Vitòria, 3 de març; 40 anys lluitant contra l’oblit i la impunitat
Aquest dijous es commemoren els 40 anys dels fets que van inspirar la peça de Lluís Llach 'Campanades a morts', després que la policia matés a trets cinc obrers que participaven en les protestes sindicals
VitòriaFranco havia mort al llit sis mesos abans, però el postfranquisme continuava viu. El generalíssim havia deixat les coses lligades i ben lligades. Quatre dècades després, Vitòria continua recordant els successos del 3 de març del 1976, quan la policia armada, seguint instruccions superiors, va rodejar els treballadors que estaven reunits en assemblea a l’església de Sant Francesc del barri de Zaramaga. La policia (post) franquista va llançar gasos lacrimògens i pots de fum a l’interior del recinte, i quan els obrers, espantats, van intentar sortir l’exterior, van ser abatuts a trets. Es vam disparar més de 1.000 bales.
El balanç va ser de cinc morts i diversos centenars de ferits, molts, de bala. Els morts: Romualdo Barroso –de 19 anys–, Pedro María Martínez Ocio, Francisco Aznar –tenia 17 anys–, José Castillo i Bienvenido Pereda. Els enregistraments recollits a través de la freqüència d'FM de la cadena policial aquell dia són eloqüents: "Aquí hi ha hagut una massacre. Canvi. D’acord, d’acord. Canvi. Escolta, però de veritat, una massacre. Canvi. Hem contribuït a la pallissa més grossa de la història. Canvi. D’acord, bon servei".
Cap d’ells, ni els policies que van disparar ni els comandaments policials i polítics que van ordenar disparar, s’ha assegut mai al banc dels acusats. Aquella nit, quan va sentir a la ràdio el que havia passat a Vitòria, Lluís Llach escriuria una de les seves cançons més punyents, 'Campanades a morts': "Assassins de raons, de vides, que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies i que en la mort us persegueixin les nostres memòries".
Temps després serviria de banda sonora del documental 'Llach: La revolta permanent', dirigit per Lluís Danés. La versió de 'Campanades a morts' que recull el vídeo anterior la va interpretar Llach a Euskadi el 2006, amb motiu del 30è aniversari de la matança de Vitòria i coincidint amb la presentació al festival de Cinema de Sant Sebastià del film de Danés.
La solidaritat amb els obrers de Vitòria acabaria amb dues morts més els dies següents. El 8 de març, a Basauri, en una manifestació de protesta, la policia matava Vicente Antón Ferrero, de 18 anys. El dia 5, a Tarragona moria, després de caure o de ser llançat des d’una teulada quan el perseguia la policia, l’obrer Joan Gabriel Rodrigo Knafo, de 19 anys.
Avui es compleixen 40 anys d’aquella massacre que els ciutadans de Vitòria ni han volgut ni han pogut oblidar. Aquests dies s'ha posat en marxa un memorial audiovisual i s’estan celebrant taules rodones i tallers amb la participació de bascos i personalitats internacionals. També s'ha homenatjat Lluís Llach, que no serà fill adoptiu de la ciutat per l’oposició de PSE i PP. Dimarts –el mateix dia que Arnaldo Otegi sortia de presó–, l'Ajuntament, ara encapçalat pel PNB, va reconèixer la feina del músic. Llach va denunciar que "continua sense haver-hi cap reconeixement de culpabilitat de l'Estat, que va ser el responsable dels fets".
Combatre l'oblit i la impunitat
Els primers anys després dels fets, amb el record molt recent encara, es va mobilitzar molta gent per evitar que la memòria s'apagués. Després, però, el focus es va anar apagant, en part, perquè sindicats com UGT o CCOO i partits com el PSOE van girar full. Gràcies a l'infatigable compromís de moltes persones i dels familiars i amics de les víctimes s’ha pogut preservar la flama viva, mantenint les exigències de veritat, justícia, reparació i garanties de no repetició. En els últims 15 anys, l’associació 3 de Marzo –i l'auge social de la reivindicació memorialista– han tornat a posar aquells fets a l’agenda de polítics i governs. I ja hi ha en marxa la producció d’una pel·lícula de ficció que es dirà 'Vitòria, 3 de març', el rodatge de la qual està previst per al 2017.
La lluita contra l’oblit i per la memòria ha anat sumant petites victòries, però no ha aconseguit moure el model espanyol d’impunitat cap als criminals del franquisme. De fet, l'associació va portar el cas al Parlament Europeu el juliol de l'any passat, cansada que el govern espanyol no permetés a les víctimes ser reconegudes com a tals per la llei integral de protecció de víctimes del terrorisme.
Des d’aquesta impunitat cal entendre la reiterada negativa de l’Audiència Nacional a la petició de la jutgessa argentina María Servini perquè ordeni detenir Alfonso Osorio García, ministre de presidència entre 1975 i 1976; Rodolfo Martín Villa, exministre i exvicepresident primer, i Jesús Quintana Saracíbar, excapità i cap de policia, com a responsables de la matança. Tots els reconeixements que ha aconseguit 3 de Marzo no han estat suficients per fer seure al banc dels acusats els responsables de la massacre; alguns dels quals, com Manuel Fraga Iribarne o Adolfo Suárez, han mort sense retre comptes davant la justícia.
