PERFIL

Núria Marín, l'alcaldessa omnipresent

Al capdavant de l'Hospitalet des del 2008, els seus contactes polítics arriben fins a la Zarzuela

De caràcter fort i bregada en la política a les institucions i al carrer, Núria Marín (l’Hospitalet de Llobregat, 1963) és alcaldessa de la segona ciutat de Catalunya des de l’any 2008, quan es va convertir en la primera dona en ocupar el càrrec. Hi va arribar succeint el seu padrí polític, Celestino Corbacho, amb qui ara manté una relació “nefasta” i gairebé “inexistent”, segons fonts del municipi. El destí, però, va fer que fos ell qui ahir, des del grup de Cs, la proclamés presidenta de la Diputació de Barcelona, deixant per a la posteritat una freda encaixada de mans al ple.

JxCat i el PSC fan efectiu el pacte i escullen Marín presidenta de la Diputació entre protestes de l'ANC

Després que Corbacho deixés l’Ajuntament per ser ministre de Treball del segon govern Zapatero, Marín es va fer valer per guanyar les eleccions del 2011 i el 2015, i va liderar governs socialistes en minoria durant dos mandats. Aquest 26-M va recuperar la majoria absoluta en un dels bastions per excel·lència del PSC, partit del qual és una de les més destacades dirigents. La vicepresidenta de l’Àrea Metropolitana, ferma defensora del diàleg i el municipalisme, compaginarà ara l’alcaldia amb la direcció de l’ens provincial amb més pressupost de l’Estat.

De pare basc i mare navarresa, i veïna de tota la vida del barri de la Torrassa, Marín va iniciar la seva militància política a la Joventut Socialista de Catalunya i va fer el salt al partit el 1981, després del cop d’estat del 23-F. “Quan va veure el que va passar es va posar les piles”, explica el seu entorn. Amb estudis d’empresarials però sense haver acabat cap llicenciatura, va entrar a l’Ajuntament de l’Hospitalet l’any 1985, on va exercir de directora del Mercat de Santa Eulàlia. Deu anys després va passar a ser regidora, en el primer mandat de Corbacho després d’unes eleccions, i el 1999 va ser nomenada tinent d’alcalde, pas previ a convertir-se en alcaldessa.

Còmode amb la gestió i molt treballadora, els que la coneixen bé admeten que fa la sensació que sigui i arribi “a tot arreu”. Un dels seus principals actius per guanyar-se el reconeixement i suport dels votants, de fet, és la proximitat i el contacte permanent amb els veïns de l’Hospitalet, amb els quals queda durant l’any en trobades per escoltar-ne les queixes, els dubtes o les propostes per a la ciutat. “Li agrada molt parlar amb la gent. Ara bé: quan s’hi ha d’enfrontar, s’hi enfronta. No diu sempre sí a tot”, assenyala una persona del seu entorn. Una manera de ser que ha marcat la seva dilatada carrera en política.

Actual número dos del PSC i primera secretària a l’Hospitalet, és membre del consell nacional del partit i, des del 2017, de l’executiva del PSOE -en substitució de Núria Parlon, que va deixar-ho en desacord per l’aval al 155-. Manté molt bona relació i contacte permanent tant amb Miquel Iceta com amb Pedro Sánchez, a les primàries dels quals es va mantenir neutral, i és pròxima a l’exlehendakari Patxi López, amic del seu marit i també socialista de l’Hospitalet José Luis Hernández.

El seus contactes polítics, però, van molt més enllà del socialisme. Una mostra d’això és el paper protagonista que va tenir durant els fets de setembre i octubre del 2017. Després de fer que la policia espanyola deixés de carregar als col·legis de l’1-O a l’Hospitalet, i d’admetre públicament que “esperava més” dels discurs de Felip VI del 3 d’Octubre, va ser -juntament amb Iceta i l’expresident José Montilla- una de les figures del PSC que va intentar mediar entre la Generalitat i l’Estat per evitar la DUI i el 155. Va parlar amb més de 80 contactes de l’àmbit polític, empresarial i de la societat civil -explica el seu entorn-, entre les quals el propi president espanyol, Mariano Rajoy, la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, i fins i tot la casa reial.

El 12-O va aprofitar per parlar amb el monarca per traslladar-li el malestar pel seu posicionament després del referèndum i demanar-li que entengués el que passava a Catalunya, i encara s’hi va tornir a reunir -ja a la Zarzuela- una mica més endavant. Marín també va ser la primera dirigent socialista que va anar a veure Carles Puigdemont, amb qui sempre havia tingut bona sintonia, poc abans de la declaració d’independència, i la primera socialista que va rebre el no del president a la convocatòria electoral: “Ja sé què em vens a demanar, però no ho faré”, li va dir el 25 d’octubre al Palau de la Generalitat.

Lluny de ser ministra

Després de la DUI ja no van tornar a parlar, com tampoc amb Oriol Junqueras, amb qui també tenia un bon tracte, i no ha transcendit que hagi visitat els presos. Com ja havia fet amb Puigdemont, amb qui va engegar la primera comissió bilateral Generalitat-Ajuntament, va enviar una carta a Quim Torra oferint-li col·laboració quan va ser investit. La relació amb l’actual president, però, no és tan fluïda ni de tanta confiança com amb el seu predecessor, que des de Waterloo va avalar que JxCat donés a Marín la presidència de la Diputació.

El càrrec més alt de la seva carrera l’allunya encara més de fer el salt a un ministeri, posició per a la qual fa temps que surt a les travesses. “Sempre fa broma dient que portarà un cartell o una samarreta que digui: Yo no me voy ”, explica una persona que li és pròxima. Marín sap que no necessita seguir els passos a Madrid de Corbacho per arribar a les altes esferes de la política. Ja és omnipresent.

Més continguts de