Corrupció i economia, sempre protagonistes

SevillaEn l’únic debat celebrat a la televisió pública andalusa per les eleccions del 2 de desembre es va produir una escena grotesca: Juan Manuel Moreno (PP) i Juan Marín (Cs) es van enganxar en un formidable intercanvi de retrets mentre la presidenta de la Junta i candidata del PSOE, Susana Díaz, i la líder d’Adelante Andalucía, Teresa Rodríguez, contemplaven alleujades el combat. Aquesta col·lisió pels impostos i la corrupció esvaeix molts dubtes, perquè només la suma dels dos partits -molt improbable segons les enquestes- podria trencar 40 anys de monòleg socialista a Andalusia.

Díaz ha sabut refer-se en un temps rècord, tot i que tampoc era difícil: ningú millor que ella coneix les interioritats de la política andalusa. La seva utopia era la presidència del govern espanyol, però la seva marca no acaba de quallar més enllà de Despeñaperros: estil col·loquial, referències de barri, gràcia potser mal entesa. La presidenta de la Junta explota aquests dies missatges molt senzills. L’economia, afirma, ha millorat des que va arribar al poder l’any 2013; les polítiques socials, afegeix, continuen sent un signe d’identitat governi qui governi a Madrid; la igualtat entre territoris, rebla, és el seu model d’Estat. Tot això ho embolica amb la cel·lofana de la dreta, enemic proverbial del poble andalús, perquè representa l’ascendent del latifundi.

El problema d’aquests quatre candidats és el mateix que arrossega en general la política espanyola. Malgrat que hi hagi consens al voltant de qüestions elementals -atur, pèrdua de poder adquisitiu de les famílies, necessitat d’atraure inversions- i encara que salut i educació siguin un pilar per als uns i els altres -tot i diferir sobre l’estat dels serveis públics-, la capacitat d’aprofundiment és mínima i, en conseqüència, també les solucions. Amb tot, les diferències hi són: on uns aposten per reduir la càrrega fiscal, altres (PSOE i sobretot Podem) prefereixen prometre més pagues, rendes mínimes i salaris on no hi ha res a rascar: un de cada tres andalusos pateix per arribar a final de mes, i un de cada dos joves no té opcions de trobar feina a la seva terra.

Segons Díaz, el PP ha portat aquesta campanya cap al fang de l’“Andalusia negra”. En realitat, es tracta d’una campanya descafeïnada amb un cert aire amateur. El llast de la corrupció (cas ERO, cas Faffe) no ha perdut la força dels vells temps. Serà interessant veure què passarà si Díaz no aconsegueix la majoria absoluta perquè Podem, la possible crossa, haurà de matisar moltes de les crítiques llançades aquestes últimes setmanes al socialisme. Per a Rodríguez, el nepotisme és la norma a la Junta i les seves agències satèl·lit. Per a Moreno, aquesta imatge minva les possibilitats de la regió com a imant d’empreses i de riquesa. Per a Marín, parlem d’una “maledicció bíblica”, amb 23 anys de govern del PSOE assegut al banc dels acusats a través de Manuel Chaves i José Antonio Griñán, els dos expresidents en mans de la justícia. I s’hi oposa Díaz, que diu que en cinc anys al capdavant de la Junta “no hi ha hagut cap taca” perquè es tracta de l’administració “amb més controls” d’Espanya.

Espanya, per cert, sempre és un tema. El PP retreu al PSOE la geometria variable de les seves reivindicacions a Madrid, elevades quan governava Mariano Rajoy i invisibles ara que mana Pedro Sánchez. Díaz manté en aquest terreny una línia impertorbable: Andalusia està infrafinançada, i el model territorial no es tocarà a costa d’aprofundir en les diferències entre autonomies. La idea de Cs ja és coneguda. I és aquí on Podem aporta una solució pròpia, més basada en l’antic andalusisme del Partit Andalusista que no en l’espanyolitat. “Centri’s en els nostres problemes i ja parlarem de Catalunya”, va dir Rodríguez recentment.