Mariano Rajoy ja té allò que volia
MadridEl Tribunal Constitucional ha donat a Mariano Rajoy el que volia. Com s’ha forjat la concessió d’aquest desig? El govern espanyol va modificar el recurs contra la candidatura de Puigdemont, que havia recollit del veto del Consell d’Estat per prematur i preventiu aquest dijous, i hi va afegir ahir davant del Tribunal Constitucional una segona impugnació: la de la sessió d’investidura de Puigdemont si aquest no es presenta a l’hemicicle dimarts que ve.
El ponent Juan Antonio Xiol va enviar als magistrats la seva proposta: inadmetre el recurs contra la candidatura de Puigdemont en la línia dels arguments del Consell d’Estat. Un dels magistrats, Fernando Valdés Dal-Ré, del sector progressista, després de llegir-se la documentació i advertir que podien impugnar la sessió d’investidura si Puigdemont no hi compareixia, va fer arribar al president Juan José González Rivas una idea: per què no aparcar el recurs contra la candidatura i resoldre sobre la sessió d’investidura? Va parlar amb un altre magistrat, Cándido Conde-Pumpido, i amb el ponent Xiol. Tots ho van veure amb simpatia.
El debat es va centrar primer en la ponència de Xiol contrària a l’admissió del recurs contra la candidatura de Puigdemont. El resultat: quatre magistrats del sector progressista contra sis del sector conservador, als quals se n’hi va unir un altre del sector progressista. Per tant, l’admissió estava feta. En veure la divisió, Xiol i Valdés van insistir en la idea que havien estudiat abans d’iniciar el debat durant el matí: deixar en l’aire el recurs contra la candidatura i centrar-se en la investidura sense la presència de Puigdemont.
El problema -tots van estar d’acord en aquest punt- era impedir la primera divisió del TC sobre Catalunya, amb vots particulars inclosos, cosa a la qual abocava el debat del recurs contra la candidatura de Puigdemont. Però, a més, tots consideraven que una investidura sense el candidat present durant la sessió era una fórmula -sigui telemàtica o de qualsevol altra manera- que havien d’impedir. El govern espanyol els havia donat per a entrar en aquesta qüestió perquè ara, a diferència del que havia demanat al Consell d'Estat, demanava també la suspensió de la sessió de dimarts. La unanimitat del tribunal contra una investidura sense la presència del candidat va fonamentar el pacte.
El polític francès Talleyrand va dir: “El que no pot ser, no pot ser, i, a més, és impossible”.
Això és, precisament, el que van decidir fer. El ple va analitzar que Puigdemont pot ser el candidat basant-se en la jurisprudència que va permetre a Juan Carlos Yoldi, pres, ser candidat a lehendakari per Herri Batasuna el 1987, cosa per a la qual va aconseguir autorització judicial. Però ha de venir a Espanya i presentar-se amb autorització judicial a l’hemicicle. Per tant, van suspendre la sessió d’investidura en absència de Puigdemont.
Període d’al·legacions
En relació al recurs contra la candidatura també es van inspirar en el País Basc: el recurs del govern d’Aznar del 2003 contra el pla Ibarretxe. No l’admeten ni l’inadmeten. Han obert un període d’al·legacions de totes les parts en deu dies. S’ha acceptat la personació de Puigdemont i dels diputats de Junts per Catalunya. I després, decidiran.
Els magistrats, doncs, han donat al govern espanyol el que era fonamental del que políticament volia: evitar la imatge del Parlament votant Puigdemont en absència. No pocs magistrats també creuen que això facilitarà les coses per arribar a una investidura normal després d’una primera investidura fallida. Amb un altre candidat, esclar.
