Quan Felip V condemnava a mort per portar el llaç groc

L’emblema simbolitzava adhesió a la causa austriacista durant la Guerra de Successió

Quan Felip V condemnava a mort Per portar el llaç groc / TJERK VAN DER MEULEN

Els llaços grocs que exhibeixen molts catalans no són un símbol nou. Ja se’n veien contra Felip V, un monarca que va arribar a dictar pena de mort per l’emblema. La Guerra de Successió tenia la seva traducció cromàtica: el blau dels borbons i el groc del príncep Jordi de la casa d’Àustria. L’incompliment dels pactes que el rei Felip havia jurat complir, sumat al sentiment antifrancès per l’ocupació del Principat, van ser el caldo de cultiu perquè els catalans es decantessin a favor dels Àustries. La vulneració dels acords va provocar que el Consell de Cent es plantegés trencar amb Felip V i prendre partit pels aliats ja el 1704, tot i que el regne d’Aragó encara no s’havia alineat en el conflicte europeu. La revolta groga del 1705 va aconseguir alliberar els presos polítics i que Catalunya deixés de ser durant uns anys territori borbònic.

La primera referència coneguda de l’ús d’escarapel·les de color groc a Catalunya data d’aquell mateix any, quan el virrei borbònic de Catalunya, Francisco Antonio Fernández de Velasco y Tovar, en va prohibir l’ús per evitar la publicitat del bàndol austriacista, que les usava “creando discordias entre las familias”. Els historiadors Antoni Muñoz i Josep Catà, grans experts en la Guerra de Successió, sobre la qual han publicat diferents llibres, revelen el simbolisme que va adquirir el color groc durant aquella època convulsa i posen com a exemple una carta que el virrei va enviar a Felip V sobre els fets succeïts a Barcelona el dia de Sant Jordi del 1705. “El anhelo con que se esperan las armadas enemigas, a que estos naturales llaman la Redención, y los capuchinos a los ingleses, y la demostración de haberse celebrado el día de San Jorge, nombre del príncipe de Darmstadt, con ponerse más de dos mil personas de esta ciudad la divisa de una cinta amarilla en el sombrero, que es el color del príncipe, como lo han ejecutado en la de Vique (Vic)”. Muñoz remarca la importància d’aquella concentració: “La protesta va ser simbòlica i silenciosa perquè s’havia declarat l’estat d’excepció, però demostra que a Barcelona hi havia resistència, més enllà de la plana de Vic, que inicia la revolta amb el Pacte dels Vigatans un mes després”.

Aquella protesta va provocar que el 28 de maig Felip V publiqués un ban castigant amb pena de mort qui portés algun llaç o cinta de color groc, tal com explica Muñoz, que anota que el primer penjat per portar una cinta groga va arribar tres dies després de l’ordre reial, com han descobert revisant documentació: “El día 31, se aorcò un paysano por llevar un listòn amarillo en el sombrero”. El 19 de juny es van executar dos veïns de Molins de Rei i van fer passar dos nois, que eren parents seus, per sota dels cossos: “Mandò Velasco ahorcar a dos Moços de Molins de Rey por hallarles fuera de la ciudad, y llevar cintas amarillas, y a dos muchachos mandò pasar bajo la horca”, es llegeix a la documentació. Dos mesos més tard, el 27 d’agost, es van executar dos miquelets per dur llaços grocs: “De estos el uno hera de Barzelona y el otro de Vique, y haviendomelos trahido a las onze de la mañana, a las seis de la tarde ya estaban ahorcados, y colgados al pescuezo sus sombreros con las zintas amarillas”.

L’historiador Joaquim Albareda recorda que “aixecar-se contra el rei o parlar malament d’ell era considerat un delicte de lesa majestat castigat amb pena de mort”. Tot i la coincidència, el vicepresident de l’ANC, l’historiador Agustí Alcoberro, admet que la campanya actual dels llaços no neix per aquest precedent: “No va ser decidida en termes històrics, però ens n’adonem molt aviat [de la coincidència]”.

Devoció pel príncep Jordi

El llaç era pel príncep Jordi de Hesse-Darmstadt, virrei de Catalunya des del desembre del 1697 fins al febrer del 1701, amb un govern que va afavorir l’autonomia del catalans. L’emperador alemany Leopold I el va destinar el 1695 a Catalunya, on forces franceses havien ocupat part del territori, sota el comandament de 2.000 homes. Durant aquest període va tenir sota les seves ordres els futurs dirigents dels Vigatans, com Josep Moragues, Bac de Roda o Ramon Sala. “Va combatre contra els francesos durant la Guerra dels Nou Anys al costat dels Miquelets, que no acceptaven la capitulació, i era molt estimat, actuava com el rei dels catalans”, anota Muñoz. Quan el 1700 Felip V és coronat rei, la tensió augmenta amb la seva destitució un any més tard. El príncep Jordi es converteix aleshores en el gran conspirador contra l’absolutisme borbònic a Catalunya.

“Era tan popular que la gent tenia gravats d’ell a casa seva que el virrei feia destruir”, revela Albareda. El militar alemany organitza els Vigatans, i el maig del 1704 intenta apoderar-se de Barcelona, però la conspiració és descoberta pel virrei Velasco, que l’avorta i inicia una caça de bruixes contra totes les institucions catalanes que acaba amb l’empresonament de diversos dirigents. La repressió borbònica no va impedir que els miquelets, amb el suport de l’estol aliat, obliguessin a capitular tot l’exèrcit de Felip V l’octubre del 1705, ni que els barcelonins alliberessin els empresonats, abans i tot que les tropes aliades entressin a la capital, pel temor que el virrei se’ls emportés en el vaixell que tenia per fugir. El príncep Jordi, però, no ho va poder veure, perquè va morir el 14 de setembre a Montjuïc. No per l’impacte d’una bala, com es creu, sinó de quatre trets. Muñoz destapa, amb una carta del virrei que fins ara no s’havia publicat, la seva mort al convent de Santa Madrona i l’odi que sentien cap a ell: “Los oficiales prisioneros aseguran que en el mismo puesto donde fue herido le vieron dar las ultimas boqueadas”. El seu multitudinari enterrament als Josepets de Gràcia va evidenciar l’estima del poble, que el recordaria pel llaç groc. Més de tres segles després, el groc torna a ser símbol de reivindicació.

Més continguts de