PERFIL

Artur Mas, l’home que viu la política en primera persona

Les pressions dels mateixos dirigents de CDC van fer decidir l’actual president a fer un pas al costat

Artur Mas no veu la política com un una activitat amb un punt teatral amb la qual cal saber posar una certa distància quan els focus s’apaguen. No distingeix entre el polític i la persona, i somatitza els avatars del seu rol públic també en el seu ésser més íntim. Les ferides polítiques per a ell són ferides personals, que al seu torn influeixen en la seva visió de la política. És un camí d’anada i tornada, sense solució de continuïtat. D’aquí la seva insistència a utilitzar la primera persona, a fer referències constants a la pròpia biografia, que ell concep com una autèntica cursa d’obstacles.

Per tant, per comprendre el Mas polític cal conèixer el Mas persona, copsar el seu perfil psicològic, en què destaca un elevat sentit de la responsabilitat inculcat des dels seus temps com a estudiant a l’elitista escola Aula. Sentit de la responsabilitat i confiança absoluta en el seu cercle més pròxim (si hi ha una cosa que Mas no perdona són els enganys i les traïcions) són les dues característiques que permeten entendre el sorprenent gir d’ahir. “Hi ha gent que es pensa que em coneix, però a partir d’avui em coneixeran millor”, va dir ahir en la roda de premsa per explicar el seu pas al costat.

Canvi de guió

Fins fa una setmana, i més després de l’empat en l’assemblea de la CUP, ningú dubtava a CDC que era impensable prescindir de Mas. Però quan la decisió dels cupaires va ser ferma van aparèixer algunes esquerdes. Primer a Junts pel Sí, on alguns independents li van retreure el to contra la CUP de la compareixença de dimarts. I després també a ERC, amb el diputat Joan Tardà com a ariet. Però han sigut els dirigents (i algun exdirigent que mou fils entre bastidors) de CDC, sumats a algunes veus de les entitats civils, els que el van acabar de convèncer en les últimes hores.

Al partit hi ha pesat molt el vertigen que suposava afrontar unes eleccions al març que, indefectiblement, s’haurien convertit en un plebiscit sobre Mas. Una derrota hauria deixat el partit a l’UVI, i l’espai social que representa sense lideratge. Un risc massa elevat per a un partit que necessita temps per refundar-se i que de cop i volta veu enterrat l’espinós debat successori. Aquests arguments, en boca de la gent que ha acompanyat Mas en els últims anys i que li ha professat una lleialtat absoluta, per força havien de tenir un efecte potent en el president. Mas està programat per dir no a la CUP o a ERC, però no per dir no a CDC, de qui se sap el principal actiu i màxim responsable.

L’altre argument que també havia de servir per vèncer la seva reticència a renunciar a la presidència de la Generalitat era el de poder presentar-se com a salvador del procés. Aquí els representants de les entitats, guardianes morals del procés, també han tingut un paper important. Sempre, fins i tot a costa de tensions internes, han fet costat al president. I ara ho han fet valer.

Artur Mas, com a coneixedor de la regla de sant Benet, professa la virtut de l’abnegació i admira personatges com Gandhi i Martin Luther King. El paper de màrtir, el sacrifici ritual, s’adiu amb una concepció de la vida en què els valors passen al davant de tot. Tot i això, el tràngol d’abandonar la Generalitat no li serà fàcil de digerir. Ahir ho va intentar racionalitzar (“els beneficis superen els costos”), però no va poder evitar admetre que la decisió “tenia un component dolorós”. Mas està fermament convençut que ell és la persona adequada per dirigir el procés i que el que ha passat és una injustícia. I està preocupat per com s’explica aquest pas als seus entorns més pròxims, els que el veuen com l’única garantia del procés.

Ahir tampoc va poder amagar el seu ressentiment cap a la CUP, personalitzat en la figura d’Anna Gabriel, que s’ha fet molt evident aquesta setmana amb l’ús reiterat de la forma “hiperrevolucionaris de la superesquerra”. Aquesta és una ferida més que se suma a un historial en què apareixen personatges com Maragall i Carod-Rovira (primer tripartit), Zapatero (Estatut), Montilla (segon tripartit), Jordi Pujol (cas Pujol) i Rajoy (querella del 9-N). És resseguint tots aquests episodis que es pot explicar l’evolució ideològica de qui va passar de renegar de l’independentisme a encapçalar-lo. La clau són dos conceptes: engany i humiliació. Mas va viure com un engany la conformació dels tripartits i com una humiliació els incompliments de l’Estatut. Ser president i no tenir marge per exercir l’autogovern a causa de l’asfíxia financera i la recentralització impulsada pel PP el van acabar convencent que la via autonomista estava liquidada.

Més vides que un gat

A partir d’un cert moment tot va prendre un sentit: les seves penes i treballs l’havien preparat per liderar “l’operació política més ambiciosa dels últims 300 anys”, com li agrada recordar. L’embat dels polítics espanyols i dels grans poders fàctics (patronal, bancs, etc.) no feien més que refermar-lo en la seva posició. Una habilitat extrema per trobar solucions a l’últim minut ha alimentat la imatge d’un Mas amb més vides que un gat. Ahir, però, no va ser un d’aquells dies. Però els seus ulls van adoptar un posat felí per advertir desafiants: “Jo no em retiro de la política”.