LA LEGISLATURA QUE COMENÇA

Torrent s’estrena urgint a recuperar les institucions

El nou president del Parlament reivindica l’entesa i el diàleg per “contribuir a cosir la societat” catalana

Gairebé tres mesos després de tancar forçosament les portes a cop de 155, el Parlament va reobrir ahir per acollir l’estrena de la dotzena legislatura. Fora del Parlament, l’escena traslladava als dies convulsos d’octubre, amb el Parc de la Ciutadella tancat i sota una forta vigilància, una gran afluència mediàtica i la presència de manifestants independentistes al passeig Lluís Companys. Dins de la cambra, però, el temps transcorregut es feia evident amb l’absència dels diputats presos i a l’exili -recordats amb llaços grocs als escons i amb forts aplaudiments cada cop que se’ls cridava a votar- però també amb el to del discurs de Roger Torrent, que va prendre possessió com a nou president del Parlament amb una crida a recuperar com més aviat millor les institucions -també el Govern- i a fer de l’“entesa i el diàleg” el centre d’una legislatura que, va dir, ha de contribuir a “cosir la societat catalana”.

En el seu primer discurs com a president, Torrent va buscar oferir una imatge conciliadora i fugir de la tensió que va marcar els últims plens de la legislatura passada. Va criticar l’empresonament “injustificat” dels dirigents independentistes i va defensar que al Parlament “s’hi ha de poder parlar de tot”, però va subratllar repetidament el seu compromís de “treballar per a tots els diputats de la cambra” i de contribuir a buscar l’entesa i el diàleg en la vida política catalana. “Sempre he estès la mà a tothom i ho seguiré fent”, va remarcar abans d’exigir als presents respecte per la institució però també “pels vots de la gent i la voluntat popular”.

El to dialogant de Torrent -censurat per la CUP per “trair l’1-O” i ignorat per Ciutadans- va ser el colofó d’un ple que va deixar enrere per ara la duresa de l’enfrontament entre blocs. Només Ciutadans -que sustenta en bona part en la confrontació el seu creixement- va buscar les pessigolles al president de la mesa d’edat, Ernest Maragall, a qui va criticar pel seu discurs inicial -i per haver acceptat el vot delegat dels diputats a la presó malgrat l’informe contrari dels lletrats-. Tanmateix, els d’Inés Arrimadas -així com també el PP- van ser molt menys bel·ligerants que en els compassos finals de la legislatura anterior, i el PSC fins i tot va avalar la decisió de Maragall. Un canvi de to al qual va contribuir també que JxCat i ERC no demanessin ahir que el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i els quatre consellers que són amb ell a Brussel·les poguessin votar en el ple igual que els presos.

Tanmateix, les ferides segueixen obertes i es va evidenciar en el discurs d’Ernest Maragall, que va aprofitar el seu lloc a la tribuna per carregar contra un estat espanyol al qual va acusar de “no voler saber res ni de reconciliació ni de sobiranies compartides”. “L’Estat no sap guanyar, sap derrotar; no sap compartir, sap humiliar i castigar”. Una intervenció que Ciutadans, el PSC i el PP van criticar i que també va tenir paraules per a l’independentisme. Després de subratllar que el 21-D va ser “la confirmació de l’1-O”, Maragall va remarcar que els catalans “n’han après, saben mesurar les accions de l’Estat i saben què poden esperar i què no d’Europa”.

Pendents de la investidura

Si aquest aprenentatge deriva en un canvi d’estratègia de l’independentisme, o si el to del ple d’ahir va ser un parèntesi enmig de la tempesta, es comprovarà quan d’aquí quinze dies el Parlament torni a reunir-se per debatre la investidura del pròxim president de la Generalitat. Torrent -que va ser escollit amb els vots a favor de JxCat, ERC i la CUP i l’abstenció dels comuns- comença avui mateix la ronda de contactes amb els grups -es veurà amb Catalunya en Comú i el PSC- abans de proposar Carles Puigdemont com a candidat a la investidura basant-se en l’acord subscrit entre JxCat i ERC. Tanmateix, la interpretació que fan uns i altres del pacte divergeix i no és clar si els republicans es comprometen a investir Puigdemont a distància o si, per contra, es limitaran a proposar-lo com a president però renunciaran a votar-lo si, com és previsible, els lletrats del Parlament o el Tribunal Constitucional posen traves al fet que sigui investit per delegació o via telemàtica.

Ahir el president de la Generalitat va participar en la sessió constitutiva a través del telèfon de Jordi Turull, per felicitar Torrent un cop va ser escollit. Està en l’aire si tornarà al Parlament per ser investit, si s’esperarà a fer-ho un cop hagi sigut escollit president o si, com va afirmar ahir Joan Maria Piqué -un dels seus col·laboradors- a la BBC, només tornarà “quan l’Estat doni garanties que no l’arrestarà quan posi un peu en territori espanyol”. La resposta haurà d’arribar els pròxims quinze dies, ja que el 31 de gener s’ha de celebrar el primer debat d’investidura, i d’això -i de quina sigui la reacció de l’Estat- en dependrà si aquesta legislatura que ahir va començar a caminar suposa una treva respecte als últims mesos o, per contra, és la continuació del xoc directe entre les institucions catalanes i el govern espanyol.

El primer president a ser escollit en segona volta

Roger Torrent va aconseguir ahir, com era previsible, 65 vots per ser escollit president del Parlament. Una xifra que, per primera vegada des de la restitució de la cambra, va provocar una segona volta en no assolir la majoria absoluta. Torrent passarà a la història com el president del Parlament menys votat, tot i que la dada té certa trampa: hauria arribat als 70 si haguessin pogut votar els cinc diputats que són a Brussel·les. El contrast és evident amb els altres presidents d’ERC. El 2003, Ernest Benach va obtenir 111 vots -rècord absolut- i va ser reescollit el 2006 ja només amb 70. Per la seva banda, Heribert Barrera havia aconseguit 108 vots el 1980 i en l’últim precedent, el de Carme Forcadell el 2015, va arribar a 77 vots. Fins ahir mai havia calgut una segona volta. El resultat més ajustat es va viure el 1999, quan Joan Rigol va ser escollit pel pacte CiU-PP obtenint 68 vots i superant en només un el candidat proposat pels socialistes, Josep Maria Vallès.