Robert Manrique: "Avui es confirma definitivament que ningú més patirà el que tanta gent hem patit"

Entrevista al supervivent de l'atemptat d'Hipercor i assessor de la Unitat d'Atenció i Valoració a Afectats per Terrorisme (UAVAT)

Robert Manrique va sobreviure a l'atemptat d'ETA a l'Hipercor de Barcelona, el 19 de juny de 1987, és expresident de l'Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes (ACVOT) i actualment assessora la Unitat d'Atenció i Valoració a Afectats per Terrorisme (UAVAT). L'any 2012 es va reunir a la presó de Vitòria amb Rafael Caride Simón, un dels condemnats per l'atemptat d'Hipercor. Va poder escoltar en persona el seu penediment.

Com valora que ETA hagi reconegut el dany causat?

Ho valoro com un pas molt important, però per a mi i per a moltes víctimes el més important va ser el del 2011, quan va anunciar el cessament definitiu de la seva activitat armada. Sense aquell pas, no tindríem el d'avui. Dit això, estic molt content perquè es confirma definitivament que ningú més patirà el que tanta gent hem patit i, d'aquí dues setmanes, amb l'acte de la dissolució definitiva d'ETA, veurem el fet gràfic i públic que això s'ha acabat.

Quina hauria de ser a partir d'ara l'actitud de l'Estat?

En primer lloc, hauria de començar a deixar de parlar de vencedors i vençuts. Si sempre diu que no estem en una guerra, doncs que no utilitzi termes militars. A partir d'aquí, plantejar-se com continuar ajudant les víctimes d'ETA i del terrorisme en general. Em sembla perfecte i excel·lent que ETA hagi deixat de matar, però això no vol dir que deixi d'haver-hi ferits i familiars de víctimes amb seqüeles importants. Cal una assistència integral de les víctimes, cosa que no s'està fent. Tampoc amb les dels atemptats de les Rambles i Cambrils. Avui hi he tingut una reunió i m'han explicat que estan absolutament abandonades. On és el ministeri? No es pot quedar mirant al cel, com fa sempre.

I accedir a l'acostament dels presos?

Siguem realistes. La llei ja permet que els presos estiguin a prop de casa seva, i a mi m'és igual a quina presó estiguin mentre compleixin la seva condemna. El que em cabrejaria és que els deixessin lliures. De fet, una de les condicions que vaig posar abans d'anar a veure a la presó un dels membres d'ETA condemnats per l'atemptat d'Hipercor era que la meva visita no li comportés ni un sol minut de benefici penitenciari.

Com recorda aquella trobada?

Era el 15 de juny del 2012. Quan un terrorista em demana una reunió i jo porto molts anys demanant explicacions a moltes coses, si el terrorista me les pot donar, per què no anar-hi? Vaig poder tenir informació de temes que no coneixíem.

Per exemple?

La primera pregunta que li vaig fer és per què un gallec, un palentí i una navarresa, seguint ordres d'un basc que viu a França, venen a matar catalans? També li vaig preguntar per què l'Hipercor, per què Catalunya... Ni una pregunta va ser de temàtica política, era tot un tema social, d'investigació i fins i tot mèdic: li vaig preguntar si va fer seguiment mèdic de la gent que va quedar ferida en l'atemptat.

Caride li va demanar perdó?

No, en cap moment em va demanar perdó. Ell es va definir com a persona atea que no comparteix el concepte cristià del perdó. Jo li vaig dir que no venia a parlar de filosofia, ni a buscar el seu perdó ni a donar-l'hi. Sí que haig de dir, però, que com a mínim va mostrar una capacitat de demostrar el seu penediment que em va sorprendre. La paraula 'penediment' va aparèixer molts cops a la conversa. Estava penedit del que havia fet, evidentment.

Li va servir?

Evidentment. Sabent com va anar, m'hauria molestat no haver-ho fet. I si has pogut col·laborar perquè dins d'ETA hi hagués una divisió i que qui t'ha rebentat la vida s'adoni del que mal t'ha fet, benvingut sigui.

Quina diferència veu entre aquell penediment i el perdó que aquest divendres fa ETA en el seu comunicat?

La diferència que hi veig és una frase del comunicat que no m'agrada, que diu que demana perdó a les víctimes alienes al conflicte. Jo porto trenta anys treballant per tot tipus de víctimes, i moltes són guàrdies civils, policies, militars, mossos, ertzaines o les seves famílies. Que es faci diferència entre les víctimes que estaven dins i fora del conflicte no m'agrada i em fa mal com a víctima. M'hauria agradat molt més que el comunicat demanés perdó a totes les víctimes.

Hi ha associacions que consideren que el comunicat és un insult a les víctimes?

Qualsevol suposat representant de qualsevol entitat, abans de parlar en nom del col·lectiu que suposadament representa hauria de preguntar l'opinió al col·lectiu. Si no, em sembla molt poc creïble i molt poc digne. A mi avui m'ha trucat una filla d'un guàrdia civil de Galícia plorant i dient-me: 'Ho has aconseguit!' D'altra banda, si portes tota la vida demanant que s'acabi, que es dissolguin, que demanin perdó, quan comencen a fer-ho el que no faré és posar bastons a les rodes. Al contrari, col·laboraré perquè continuïn fent-ho. A certs representants de víctimes no els agrada? No em quadra.

  • Etiquetes

Més continguts de