Garzón: el magistrat estrella té un costat fosc

BarcelonaBaltasar Garzón és un dels personatges de la judicatura universal que més tinta ha fet vessar. Venerat i odiat igual, el seu és un cas únic a Europa, pel seu flirteig amb la política i posterior retorn a la judicatura, per la tendència a la mediatització, per la set de poder i reconeixement, i per la tendència a la instrucció irregular. Però també per la capacitat d'acaparar casos espectaculars, vendre'ls com a tals -malgrat els resultats dubtosos- i erigir-se en heroi gràcies a casos com la persecució dels crims del franquisme o de dictadures llatinoamericanes. Això li ha fet guanyar adhesions dins i fora d'Espanya, d'on ha marxat en ser inhabilitat. Perseguit pel PP i repudiat pels seus excompanys del PSOE, si algú el creia acabat, s'equivocava: el fundador de Wikileaks, Julian Assange, l'ha triat d'advocat defensor.

"Ningú pot atribuir-se el mèrit d'haver-se carregat Garzón, perquè probablement som davant un cas en què el botxí només podrà ser ell mateix", considera el periodista David Bassa. Ho diu al pròleg de Us presento el jutge Garzón. Excessos, escàndols i fracassos del magistrat espanyol més mediàtic, el primer d'una col·lecció de llibres de periodisme promoguda pel Grup de Periodistes Ramon Barnils i que publica Edicions Saldonar. L'autora és Sònia Bagudanch, periodista de l'ACN, que fa un viatge a la controvertida trajectòria del "megajutge".

Meteòric

Una carrera sempre ascendent amb l'èxit com a única premissa

Als inicis de la seva carrera judicial ja se li manifesten trets que acabaran sent marca de la casa. "Amb Garzón, l'ambició ha esdevingut defecte. La dèria per passar a la història com el jutge més important del món l'ha portat a deixar en segon terme allò que no li reportés beneficis", sosté Bagudanch, que documenta l'obra amb nombroses fonts literàries i testimonials del seu entorn. Apuntava el camí. I començava a pujar graons quan el 1988 saltava a l'Audiència Nacional per substituir el jutge Francisco Castro Mejide, format al Tribunal d'Ordre Públic franquista i que havia instruït fins al 1987 la causa de la implicació d'Amedo i Domínguez amb la guerra bruta dels GAL. Va ser el primer contacte amb la guerra bruta contra ETA que anys després faria caure Felipe González, amb qui entremig havia entrat en política el 1993.

Inconsistent

Vanitós, arrauxat i d'ambició desmesurada

"Negligent en la investigació, irrespectuós amb les mínimes garanties i fracassat en els resultats". El cert és que la grandiloqüència amb què presentava les seves operacions era sovint inversament proporcional al resultat. El colofó, el cas Nécora. Nou anys d'instrucció i mig centenar de detinguts per acabar amb 17 acusats de faltes lleus.

Implacable

El terror de la dissidència i l'independentisme

Peça clau en l'estratègia del "tot és ETA" que va fer fortuna amb Aznar, Garzón esdevé el terror de l'independentisme basc i català, amb capítol destacat al llibre. Bagudanch el retrata com un "llop amb pell de xai" que va portar el Tribunal Europeu de Drets Humans a condemnar Espanya per la negativa a investigar les tortures als detinguts durant la ràtzia que va ordenar el 1992 contra l'independentisme català (ell ho va vestir de cop a Terra Lliure). El cas del tancament del diari basc Egin , una mostra més de la tendència a l'espectacle. Igual quan el seu company Juan del Olmo va imitar-lo amb l'Egunkaria , amb denúncies de tortures incloses. Al final, tots dos tancats però amb absolucions.

Universal

L'afició per les causes espectaculars

"No s'entendria Garzón sense la persecució dels casos més sonats que podien tenir espetec internacional". Ha obert causes contra Bin Laden, Pinochet, Berlusconi i el franquisme. Els resultats no van arribar i l'última causa, el cas Gürtel, el va acabar apartant de la judicatura per prevaricador.