Després del joc bonic

JORDI MUÑOZ
JORDI MUÑOZ

Mirar-se l’actualitat política des de molt a prop, o fins i tot des de dins, té molts avantatges, però també algun inconvenient. La falta de perspectiva pot fer que ens distraguem en les anècdotes i ens oblidem del que és essencial. Un bon exemple d’això és la interpretació que s’ha fet del ple del Parlament d’aquesta setmana als mitjans catalans, espanyols, i de la resta del món. Els detalls procedimentals, que han sigut objecte d’un acarnissat debat al Parlament, són pràcticament absents de les cròniques dels mitjans internacionals, perquè el que és essencial és la convocatòria del referèndum no acordat, i la voluntat del govern espanyol d’impedir-lo per tots els mitjans.

Fins ara, el sobiranisme català ha tendit a fer gala de jugar bonic: mobilitzacions massives i ni una paperera trencada, somriures i eslògans en positiu, i recórrer a l’argument democràtic per defensar les seves posicions. També hi ha hagut moments d’agror, esclar. Sobretot a les xarxes, on un cert independentisme ha maldat per fer-se antipàtic, a la resta del món i també a altres independentistes amb qui no han coincidit sempre. Però en general ha dominat una certa ostentació d’exquisidesa democràtica.

El retrat final

La imatge del ple d’aprovació de la llei del referèndum és, segons com, una mica diferent. La necessitat de forçar l’aprovació exprés, limitant al màxim el període de tramitació parlamentària, ha sigut utilitzat per l’oposició, per la premsa i pels líders polítics espanyols per mirar de restar legitimitat democràtica al referèndum. Certament, no ha sigut el procediment ideal. Un debat tranquil, serè i amb temps és sempre preferible. Però és difícil de sostindre que la majoria parlamentària tingués gaires més opcions, atesa la voluntat declarada dels òrgans de l’Estat d’impedir fins i tot que aquesta llei es pogués debatre. Potser sí, una: convocar el referèndum via decret, sense una llei que el regulés. Però això tenia més desavantatges, i hauria sigut encara més criticat.

En tot cas, com dèiem, aquests debats procedimentals encesos no són essencials i tindran un recorregut limitat, per molt que alguns els vulguin estirar com un xiclet per veure si així legitimen la repressió que vindrà. El nucli de la qüestió encara és el mateix: hi ha una majoria parlamentària independentista que vol celebrar un referèndum perquè la ciutadania puga escollir entre constituir una república independent o seguir formant part d’Espanya. I hi ha un estat, i una minoria a la cambra catalana, que vol impedir aquesta votació. Aquest és el retrat important, i el que quedarà.

Més continguts de