Eufòria socialista a ritme d’El Kanka

Sembla que el PSOE ha retrobat l’estabilitat dels grans partits capaços d’aglutinar votants de tot tipus

Els assistents al míting de Pedro Sánchez a Palma traspuen una eufòria triomfal. Després d’anys de conflictes interns, de turbulències globals que no han sabut capejar gaire bé i de cops de volant ideològic desconcertants per a bona part del seu electorat més fidel, el PSOE sembla haver recobrat les bones sensacions. Ha recuperat -tot ho indica- l’estabilitat pròpia dels grans partits capaços d’aglutinar votants de tot tipus i amb una decidida vocació de poder. Però no sé fins a quin punt l’eufòria és una mica ingènua, perquè sembla que totes les raons que han originat els problemes que han estat a punt de desmembrar el PSOE i convertir-lo en residual ja no existeixin. I no és segur que això sigui cert.

Victoria Ramos, una socialista de Palma en la quarantena, encarna perfectament aquesta eufòria. En un castellà que podria passar per madrileny m’explica que aquests anys ho ha passat “molt malament”. La culpa, diu, va ser de Susana Díaz: “Jo soc socialista des de sempre, i mai no he pogut veure la Susana. Tampoc alguns dels dinosaures del partit, com Guerra”. Es defineix com una sanchista entusiasta. “El dia 28 serem a Ferraz per celebrar la victòria!” Com que previsiblement no hi haurà majories absolutes, parlem de qui prefereix a l’hora de pactar. ¿Amb Cs o amb Podemos i independentistes? “Amb Podemos i els independentistes”, diu sense dubtar-ho. “Abans que pactar amb la dreta, i Ciudadanos és dreta encara que alguns ho neguin, jo pactaria amb el diable”. ¿Creu que Podemos o els independentistes són el diable? Diu que no.

Parlo amb un matrimoni gran, són mallorquins catalanoparlants. Socialistes de tota la vida?, els pregunto. Ell respon: “Més que de tota la vida. Jo som fill i net de socialistes. Me’n vaig anar un temps, però vaig acabar tornant”. Ho diu amb el to del fill ocasionalment desenganyat amb la família que sempre torna a casa per Nadal. Per què se’n va anar? “No em va agradar quan el PSOE va passar a dir-se PSIB”, contesta. ¿Va trobar que allò suposava centrar-se massa en les Balears i massa poc en Espanya? “Més o menys, però ara m’està bé així com està el partit”. Ha viscut amb desassossec els conflictes interns dels últims temps. “Els socialistes històrics tenien més disciplina de partit, i això ara s’ha perdut. Jo he sigut molt felipista i molt zapaterista”. Ho explica com si Felipe i ZP fossin els símbols dels bons temps que cal recuperar. A l’hora dels pactes, ho té clar: el PSOE no pot pactar amb la dreta que representa Cs. Abans d’acomiadar-nos, l’home em diu el seu nom: Llorenç Bisbal. Em sona... Resulta que és el net del primer alcalde de Palma de la República.

Tot i que hi ha gent de totes les edats, hi ha una majoria d’assistents veterans a l’acte. A més del mar habitual de banderoles vermelles amb les sigles del partit, hi ha cartells amb els dos eslògans de la campanya: “ Haz que pase ” i “ La España que quieres ”. La banda sonora que se sent durant el temps d’espera -l’acte s’endarrereix perquè s’han desbordat les previsions: desenes de persones han quedat fora del Palau de Congressos- sonen cançons de Janis Joplin. El hit més sorprenent és Andalucía, d’El Kanka: “ Nadie te quiere como Andalucía te quiere ”. Les Illes Balears, aquest arxipèlag andalús...

Abans que comencin els discursos, veig l’expresident balear i actual senador Francesc Antich. A l’abordatge! “La gent de baix està animada, que és el que el partit necessitava -diu-. La crisi econòmica ha provocat una revolta contra les elits dels partits, però el PSOE ha aguantat bé el cop”. I dels pactes, què? “Millor amb Podemos que amb Cs”. Li dic que no diu res dels independentistes, quan segurament seran tan necessaris com el partit d’Iglesias. Sense anomenar-los, afirma: “Cal pactar amb qui sigui abans que amb Cs, que és la dreta centralista que sempre perjudica les Balears”.

Estrella indiscutible

Quan per fi entra Sánchez, agombolat per la presidenta autonòmica Francina Armengol, el candidat al Congrés de Madrid, Pere Joan Pons, i el candidat a alcalde de Palma, José Hila, l’eufòria es desferma de la manera festivament protocol·lària d’aquests casos. Tant quan entra i travessa el Palau de Congressos com quan parla, Sánchez és l’estrella indiscutible de l’acte, encara que Armengol també té els seus fans: és un animal polític considerable, Armengol. Quan entra Sánchez sobta el bon color de cara que fa. Esclar que l’última vegada que el vaig veure en directe va ser durant la conferència de premsa al Congrés de Diputats en què va abandonar a la força la direcció del PSOE. Aquell cadàver polític és avui el candidat favorit per guanyar les eleccions i tornar a consolidar el PSOE al poder. Un gat amb set vides. O una barreja de zombi i Rambo.

Idiomàticament, el míting es fa gairebé íntegrament en castellà. L’única que parla en català amb normalitat, barrejant-lo amb el castellà, és Armengol.

Durant el discurs, Sánchez elogia els representants socialistes de les Balears a Madrid. Diu que, quan de vegades s’oblidava de les Balears com a president, els col·legues illencs eren allà per recordar-li que les Balears existien. Inquietant, això que tot un president espanyol s’oblidi, de tant en tant, d’una comunitat autònoma. Que només n’hi ha 19, home, no 2.500.

A més de dir que cal garantir els drets de les dones, que cal donar oportunitats als joves, que cal treballar pels drets socials més bàsics -sanitat, habitatge...- i que cal lluitar contra el canvi climàtic, Sánchez parla del que fa i el que no fa “la bona gent”. Segons ell, “la bona gent” no roba ni espia. Robar i espiar són dues coses que el PSOE no ha fet mai, es veu. Quan acaba el míting queda flotant en l’aire del Palau de Congressos un buit estrany. ¿És un forat negre en miniatura? És la gairebé total absència de referències a Catalunya, com si a Espanya no hi hagués presos polítics i exiliats. I com si el PSOE no hi tingués res a veure.

Més continguts de