Publicitat
Publicitat

ENTREVISTA

David Fernàndez: "El sí guanyarà si és per fer un país més just i ètic"

Entrevista al cap de files de la CUP al Parlament

Un dia qualsevol, a primera hora del matí, mentre la majoria de diputats trien corbata, David Fernàndez tria samarreta. "Avui què toca? Conseller Espadaler? La dels bombers..." Arriba a l'ARA dissabte, un pèl abans de les 10 del matí, desbordant cortesia mentre parla de lluita, conflicte, confrontació democràtica i màfia, molta màfia, que és el hit de la setmana després del seu monòleg del mirall i l'omertà dedicat a dos exdirectius de Caixa Penedès. A la tarda té manifestació. Dimarts va dormir als pisos ocupats de Salt. I parla fluixet, en el to que fa més mal.

Fa deu mesos va dir: "Dubto que Mas faci la independència, estic convençut que tot això és una cortina de fum". Ho manté?

Tots hem canviat, això és veritat. Però no han canviat els partits, ni les elits, sinó que qui està dinamitzant el canvi és la gent. I Convergència s'hi ha adequat particularment.

CiU i ERC van acordar establir una pregunta i una data per a la consulta abans que acabi l'any. Imaginem que Madrid diu que ni data ni pregunta. Què fem a continuació?

Desobeir.

¿La declaració unilateral d'independància és desobediència?

Sí, sens dubte. Però cal habilitar els mecanismes per fer irreversible la consulta: aprovació de la llei de consultes. I si l'Estat no la recorre, encara podria inhabilitar el decret de convocatòria. Un altre desenllaç són unes eleccions anticipades, i que la primera decisió del nou Parlament sigui una DUI, corroborada per un referèndum d'autodeterminació.

Quan la gent del carrer li pregunta "David, què passarà?", què els contesta?

Tres coses. Que estem en una cruïlla històrica. Que l'única garantia d'aquest procés és la gent... I que la resta de la història és jugar-te-la. També hem de ser lliures contra la nostra pròpia història, la temptació de la cultura del pacte d'acord in extremis . La història de CiU és que hauran de lluitar contra el seu propi passat, que és pactar. Van salvar González, van pactar amb Aznar...

Depèn de quin pacte, ens agrada. Aquests dies lamentem la rigidesa del Tea Party.

Sí, la vida és pacte, però també és conflicte. I nosaltres no som de la cultura del pacte. Som més de la cultura de la lluita, de la confrontació democràtica i del conflicte, que és d'on neixen les conquestes de drets davant els privilegis.

O sigui que en cas d'independència no es pot comptar amb la CUP perquè pacti la Constitució si diu que Catalunya és un estat social i democràtic que consagra l'economia de mercat o que està dins la UE, o que és membre de l'OTAN...

Segurament estaríem en la ponència, i demanaríem el no en el referèndum.

I si surt que sí?

Acceptar-ho. És com si perdem el referèndum. Si el perdem, l'acceptarem. Però jo penso que avui guanyaria el sí.

Per què?

Perquè la gent percebria que un canvi és per aconseguir un país més just, inclusiu, ètic i solidari. Em preocupa més quan es redueix tot a la qüestió nacional, aquesta estupidesa de confrontar cultures. Tenim un adversari polític gran, l'estat espanyol, però això no significa cap confrontació amb la història del nostre país, que és la barreja. Els meus pares van venir de Zamora el 1973 buscant una vida millor i m'encanta Enrique Morente.

Divendres vam sentir Bárcenas dient: "Jo donava sobres en mà, però no ho puc provar". Se'l creu?

Sí, perfectament. No per la categoria moral del personatge, sinó perquè durant molts anys tots els partits, sobretot els de govern, han tingut caixa B. Recordo perfectament el president Pujol en un Àgora de TV3 dient a Xavier Bosch que no entrés en el cas Palau o "hi prendríem tots mal". I el senyor Zaplana...

No l'hi han pogut provar mai.

Perquè la corrupció va amb silenci i opacitat. Que a l'estat espanyol només hi hagi 16 fiscals d'Anticorrupció és com anar a una batalla amb un escuradents. El poder no acostuma a investigar-se a si mateix, i en canvi...

Perdoni, tenim un gendre del rei processat.

Ja veurem com acaba la querella contra Narcís Serra, el cas Millet... El senyor Núñez i Navarro, el pare, sis anys de presó. I el fill, dotze anys de presó. I no hi han entrat.

¿La frase del mirall i la màfia que va deixar anar aquesta setmana al Parlament estava preparada?

No diré que va ser espontània... Veníem de treballar 15 dies mirant les memòries de Caixa Penedès. I quan veus falta de respecte per la feina del Parlament, vols que el silenci se'ls giri com un bumerang.

En la campanya deien que volien ser "el cavall de Troia que entra al Parlament". Fa deu mesos que hi són. Què han descobert?

Que som el poni d'Esparta. Queda molt per fer i per aprendre. El Quim [Arrufat] ja ho deia: venim a estressar la dreta i a espavilar l'esquerra.

Que presumptuós, no? ¿Són els estupends de la pel·lícula que es permeten dir-li a la dreta que ara t'estressaré i a l'esquerra que ara t'espavilaré?

[Riu.] No, ni de bon tros. Ja ens ho diuen, que anem amb superioritat moral perquè mai hem tocat poder, i no. Però arribes al Parlament i et trobes amb uns nivells d'insensibilitat i mediocritat política que esparveren. Aquest país que té una matèria grisa potentíssima, però fa molts anys que ha marxat de la política, farta i fastiguejada. I el Parlament té un potencial que no s'usa.

En la seva cosmovisió hi ha el 99%, la gent, i un 1% de rics. Però a l'hora de la veritat els van votar el 3,97%. I fins i tot si suméssim els partits que veuen el món de la mateixa manera, estem lluny del 99%. Potser s'equivoquen en el diagnòstic i redueixen la persona a la seva realitat econòmica, quan la gent tenim conviccions morals, nacionals, valors, records, interessos...

El que diu és profund, però avui és així. Les diferències de classes cada cop són més grans.

Uns pares que diguin al seu fill que s'esforci i estudiï a la universitat, s'equivoquen?

S'equivoquen. Bé, no, si estan pensant a exiliar-se, no s'equivoquen. Aquí serem crupiers a Barcelona World o servirem tapes a turistes. Hi ha la gent que treballa i no arriba a fi de mes. I això que tot el coneixement que s'aprèn a la universitat pública és una inversió de país. Els diria que sí, que estudiïn, perquè la formació és fonamental, però després de la crisi ens trobarem amb pobresa i atur estructurals.

Això ja no se n'anirà?

Se n'anirà si canviem el model. Amb el mateix model...

¿I el nou model seria el cooperativisme?

Entre d'altres. Tenim uns models de trànsit: recuperar un sector públic fort, per a l'escola, la salut, la cultura o les pensions. Un sector cooperatiu fort, i un tercer sector, que és el mercat privat, amb limitacions.

Quines?

El mercat immobiliari limitat. Si no se'l regula, el mercat lliure és Herodes en una festa infantil. Tot s'ha de regular, nosaltres també, per tornar a l'economia productiva i no basar-nos en la financera.

Li diré tres partits, marqui'ls de dreta a esquerra: ICV, Procés Constituent i la CUP.

ICV més a la dreta, dins l'esquerra.

És un partit del sistema?

El PSUC força els pactes de la Transició, i ICV ha governat Barcelona 30 anys. I en la lògica de l'1%-99% una cosa són els votants i militants d'ICV i una altra les direccions. Però sí, és una socialdemocràcia radical.

I el Procés Constituent i vostès?

Els plantejaments són molt, molt, molt, molt similars. Si demà aterra un zapatista de Chiapas i diu: "Què diu el Procés Constituent i què diu la CUP?", els 10 punts fundacionals estan no al programa electoral sinó al programa polític de la CUP.

Doncs poden coalitzar-se.

Sí, sí, ho sé, vaig escoltar l'entrevista a la Teresa [Forcades] aquí. No sé què farem. Ja els hem ofert treballar conjuntament, però estan en un impàs que s'ha de respectar.

Un parell de preguntes d'actualitat internacional. Com hauria solucionat la massacre de Síria?

Habilitant tots els mecanismes que en primera instància...

...sona a resolució de l'ONU...

...forçant que s'aturi l'horror de la guerra, en primera instància...

Com? Una intervenció armada?

Molt complicat...

¿L'Iran té dret a fabricar la seva pròpia bomba atòmica?

Si la té Israel, per què no l'Iran?

¿La resposta és que sí, que l'Iran hi té dret?

Ningú hi té dret. I menys en energia nuclear.

Diumenge és el Barça-Madrid. ¿Els milions del món del futbol li impedeixen gaudir de l'espectacle?

No m'agrada el futbol. M'agrada jugar-hi. M'agrada ser més protagonista que espectador. El futbol també és una màfia. I veure que el mite futbolista del país és defraudador fiscal i que hi ha gent que el va aplaudir a la porta dels jutjats, èticament em decep.

Parla de Messi.

Sí, d'ell. Mitja roja són defraudadors fiscals. Van cotitzar la prima milionària de Sud-àfrica allà i no a Espanya. Aquí havien de retornar el 43% de la prima i a Sud-àfrica el 21%. Un equip de defraudadors fiscals. I contradient-me -que és la vida-, jo sóc molt de Vázquez Montalbán i aprofito que fa 10 anys que va marxar i que se l'enyora per recordar allò que el Barça encara manté de ser l'exèrcit desarmat de Catalunya.

Encara que porti Qatar.

Que és una vergonya. Qatarlunya...

Què hauria de portar el Barça?

Hauria de fer com nosaltres, que segons l'actualitat traiem una samarreta diferent. Un Barça-Madrid amb Lampedusa, per què no?

A Salt em van dir que va anar a dormir al bloc ocupat i que a mitjanit es van posar a llegir Chesterton.

Chesterton, molt catòlic i conservador... A Allò que no està bé hi ha una nena pèl-roja que té polls i li volen tallar els cabells, i el problema no són els polls ni els cabells, són les condicions infrahumanes dels suburbis. I diu que si les lleis i els terratinents i la ciència es reuneixen per establir la justícia, a la paperera les lleis, les ciències i els terratinents. Ens vam quedar en silenci.

RE

Més continguts de

RE
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT