Els antecedents: tres mocions fallides

1980: González contra Suárez

El juliol del 1976 Adolfo Suárez va rebre l’encàrrec del rei Joan Carles I de formar un govern que posés fi a quaranta anys de dictadura franquista. El líder de la Unió de Centre Democràtic (UCD) va governar fins a l’any 1981, tot i que, a partir del 1979 -malgrat revalidar la majoria obtinguda el 1977-, el seu lideratge va entrar en declivi fruit de la situació econòmica i, sobretot, per l’auge del PSOE, que va exercir una oposició dura contra Suárez. Precisament, van ser els socialistes els que van posar contra les cordes el líder de la UCD el maig del 1980. El partit liderat per Felipe González va qüestionar el seu paper com a president amb la primera moció de censura de la democràcia.

Per tan sols 24 vots de diferència, la iniciativa no va tirar endavant. Els socialistes van rebre el suport del Partit Comunista (PCE), del Partit Socialista Andalús (PSA) i de tres representants del grup mixt -inclòs el d’ERC-. En total, 152 diputats davant dels 166 en contra -tots de la UCD- i les abstencions de l’Alianza Popular (AP) de Fraga, entre d’altres.

Alfonso Guerra, llavors secretari d’organització del PSOE i diputat al Congrés, va ser l’encarregat de defensar la moció. “El senyor Suárez ha arribat al màxim grau de democràcia que li és possible d’administrar; el senyor Suárez no suporta més democràcia; la democràcia no suporta més el senyor Suárez: qualsevol avenç en el camí de la democràcia passa per la desaparició del senyor Suárez”. Guerra va defensar amb aquestes paraules la moció. Unes paraules que burxaven en el passat franquista de Suárez, a qui considerava hereu de les tesis del règim dictatorial. Durant el debat, d’unes 20 hores, el ministre de Presidència, Rafael Arias-Salgado, va acusar els grups que van donar suport a la moció de pactes “contra natura”.

La moció precipita la dimissió de Suárez

El PSOE va perdre la moció, però va deixar el lideratge de Suárez molt tocat. Un any després, el president del govern espanyol dimitia. Era el 29 de gener del 1981, just un mes abans del cop d’estat fallit del 23 de febrer. A Suárez el va substituir Leopoldo Calvo Sotelo fins a l’octubre del 1982, quan es van convocar uns nous comicis en els quals el PSOE va arrasar.

1987: Mancha contra González

Felipe González va arribar al poder el 1982 amb una majoria aclaparadora -202 escons dels 350 totals- i amb Alianza Popular com a segona força. Quatre anys més tard, els socialistes van revalidar la majoria absoluta, però van patir una davallada de 18 escons. Alianza Popular havia començat una ofensiva contra les polítiques del govern socialista i va intentar que això fos visible el març del 1987, quan van presentar una moció de censura contra González. Els conservadors sabien, però, que la iniciativa no tenia possibilitats de prosperar.

La moció la va defensar Antonio Hernández Mancha, el dirigent que va substituir Manuel Fraga al capdavant d’Alianza Popular. La iniciativa només va obtenir els vots favorables del seu grup i d’Unión Valenciana. En total, 66 vots davant dels 195 contraris del PSOE, Esquerra Unida i els nacionalistes bascos, i les 71 abstencions dels diputats del Centre Democràtic i Social -hereu de la UCD- i de CiU, entre d’altres. Hernández Mancha va fer un discurs d’unes dues hores, però no va convèncer els diputats de la cambra. El dirigent conservador va posar èmfasi en la denúncia de les polítiques de Felipe González i va denunciar “el fracàs de la seva gestió”. Com el 1980, el diputat socialista Alfonso Guerra va ser qui intervenir en representació del PSOE, però en aquest cas per defensar el govern vigent: “Vostès són la dreta reaccionària vestida de populisme i utilitzen el discurs de la més vella dreta”. Conscient de les poques opcions de prosperar que tenia la moció, Hernánez Mancha va arribar a afirmar que estava disposat a “desgastar-se al servei dels interessos generals”. I va ser així. La iniciativa va fracassar i el flamant dirigent de la formació va acabar dimitint.

El fracàs d’Hernández Mancha dona pas a Aznar

La segona moció de censura de la història democràtica de l’estat espanyol va servir d’avantsala perquè Alianza Popular es refundés. El 1989 va passar a anomenar-se Partit Popular i José María Aznar va assumir el lideratge de la formació. Un lideratge que no es va traduir amb victòria fins al cap de set anys, quan el 1996 va arrabassar el govern al PSOE.

2017: Iglesias contra Rajoy

El temps dirà si Mariano Rajoy és el primer president del govern espanyol que cau per una moció de censura. De moment, el dirigent del PP té el mèrit de ser l’únic a qui li presenten dues iniciatives per revocar-lo. Abans de la que el PSOE va registrar aquest divendres, Podem, poc després de l’inici de la legislatura, va fer-ne un intent frustrat. L’objectiu d’Iglesias, però, no era només desgastar Rajoy, era situar-se com a cap de l’oposició davant Ciutadans, soci de l’executiu, i el PSOE, que havia celebrat just abans de la moció les primàries fratricides que van enfrontar Pedro Sánchez i Susana Díaz. Sánchez va imposar-se, i, tot i que va aixecar el veto que el partit havia aplicat a Podem, va deixar clar que no votaria a favor a la moció del partit morat contra Rajoy. Un petit pas endavant tenint en compte les escasses simpaties compartides durant el període de govern en funcions. Amb aquell gir de guió inesperat, Iglesias fins i tot va arribar a deixar la porta oberta a retirar la seva moció si Sánchez en registrava una altra. De fet, el líder de Podem va utilitzar el seu torn de paraula a la cambra per intentar convèncer els socialistes de sumar esforços i, fins i tot, va arribar a qualificar de “lliçó” la decisió de les bases d’escollir Sánchez com a secretari general. “Podem construir una majoria alternativa”, va reconèixer.

La moció evidencia la minoria de Rajoy

La realitat, però, va ser una altra. Pablo Iglesias va haver de tirar endavant la seva iniciativa davant la negativa dels socialistes i només va poder comptar amb els vots favorables de la seva formació, ERC i EH Bildu. “Senyor Iglesias, Rajoy és president gràcies a vostè”, va recriminar-li el líder de Ciutadans, Albert Rivera, quan va recordar-li que Podem no va voler sumar-se al pacte amb Cs per fer president Pedro Sánchez un any abans. La derrota d’Iglesias, però, també va fer palès el suport minoritari amb què comptava el president de l’executiu: només Cs i Coalició Canària -més enllà del grup popular- van expressar un noa la proposta d’Iglesias. Les abstencions del PSOE, el PNB i el PDECat van significar un toc d’atenció per a Rajoy, a qui ara, un any després, podrien acabar desbancant tot just a la meitat de la legislatura.