Mor l'hereva de Franco

Carmen Franco Polo, que va heretar l'immens patrimoni del seu pare, tenia un càncer terminal

“Desconec el temps que em queda per viure, però puc assegurar que m'és indiferent el que hagin dit sobre mi o el que diran. Mai he pretès ser el centre d’atenció i continuaré així fins al final”, afirmava l’única filla de Franco, a la biografia novel·lada 'Carmen' (Esfera Libros) que va escriure Nieves Herrero. Discreta o no, l’hereva del dictador va tenir sempre una vida molt protegida i còmoda.

Matriarca d’una nissaga plena d'escàndols

Mai va trepitjar una escola ni una universitat ni una cuina ni un lloc de feina. Lamentava que sempre havia hagut d’obeir i fer el que dictava el protocol però l’hereva del dictador, que ha mort aquesta nit al seu domicili a Madrid, va viatjar arreu del món –li agradava molt caçar– i va tenir una vida plena de luxes. Li havien detectat un càncer terminal a l'estiu i va decidir no rebre tractament. Va morir al llit de casa seva envoltada dels seus fills i nets. Ha estat un dels nets amb qui tenia una relació més estreta, Alfons de Borbó, qui ha anunciat la seva mort a través de les xarxes socials:

Intocable

Quan va morir el seu pare, Carmen va retenir un importantíssim patrimoni que no ha estat qüestionat ni tocat. En democràcia, Carmen Franco Polo va continuar homenatjant el seu pare com a presidenta de la Fundación Francisco Franco i en llibres com 'Franco, mi padre' (Esfera Libros). Va ser també en democràcia quan el rei Joan Carles I li va concedir el títol de duquessa de Franco amb grandesa d’Espanya. L’hereva de Franco mai va haver de témer per res. En una de les últimes entrevistes que va concedir al novembre assegurava que no l’havien molestat mai: “Vivim tranquil·lament i ens deixen viure”. “El fet que ningú posi en qüestió que els Franco conservin tot aquest patrimoni i gaudeixin d’una protecció no explícita però acceptada és una prova més del franquisme sociològic que hi ha a Espanya”, assegura la historiadora Queralt Solé.

El llinatge

Nascuda a Oviedo el 14 de setembre del 1926, Carmen Franco es va casar el 1950 amb Cristóbal Martínez-Bordiu, marquès de Villaverde, amb qui va tenir set fills. Tal com anhelava el seu pare, es va unir a un aristòcrata i va iniciar un llinatge amb títols nobiliaris. Franco volia convertir el seu gendre en un heroi nacional però no se’n va sortir. El 1984, amb motiu d’una demanda per la mort d’un pacient, l’Hospital Ramón y Cajal va suspendre Cristóbal Martínez-Bordiu de feina i sou durant cinc anys per “baix rendiment i deficiències en el servei al seu càrrec”. El 1986 la Comunitat de Madrid el va destituir com a director mèdic de l’Escola de les Malalties del Tòrax. El marquès de Villaverde va veure també com desestimaven la seva demanda per compatibilitzar la percepció de dues pensions de la Seguretat Social i una feina activa. El marit de Carmen Franco tampoc va tenir èxit quan va intentar fer carrera política amb l’extrema dreta.

El futur del patrimoni

Amb la desaparició de la matriarca del clan és una incògnita saber què passarà amb els negocis, els títols nobiliaris i les propietats de la família. Carmen Franco estava al capdavant de diferents societats domiciliades a casa seva, al carrer dels Hermanos Bécquer. Sempre hi hagut molta opacitat sobre el patrimoni dels Franco. Alguns historiadors calculen que està a l’entorn dels 500 milions d’euros. Hisenda, però, mai ha investigat els comptes corrents de la família del dictador. No és l’únic privilegi del qual ha gaudit l’hereva de Franco: va tenir passaport diplomàtic fins al 1986, un document que no li va servir el 13 d’abril del 1978, quan la van enxampar a l’aeroport de Barajas intentant treure d’Espanya una maleta amb diferents insígnies del seu pare que pretenia portar a Suïssa. Va ser acusada de contraban i absolta. Ella es va defensar dient que amb els metalls preciosos que duia a la maleta volia fer-se un rellotge artístic.


Carmen Franco va continuar explicant el mite que el seu pare havia estat construint durant 36 anys. En algunes de les entrevistes que va concedir el descrivia com un home auster: “Al meu pare els diners li eren totalment indiferents. I com que era molt religiós, sempre deia que s’havia de donar una part del que tu rebies als pobres”, explicava al diari 'El Mundo' el novembre del 2015. Al llibre 'Franco, mi padre' assegurava: “Crec que el meu pare va elevar el nivell de vida, la seguretat social, es va preocupar molt per la gent”.

Corrupció sistematitzada

Les investigacions de l’historiador Ángel Viñas, però, diuen tot el contrari. Franco va entrar a la Guerra Civil sense ni un cèntim, i el 31 d’agost del 1940 tenia una fortuna de 34 milions de pessetes. Avui aquesta quantitat equivaldria a uns 388 milions d’euros. El dictador va tenir diverses fonts d’ingressos: les “subscripcions nacionals”, és a dir, donatius a la causa franquista, i la venda de cafè amb una operació força controvertida. Però Franco era la llei, per tant, tot el que feia era legal i mai va separar allò que anava a parar a la seva butxaca del que anava a parar a l’Estat. Un dels regals públics més polèmics que va rebre i que conserva la seva família és el Pazo de Meirás. Va ser regalat al dictador el desembre del 1939 i era una “ofrena-donació al fundador del Nou Imperi i cap d’estat”. La propietat, que van posar a nom de Carmen Polo, havia estat refugi de l’escriptora Emilia Pardo Bazán i es va comprar en plena Guerra Civil amb donatius públics i col·lectes forçoses.

Negocis en democràcia

El Palau del Canto del Pico és una altra finca enorme que el comte d’Almenas va regalar a Franco, sense ni tan sols conèixer-lo, i que la seva filla es va vendre el 1988. Un dels altres grans negocis que l’hereva del dictador va fer en plena democràcia va ser aconseguir el 2003 que la finca Valdefuentes, una de les joies de l’herència, passés de terreny rústic a urbanitzable. A Valdefuentes s’hi va construir una urbanització, un centre comercial i un polígon industrial, però és un misteri els guanys que van obtenir els Franco amb aquesta operació immobiliària.

“Franco va utilitzar el poder per enriquir-se i va instal·lar la corrupció sistematitzada. La Transició va decidir que tot plegat havia de quedar impune”, assegura l’historiador Javier Tébar. “No hi ha cap altre país europeu on els arxius d’un cap d’estat estiguin en mans privades [la Fundación Francisco Franco] i, a més, es faci apologia del dictador”, afegeix Tébar. Aquesta fundació va començar a rebre subvencions públiques amb el primer govern de José María Aznar, quan Esperanza Aguirre era ministra de Cultura.

La Fundación Francisco Franco s'ha acomiadat de l'única filla del dictador amb un llarg escrit a la seva pàgina web. Entre altres coses l’escrit destaca: "Doña Carmen ha demostrat ser la digna filla del seu pare. D’una banda, ha confirmat la sentència del Generalíssim. ‘Els Franco som una família de longeves’". La fundació també valora la seva "impassibilitat" davant la mort i "la seva acceptació assossegada".

De moment, és una incògnita saber qui acomiadarà l’única filla del dictador i si se li retrà homenatge. Serà enterrada a la cripta de la catedral de l'Almudena amb el seu marit.

Matriarca d’una nissaga plena d'escàndols

Més continguts de