ENTREVISTA

Ernest Maragall: “Un no president no val cap presoner més ”

Entrevista de la directora de l'ARA, Esther Vera, al diputat d'ERC

Ernest Maragall arriba a l’ARA enganxat al seu iPad, on acumula articles per llegir. Parla amb la llibertat de qui porta tres quarts de segle practicant l’heterodòxia.

L’altre dia, a la sessió de constitució del Parlament, a la mesa d’edat, vostè va fer un discurs molt polític.

N’hi ha que van dir gairebé tot el contrari. M’han criticat duríssimament per no saber ser vell...

Què representava que havia de fer?

Suposo que callar. Observar, contemplar l’espectacle. Em sembla exactament el contrari. Ara toca exercir la llibertat i no perdre el compromís amb la societat a la qual pertanys i a la qual deus tot el que tens.

En aquell discurs va fer una constatació de l“Adeu a Espanya”, i alhora va constatar la dificultat de dir adeu a Espanya.

Sí, es pot explicar així. La dificultat de dir adeu a Espanya aquests dies la veiem concretada en les decisions de l’Estat. Intento no dir mai Espanya perquè és un terme que hauríem de respectar i fer nostre.

El pols és amb l’Estat i el govern?

El fons del conflicte que vivim és el que hi ha entre un Estat que abusa del seu poder legítim i una societat que vol construir un poder democràtic alternatiu. Amb aquest abús de poder, l’Estat està destruint la seva pròpia norma. Per tant, està legitimant que la considerem inaplicable, obsoleta. És l’Estat qui està destruint la Constitució, la llei d’enjudiciament criminal, qui abusa del Codi Penal. Hi ha una majoria de la societat catalana molt significativa que vol construir alguna cosa digna i millor que això. Sense abús de poder i amb respecte per a tothom.

¿Es pensava que després de la Transició veuria polítics catalans com a presos polítics?

És obvi que no. Fa pocs anys era impensable. Tot el recorregut que hem fet des del 2010 fins ara partia de la hipòtesi de formular un projecte polític d’emancipació, que exigia respecte i era una nova oferta d’entesa amb l’estat espanyol, que ja havia rebutjat l’Estatut del 2006. I l’ha rebutjat amb molta més contundència, fins al punt de convertir-se en aquesta màquina de destrucció democràtica. Això no ens ha de fer oblidar que darrere l’Estat hi ha una ciutadania i una societat. A Espanya i Europa hi ha demòcrates. Hem de fer valer aquesta convicció democràtica.

¿L’independentisme ha menystingut la força de l’Estat?

No havíem calculat que l’Estat podria arribar a aquests extrems, fins al punt d’utilitzar la violència institucional i anul·lar la separació de poders. El més interessant d’aquesta constatació és veure com es pot convertir aquest aprenentatge en encert en l’estratègia que hem de desenvolupar en aquesta nova etapa.

Vostès han passat en un temps rècord de defensar la unilateralitat a canviar l’estratègia.

La via dita unilateral, de fet, no ho era. Era prendre les decisions amb base democràtica suficient, i a partir d’aquí seure a discutir amb l’altra part com ho concretem institucionalment, en quin període de temps, etc. Sabíem que era un punt d’inflexió, i que aquella decisió havia d’anar acompanyada d’un procés democràtic llarg, complex.

Quan es pren la decisió de fer la DUI se sabia que no seria efectiva.

Es volia que fos efectiva per obrir la porta a un diàleg institucional que la reconegués. Teníem una evidència democràtica suficient amb el 9-N, el 27-S i l’1-O, i també amb les eleccions del 21-D. Però encara hi ha un camí per recórrer de verificació democràtica de la nostra voluntat. Ni per relació de forces amb l’Estat, ni per la materialització d’una majoria democràtica a la nostra societat estem en condicions de prendre decisions amb una simple victòria parlamentària. Això no fa disminuir la legitimitat de l’1-O ni fa abandonar la convicció republicana de la majoria.

Però sí que demostra que en aquest moment s’ha de començar a pensar i actuar d’una altra manera.

Em sembla que ara per ara el debat ja no és decisió unilateral sí o no, sinó saber què significa fer un desafiament a l’Estat.

I què significa?

Que ha de ser amb intel·ligència, amb la màxima ambició, i anteposant la construcció dels instruments bàsics per fer República. No confiant simplement en la capacitat de desafiament, mobilització i enfrontament directe amb les institucions de l’Estat. És possible que hi hàgim de tornar, però fem-ho amb les eines i els instruments adequats. Des de l’enfortiment i l’ampliació d’aquesta majoria social que volem tenir. La recuperació de les institucions és un objectiu prioritari. L’anul·lació del 155 és la mateixa cosa. Al mateix temps, anar decidint els moments, temps i continguts dels desafiaments amb l’Estat. Haurà de ser des d’aquesta concepció de poder democràtic davant un abús de poder que seguirà sent el que és.

El 26 d’octubre Puigdemont va ser titllat de traïdor per haver sospesat convocar eleccions. Aquesta mateixa paraula se’ls aplica ara quan parlen d’una nova estratègia. Què ha canviat?

És un dels errors dels quals hem d’aprendre. Hem de saber que la diversitat és imprescindible, però gairebé tant com la unitat. Unitat vol dir també acceptar que cadascú exerceixi la seva responsabilitat des de la seva millor convicció. La paraula traïdoria l’eliminaria del diccionari aplicada a aquestes qüestions. Aquí anem tots a la mateixa nau, i el que hem de fer és construir un vaixell que avanci.

La societat reclama que se li diguin les coses clares. ¿Puigdemont ha de ser president? Pot ser president?

Tots volem que sigui president. A partir d’aquí és obvi que hi ha unes determinades condicions que formen part de l’abús de poder de l’Estat. Els rols de Puigdemont, de Junqueras, del Govern, estan sotmesos a una evident alteració, una intervenció des de l’Estat. És aquí on hem de saber prendre les decisions, i on el mateix Puigdemont ha d’acabar veient quin és el seu millor rol. No podem prescindir de l’actiu Puigdemont. Si ara trobem una via perquè pugui culminar la investidura, fantàstic. Treballem en això. Però no ha de ser simplement un gest, ha de voler dir la concreció real en una institució. Amb un Govern que funcioni, amb un president que pugui constituir govern.

Quina és la fórmula?

No crec que ens interessi un espectacle d’afirmació pròpia buit de contingut. Que per unes hores signifiqués una nominació que deixés de ser efectiva després. I que impliqués que molta gent hagi d’assumir responsabilitats. Quants presoners valen un no president? Quants processos judicials més hem d’obrir sabent com és l’Estat?

Quants presoners valen un no president?

Cap. No en vull cap més. No crec que Puigdemont en vulgui, tampoc. Segur que no. Ni que JxCat ni ERC en vulguin, ni la CUP. ¿Com combatem millor l’abús de poder? ¿Oferint-li més víctimes? ¿Per amor a un gest sublim, simbòlic i heroic sense continuïtat ni possibilitats de convertir-se en eina útil? ¿O per una altra via que hem de saber trobar?

Un reconeixement simbòlic?

Deixem que treballin els que ho estan negociant. Que el mateix Puigdemont hi digui la seva. Des del respecte absolut a la seva situació. El necessitem absolutament. El concepte de president Puigdemont no pot desaparèixer. Hem de tornar a recordar que han sigut unes eleccions en el marc del 155, que no li poden esborrar la condició de president.

¿El risc del president, vistos els missatges d’aquesta setmana, és que es pugui debilitar la seva posició?

L’hem de protegir, acompanyar institucionalment. Per això necessitem un Govern aquí, i un Parlament. Que Roger Torrent hagués d’assumir ara responsabilitats penals, que haguéssim d’acceptar que continuï el 155, seria la pitjor manera de protegir Puigdemont en la seva posició imprescindible en el terreny internacional. Hi ha un element de responsabilitat col·lectiva en saber que Puigdemont és la representació activa i no pot veure’s deteriorada, humiliada ni degradada de cap manera.

¿Vostè veu un futur amb les institucions recuperades?

Hi ha l’argument legítim dels que diuen que per molt que acceptem la legalitat això no implicaria la desaparició del 155. Però hi ha una decisió formal del Senat que diu que el 155 s’aixeca en el mateix moment que hi hagi nou Govern constituït. ¿Que després d’això hi ha el risc que tornin a aparèixer tensions? Naturalment. I hem d’estar disposats a afrontar-les. L’abús de poder sistemàtic, repetit i multiplicat ens ha de legitimar perquè tots els demòcrates d’aquest país, sigui quina sigui la seva convicció respecte al projecte republicà, s’aixequin. El seu silenci comença a ser una mostra de complicitat inacceptable. Això val per a tots els catalanistes. No es tracta de posar-se a defensar la República, sinó de defensar la democràcia. El mateix val per a tots els demòcrates espanyols. L’actuació de l’Estat els està humiliant.

A aquesta crítica que vostè espera dels demòcrates espanyols al seu estat sobre el deteriorament de la seva pròpia democràcia es respon a les eleccions a Catalunya amb una victòria de Cs.

No estic gens d’acord amb l’actitud dels que van escridassar la líder de Cs quan sortia del Parlament. Em sembla un error profund. Hem de fer tot el contrari. Només des del respecte als ciutadans que els han triat com a representants podrem avançar.

Quina opinió li mereix el paper del rei en aquesta crisi?

El rei ha aconseguit que deixem de considerar-lo com un referent. En un moment determinat podríem haver pensat que el rei hauria pogut ser un interlocutor moderador, com a mínim. En la mateixa mesura que s’ha convertit en un hooligan de l’abús de poder, deixa de ser referent per a tots nosaltres. M’està dient que no és el meu rei. M’està negant la condició de ciutadà.

Ha visitat els presos polítics?

Encara no he pogut, en part per aquesta crueltat gratuïta afegida de l’Estat en aquest terreny que tracta els presoners catalans pitjor que en altres situacions que hem viscut, per exemple durant el conflicte al País Basc. Se’ls ha escapat de les mans.

Hi ha una involució democràtica?

El pitjor és que hi ha aquesta coherència entre les decisions del govern i el poder judicial. Expressa no només una involució democràtica per pèrdua de qualitat dels procediments, garanties i drets bàsics, sinó del conjunt de l’establishment de l’estat espanyol, més enllà de partits o institucions. Espero veure-ho aviat als tribunals europeus i a les Nacions Unides. Les grans empreses haurien de saber que acceptar l’abús de poder va contra els seus interessos. Està més que demostrat que hi ha una correlació entre qualitat de vida i qualitat democràtica L’absolutisme s’ha convertit en la cultura dominant a l’Estat. Ells volen convèncer Europa que és un conflicte identitari o insolidari. Em sembla que tot el que està passant diu el contrari.

Els estats europeus es defensen.

Hi ha una omertà entre els estats europeus que actualment s’aplica per protegir els interessos de l’estat espanyol. Al mateix temps hi ha un desvetllament de les societats europees, d’organitzacions polítiques, culturals, think tanks. Qualsevol que tingui una mica d’independència o perspectiva contempla o observa el que passa amb una barreja d’estupefacció i progressiva indignació.

¿Dintre del mateix Procés hi ha hagut un cert silenci, gregarisme?

Hi ha hagut una excessiva focalització en la independència. Estem fent bé de parlar ara de República, perquè vol dir més coses. Ara estem pagant, en part, el preu de no haver fet prou en el terreny d’anar a guanyar-nos el país en tota la seva dimensió. És una part del que ens toca fer ara.

¿Ara no tenim pressa i cal ampliar la base social?

Tenim pressa i tenim feina. No ens deixem imposar confrontacions que ens portin al desastre. Triem la nostra manera de confrontar-nos democràticament tan obertament com convingui quan convingui, sense perdre la convicció ni la decisió concreta de millorar el nostre país. Compartir-lo, oferir aquesta perspectiva europea. Serà la millor manera de guanyar-nos aquest 50% que voldríem. Que veiés que no va contra ningú.

¿No va voler ser president del Parlament?

Em sembla que algú a les xarxes ho va dir i es va anar fent gran. Res més. Estic encantat que ho sigui Roger Torrent. Avui ja podem dir que va ser un encert total.

Si li proposessin ser conseller, ¿ho acceptaria?

Tinc tres quarts de segle. Hauríem de tenir Govern, institucions, Parlament de Catalunya treballant al 100%. Dit això, allà on calgui.

Més continguts de