La crisi del covid-19 treu la pols als Pactes de la Moncloa

Sánchez i Cs reivindiquen aquell consens davant l'escepticisme del PP

De les moltes fibres que ha tocat la crisi sanitària del covid-19, una ha sigut la de la nostàlgia política. Des de fa uns dies, s'ha instal·lat en una part de la política espanyola –i de la opinió publicada– el sentiment que s'ha de teixir un consens sense precedents per afrontar les reformes econòmiques i socials que caldran per sortir de la situació actual. El concepte fetitxe que s'ha recuperat és el de tornar a fer uns Pactes de la Moncloa com els de fa 40 anys. ¿És un escenari realista?

La idea la compren per ara el PSOE i Cs. El president del govern espanyol la va abonar definitivament en la seva compareixença de dissabte: calen uns "nous Pactes de la Moncloa per rellançar l'economia i el teixit social", va exposar. El marc mental creat per Sánchez és que estem instal·lats en "la gran crisi de les nostres vides" i que, per tant, s'hauran de buscar solucions també extraordinàries. 

Els Pactes de la Moncloa es van signar el 25 d'octubre del 1977 a la seu del govern espanyol. Espanya feia pocs mesos que acabava de celebrar les primeres eleccions des de la mort de Franco i era una olla a pressió. En el vessant polític, inestabilitat per la incertesa de cap on avançava el nou règim, terrorisme i soroll de sabres; en el vessant econòmic, una inflació desbocada, un deute preocupant i un atur creixent afavorits per la crisi del petroli que havia esclatat el 1973. El pacte, per tant, també va tenir dos vessants: l'econòmic, amb mesures per contenir la devaluació de la pesseta, limitar els increments salarials i reconèixer l'associació sindical, i el polític, com el fre a la censura llavors imperant i la penalització de la tortura, entre d'altres.

De Fraga a Carrillo

Però passat tot aquest temps, el que agafa força no és tant el contingut del pacte sinó la foto del moment. Els acords els va pilotar la UCD, llavors al govern, però els van subscriure des del PSOE i el Partit Comunista –que només portava sis mesos legalitzat– fins a l'Alianza Popular de Manuel Fraga passant pel nacionalisme basc i el català. La quota catalana de la històrica foto no és gens menyspreable: entre els 10 protagonistes s'hi poden veure els socialistes Josep Maria Triginer i Joan Reventós i el que més tard seria ponent de la Constitució Miquel Roca. 

En conversa amb l'ARA, Roca reivindica aquell moment: "Van ser uns pactes decisius i molts transcendents. En certa manera la Constitució no hauria sigut possible sense els pactes de la Moncloa". La primera signatura del pacte la van protagonitzar només les forces polítiques, però després es va fer un acte amb els sindicats i les patronals que s'hi van sumar. Roca va tenir al costat el fundador i líder de Comissions Obreres, Marcelino Camacho, que llavors encara "feia olor de presó", després d'haver estat quasi una dècada a Carabanchel per opositor de la dictadura. El pacte l'avalaven, per tant, des de ministres de Franco fins a represaliats pel dictador. Roca explica una anècdota que, per a ell, reflecteix la transcendència del moment i la transversalitat de l'acord: "Camacho em passa els papers perquè els signi, se m'acosta a l'orella i em diu: Roca, esto es la hostia".  "Un home que venia de la presó tenia la grandesa de dir que allò era extraordinari", argumenta.

Referent o trampa

Per a l'historiador Joan B. Culla, aquells pactes van ser "un intent més o menys reeixit de blindar i protegir la transició política de la inestabilitat sociolaboral", però considera que llavors hi havia un "mínim comú denominador" entre totes les forces –deixar el franquisme enrere amb "diferents graus d'entusiasme" i "homologar" Espanya a les democràcies del nord– que ara no es dona. Des que l'esperit dels pactes s'ha instal·lat, un dels més crítics amb l'operació ha sigut el catedràtic de dret constitucional Javier Pérez Royo. Ell considera que l'intent de fer uns pactes de la Moncloa seria utilitzat per la dreta con una maniobra per "torpedinar el govern de coalició". És a dir, intentar imposar les seves receptes perquè acabi generant un efecte "trampa" i desestabilitzi l'actual executiu central. També ho veu complicat per una "falta d'empatia" actual entre els partits. "Ara mateix això no es veu per enlloc. Hi ha crispació i tenim un sistema polític molt deteriorat", reflexiona.

Darrere l'aposta per reeditar el pacte, Culla hi detecta una jugada més àmplia que persegueix no només sortir de l'actual crisi, sinó una "operació molt més àmplia de reivindicació de la transició" davant, per exemple, del discurs de l'independentisme català o el de Podem "en els seus inicis". "Algú deu haver decidit aprofitar aquest sidral per dir, calla, li donarem una altra capa de vernís a la transició a propòsit d'això", exposa. El contrapunt l'ofereix Roca, que veu "tot els punts de connexió" entre l'actualitat i la crisi de l'Espanya del 77 i considera que seria desitjable repetir un acord d'aquella magnitud. El que posa en dubte és que hi hagi "la vocació" dels actuals líders polítics per fer-ho. 

Culla assenyala quin és l'incentiu de Sánchez per embarcar-se en aquesta operació: "En un pacte així el president sempre és al centre", i el cert és que ara mateix el president espanyol no té suports ni a la dreta ni a la perifèria que li garanteixin cap reforma, entre ells, els pressupostos estatals del 2021, que seran claus per fer front a la crisi i per a l'estabilitat de la legislatura. Atiar els Pactes de la Moncloa li permet guanyar temps, que ara mateix no és poca cosa.