El PP i Cs resolen el sudoku i donen veu a l’extrema dreta

El no de Podem els deixa sols amb el partit d’Abascal

Aquest dimecres el PP i Ciutadans es pensaven que havien resolt el laberint de les matemàtiques amb un pacte que garantia que dijous fossin a la mesa del Parlament andalús els cinc partits amb representació. El problema és que aquest pacte exigia el sí de Podem, i Podem va dir que no. Les coses quedaven així: un membre de Ciutadans presidiria la mesa, el PP i el PSOE comptarien tots dos amb una vicepresidència i una secretaria; Endavant Andalusia (la coalició entre Podem-IU-Esquerra Andalusista i Primavera Andalusa), amb una vicepresidència, i Vox, amb una secretaria. Hi entrava Vox, però també Podem, que feia d’escut per a Ciutadans, i només d’escut, perquè el no de Podem no és aritmèticament decisiu: al dividir en tres les votacions (una per a la presidència, una altra per a les tres vicepresidències i una tercera per a les secretaries), la política de blocs és decisiva. Si el PP, Ciutadans i Vox van a l’una (59 escons) i el PSOE segueix defensant únicament els seus interessos, Podem ja podia haver quedat fora de la mesa.

La caça major és la presidència del Parlament, ja que la potestat de proposar un candidat a liderar la Junta és seva. De fet, gràcies a les escletxes del reglament de la cambra, pot proposar a dit el candidat tantes vegades com vulgui. Si el PSOE obtingués aquest càrrec, doncs, Susana Díaz podria dilatar les coses i esgotar els dos mesos de gestions proinvestidura que donen pas a la convocatòria d’uns nous comicis. Juan Marín (Cs), per indicació d’Albert Rivera, es va saber moure per evitar-ho, guardant la roba: va ser seva la iniciativa de contactar amb la resta de formacions amb l’objectiu que “cap quedés fora de la mesa”. Era una manera hàbil de congraciar-se amb Vox sense quedar assenyalat com a amic de l’extrema dreta. Era. Ara el no de Podem situa l’escenari a tres: PP, Cs i Vox.

Cap gest de complicitat a Vox

I això que Marín i Juan Manuel Moreno (PP) ja havien dissenyat els eixos del seu acord de govern, que inclou baixades d’impostos, retallades dràstiques en l’administració paral·lela de la Junta, mesures contra la corrupció i fins i tot picades d’ullet a les forces més progressistes (defensa la llei per a lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals), sense cap pas que es pogués interpretar com un gest de complicitat cap a Vox. La supressió de Canal Sur no està sobre la taula i no es plantejarà a l’Estat una devolució de competències autonòmiques, tal com defensa la formació ultradretana al seu programa electoral. Santiago Abascal, el líder estatal de Vox, tensa aquests dies la corda, però sap que tampoc té gaire marge: no ajudar el PP i Cs vol dir perpetuar l’espècie socialista.

Mentrestant, Moreno ja es veu com a gran director d’orquestra. “És més que previsible que jo sigui el pròxim president de la Junta d’Andalusia”, va proclamar ahir visiblement satisfet. “Hi haurà govern del canvi sí o sí i el PSOE anirà a l’oposició”, va secundar en la mateixa línia Marín.

As a la màniga de Díaz?

Aliena a la situació i a la imminència de la sessió constitutiva del Parlament, Díaz es manté enrocada en els seus plantejaments. L’encara presidenta andalusa aspira a mantenir la Junta i la presidència, encara que ningú sap exactament com pensa fer-ho. Si guarda un as a la màniga, ho sabrem en menys de 24 hores, quan es constitueixi el Parlament andalús.

Més continguts de