Joan Llinares: “El tresorer va fer de parallamps que evita que s’arribi als polítics”

BarcelonaL’entrevistaven a la Cadena SER quan va saber, en directe, la sentència del cas Palau. Sense gaire temps de llegir-la, Joan Llinares (Alzira, 1953) va dedicar tot el dia d’ahir a atendre els mitjans de comunicació. La seva era una opinió molt buscada, perquè ell va ser el successor de Fèlix Millet al capdavant del Palau, una institució que va començar a dirigir el 30 de juliol del 2009, sis dies després de l’escorcoll policial. Artífex de l’auditoria que va destapar el forat de 30 milions d’euros, està content amb la sentència, però avisa que els responsables polítics i empresarials de l’entramat no pagaran per l’espoli del Palau.

Com valora la sentència?

Independentment que les condemnes siguin més altes o més baixes, la sentència és una expressió del reconeixement d’uns fets que depenien de proves documentals. En aquest aspecte, estic satisfet que la feina de l’auditoria que vaig dirigir hagi sigut reconeguda. És una bona sentència.

¿S’ha condemnat tots els responsables de l’espoli?

És veritat que durant tot el procés s’ha acotat la responsabilitat a uns determinats personatges, quan en realitat hi havia molts més responsables. Per exemple, no hi ha cap condemnat de les empreses subornadores. I tampoc s’ha volgut anar al fons de qui es va emportar nou dels 30 milions d’euros de l’espoli. La instrucció va ser molt peculiar i amb dèficits perquè les entitats bancàries no van donar la informació que se’ls va demanar i tampoc els ha passat res. A més, hi ha decisions que es van prendre al Palau o a les empreses concessionàries que no les decideixen els directors de màrqueting, sinó que venen de més amunt.

¿Ho diu també en relació als responsables polítics de CDC?

Sí, exacte. És el mateix pel que fa al tresorer Daniel Osàcar. Aquest senyor tenia responsabilitats limitades a CDC, perquè dubto que pogués decidir i negociar els suborns per després distribuir-los i canalitzar-los. El tresorer és el sostre on es queda la justícia.

Per què no s’apunta més amunt?

No s’hi vol entrar... Passa també en altres casos de corrupció de l’Estat, com el cas Gürtel. És com si els tresorers fossin els màxims responsables dels partits, quan en realitat són els partits els que han dissenyat aquestes trames. El tresorer va fer de parallamps que evita que les responsabilitats penals arribin als polítics.

¿Osàcar ha descarregat la responsabilitat dels dirigents de CDC?

Al tresorer se li va preguntar de qui rebia ordres i ell va preferir callar i silenciar noms. Fent això va carregar tota la responsabilitat damunt seu, però els tresorers no dissenyen el finançament dels partits, sinó que tenen superiors que els dirigeixen.

Des del punt de vista personal, què suposa per a vostè la publicació de la sentència?

Ho visc com un tancament d’un cicle. Dirigir el Palau de la Música m’ha generat uns vincles indestructibles amb la ciutat, la institució, l’Orfeó... Per això, en l’última etapa, quan hi vaig tornar com a membre del Patronat de l’Ajuntament de Barcelona, vaig tornar a insistir que es quedessin al Palau els diners espoliats. Jo considerava que tots els que s’havien enriquit a través del Palau havien de tornar els diners, però quan hi vaig tornar, el 2011, el govern de CiU havia ordenat als advocats de la Generalitat retirar-se de l’acusació. Per a mi era un error i vaig plantejar que s’hi podia comparèixer com a víctima o com a encobridor. Em sap greu, perquè ens vam quedar en minoria i la conseqüència ara serà que els sis milions d’euros decomissats se’ls emportarà l’Estat i no es quedaran al Palau. S’haurien d’assumir responsabilitats per això.

¿És un final d’etapa, encara que la sentència es pugui recórrer?

Sí, perquè els fets estan provats. El Suprem ja no ho pot tocar, això.

Quina lliçó treu del cas Palau?

Hem de prevenir, perquè el risc de la corrupció sempre hi és. Per això calen mecanismes que reforcin el control, més formació a les administracions, més anàlisi i també investigar totes les denúncies que arribin als tribunals i a les oficines d’Antifrau. Prevenció, prevenció i prevenció, perquè el risc de la corrupció hi és contínuament, i hem de tenir present que poden sortir altres Millets, altres Osàcars i altres Ferrovials.