret a decidir que Mas fa servir per "tapar" els temes incòmodes.

Un discurs calcat al dels seus nous companys de viatge, el PP i C's. De fet, Alícia Sánchez-Camacho li va donar, amb un fervor que el va ruboritzar, la benvinguda al front del no, "el de la legalitat i la democràcia", que fins aleshores ella liderava. Ho feia sense que Albert Rivera li fes gaire ombra, malgrat que ahir ho va intentar amb un discurs fatxenda que menyspreava la legitimitat històrica de Mas i de la institució que presideix i que va esmenar a la totalitat el seu "deliri" sobiranista.

Camacho i Navarro volen fer créixer la família del no. Per això van apel·lar als diputats d'Unió i van posar com a exemple del que ha de ser un nacionalista assenyat Josep A. Duran i Lleida. La líder del PP advertia que contra la llei suprema, la Constitució, només hi ha el desastre. Fins al punt que va recomanar a Junqueras que atengués menys pensadors i filòsofs i llegís més la carta magna. Va prometre que n'hi regalarà un exemplar per Sant Jordi abans de marxar abruptament del ple just després de votar no a la declaració.

Però ahir ni Junqueras ni Oriol Pujol, de CiU, ni Herrera, d'ICV-EUiA, volien guerra. Parlaven d'una declaració que no era sobiranista sinó de sobirania en el cas del republicà, i d'un projecte obert per integrar més forces polítiques i socials i d'esgotar totes les etapes i vies de diàleg abans de posar la directa en el de l'ecosocialista. Uns i altres es conjuraven per fer-ho bé. Bé i amb tota la delicadesa. Però també parlant clar i deixant enrere les ambigüitats, en paraules de Pujol. El procés cap a l'estat propi comença amb sotracs interns però també amb suport ampli, pas ferm i complint acords.

La veu del poble

Més continguts de

La veu del poble
PUBLICITAT

Totes les dades, notícies i anàlisis per entendre la convocatòria electoral

Vés-hi
PUBLICITAT
PUBLICITAT