Any 1980: L’independentisme extraparlamentari tampoc es posava d’acord

CiU defensava més autogovern i el full de ruta d’ERC passava pel federalisme (amb el reconeixement del dret a l’autodeterminació) quan els catalans van votar per primera vegada des del 1932 per triar els diputats del Parlament. Era el 1980 i, malgrat que l’independentisme era molt minoritari, tenia diversos representants en aquella campanya. Els dos principals eren Nacionalistes d’Esquerra (NE) i el Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN). Encapçalant la candidatura dels primers, Jordi Carbonell, que estava acompanyat per Magda Oranich i Josep Lluís Carod-Rovira, entre d’altres, i comptava amb el suport de Josep Maria Espinàs, Pere Quart, Tísner, Armand de Fluvià o Lluís Llach. Lluís Maria Xirinacs, seguit de Joan Anton Sánchez Carreté, liderava el BEAN.

Els primers van aconseguir 44.000 vots. Els segons, 14.000, i cap d’ells va estar a prop ni tan sols d’arribar a la barrera del 3% necessària per accedir a la cambra catalana. Probablement tampoc ho haurien aconseguit en una candidatura conjunta, però aquesta va ser una idea ben present els mesos anteriors a les eleccions. Fins i tot s’havien arribat a recollir més d’un miler de signatures -publicades al diari Avui - per pressionar per la unitat, però les divergències entre els dirigents de les dues formacions van fer impossible l’acord.

De fet, durant la campanya hi ha haver diversos episodis de tensió entre les candidatures. Per exemple, quan es van publicar en diversos diaris anuncis signats pel Front Nacional i pel PSAN demanant que no es votés per NE, i uns dies després, anuncis similars signats per les mateixes sigles demanant el contrari.

Nacionalistes d’Esquerra va tancar la campanya electoral el 18 de març omplint amb 10.000 persones el Palau d’Esports, amb concert de Llach inclòs. L’eufòria d’aquella jornada no va trigar en apaivagar-se al conèixer els resultats electorals. Anys després seria sobretot a ERC on acabarien militant una bona part d’aquells independentistes.