Convergència va assumir al desembre tot el deute de CiU
Els exsocis engeguen la comissió liquidadora de la federació per concretar el repartiment final del passiu
BarcelonaLa nit del 14 de juny del 2015 va ser frenètica a la seu d’Unió. El partit s’acabava de dividir en dues meitats pràcticament calcades arran de la consulta sobre el full de ruta sobiranista que havia de seguir la formació democristiana, i s’obria d’aquesta manera la crisi que portaria CiU a un divorci llargament anticipat durant els últims anys. L’endemà Convergència va sortir a donar un ultimàtum públic als seus socis: o acceptaven dur la independència al programa electoral del 27-S o els camins se separarien definitivament. La sortida dels consellers d’Unió del Govern després d’una reunió molt tensa de la cúpula democristiana va precipitar els esdeveniments i el 18 de juny es va concretar el trencament. Com en una parella que liquida dècades de matrimoni, la federació havia de posar-se a treballar en els termes econòmics del divorci. I, segons han explicat a l’ARA diversos alts dirigents nacionalistes, va ser Convergència qui va assumir, el desembre del 2015, el deute de CiU -6,8 milions d’euros- a través d’un crèdit hipotecari.
Aquesta assumpció del total del deute, però, és provisional. Segons diverses fonts consultades, l’encarregada de determinar el repartiment final serà la comissió liquidadora de la federació. Aquest òrgan, inclòs dins dels estatuts de CiU signats l’any 2004, està integrat per Francesc Sànchez i Lluís Corominas -per la banda de Convergència- i per Josep Sánchez Llibre i Toni Font -en representació d’Unió-. El plantejament inicial dels nacionalistes és que els percentatges de repartiment del deute siguin del 75% per a CDC i el 25% per als democristians, que eren les quotes de repartiment “habituals” entre els dos socis. El tracte, però, no està tancat.
Unió reconeix part del passiu
En un primer moment, els democristians van desentendre’s del deute de CiU. Abans de la campanya de les eleccions espanyoles, el mateix Josep A. Duran i Lleida, màxim líder d’Unió fins al 16 de gener d’enguany, va posar en dubte, en un esmorzar al luxós Hotel Ritz de Madrid, que el seu partit s’hagués de fer càrrec de la part alíquota de la federació. “Mai ho he sentit a dir”, va etzibar. Ara bé, malgrat les paraules públiques de Duran, els contactes informals per posar sobre la taula què s’havia de fer amb el passiu ja s’estaven coent amb discreció.
Unió i CDC tenien comptabilitats separades i una caixa comuna per pagar les despeses electorals de CiU. El primer pas dels democristians va ser reconèixer la part del deute que els pertocava en el seu balanç, una xifra que no arriba als 2 milions, d’acord amb les fonts consultades, dels 19 milions de deute que té la formació, reconeguts pel mateix secretari general de la formació, Ramon Espadaler. “És un estira-i-arronsa”, apunta un dirigent d’Unió sobre les negociacions, i afegeix que una de les contrapartides que volen obtenir els democristians per reconèixer la part que els correspon del passiu és que es mantinguin els acords entre els dos exsocis a les diputacions.
Malgrat ser fora del Parlament i del Congrés de Diputats, Unió encara té representació local en alguns municipis, alcaldes i diputats provincials, amb el personal assessor que acompanya aquests càrrecs. Un dels retrets que fa Unió a CDC és que després de la ruptura es “pressionés” la seva gent perquè deixessin el partit i fessin el salt a Convergència o Demòcrates de Catalunya. Però les velles factures no acaben aquí. Part dels dirigents consultats responsabilitzen els d’Artur Mas d’una part del deute d’Unió.
Segons fonts democristianes, després de forjar-se la federació l’any 2001 i que Duran assumís la secretaria general de CiU, CDC va quedar-se els poders per signar en nom de la federació. Els democristians al·leguen que un dels crèdits que va demanar CiU durant els anys d’oposició, “sense comptar amb Unió”, es va fer pignorant les subvencions parlamentàries, fet que va provocar que els democristians no rebessin la part corresponent dels diners públics i creixés el seu passiu.
Reunions des del 20-D
Des d’abans de les eleccions espanyoles del desembre, les cúpules dels dos partits van iniciar contactes informals per començar a definir com es repartiria l’actiu i el passiu de la federació. Però no va ser fins després dels comicis, en què Convergència -dins de Democràcia i Llibertat- va quedar quarta força a Catalunya, i Unió -encapçalada per Duran-, fora del Congrés, que es van iniciar les trobades discretes. Fins ara, la comissió liquidadora s’ha reunit fins a quatre vegades. En aquestes reunions s’hi han repassat els balanços de la federació per fer el repartiment del passiu.
Segons està estipulat als estatuts, la comissió liquidadora ha de comunicar els avenços al comitè executiu nacional de la federació (CENF), que era el màxim òrgan directiu de CiU. De fet, el CENF no es reuneix oficialment des del 25 de maig, quan va analitzar els resultats de les eleccions municipals del dia anterior. En aquella cita ja hi va haver destacats dirigents d’Unió que van posar en qüestió el rumb sobiranista després de perdre Barcelona. Malgrat això, les reunions de la direcció de CiU feia mesos que evitaven les discrepàncies internes. “Pràcticament no servien per a res”, resumien en aquells moments previs al trencament dirigents dels dos partits.
Campanyes per separat
La del 27-S va ser la primera cita electoral a què els dos partits van concórrer per separat. Unió es va quedar fora del Parlament i Convergència hi va concórrer a través de Junts pel Sí. Mas va mirar de no fer sang amb els exsocis democristians camí de les plebiscitàries, però la situació va canviar sensiblement a les eleccions espanyoles del 20-D. En un míting a Lleida, l’expresident de la Generalitat -aleshores en plena negociació amb la CUP per ser re-elegit- va assenyalar que optar per Unió era emetre un “vot perdut”. Els democristians es van passar part de la campanya ressaltant que els concerts educatius estaven en perill si Junts pel Sí arribava a un acord amb l’esquerra anticapitalista per desbloquejar la investidura.
Duran i Mas, que havien esquivat crisis de diversa intensitat, es van veure en privat en ple trencament de CiU per acabar de definir-lo. Ara és una comissió liquidadora l’encarregada de dialogar entre dos partits que van dirigir, amb més o menys cohesió interna en funció del context polític, el rumb de la Catalunya autonòmica. El procés va fer implosionar la federació i ara, més que de política, parlen de balanços.
