BarcelonaAlberto Núñez Feijóo busca posar ordre a casa seva abans de l'assalt final a la Moncloa, però no ens enganyem, el congrés és només un assumpte domèstic, una manera de resoldre d'una tacada totes les crisis internes que li poden anar sorgint d'aquí a les eleccions i arribar a una entesa, ni que sigui temporal, entre les dues ànimes del partit, la que representa Isabel Díaz Ayuso, d'una banda, i la de Juanma Moreno Bonilla, de l'altra, amb ell situat al mig com una mena de síntesi forçada. El congrés s'avança, però, per un motiu. I és que el PP creu que ja ha trobat l'estratègia que el portarà indefectiblement a la Moncloa, i per tant es tracta simplement d'estar preparats per quan arribi el moment. I quina és aquesta estratègia? Doncs una de no gaire original: a manca de crisi econòmica, com la que va enlairar Mariano Rajoy el 2011, ara s'opta pel llibret aznarista de 1994-1995.
Aquells anys es va produir el que podríem qualificar sense problemes de conspiració per part d'un grup de periodistes molt influents que es van coordinar amb el PP per treure Felipe González del poder per la via de publicar, dia sí dia també, escàndols que afectaven el govern socialista. Els conspiradors eren els habituals de la tertúlia d'Antonio Herrero a la Cope, que després es reunien per posar en comú una estratègia: hi havia, evidentment, els sospitosos habituals: Pedro J. Ramírez, Federico Jiménez Losantos, Luis María Ansón, Manuel Martín Ferrand, Jaime Capmany, Amando de Miguel, Pablo Sebastián, etc.
La confessió d'Ansón
L'operació va sortir a la llum el 23 de febrer del 1998. El llavors director de l'Abc Luis María Ansón va reconèixer en una entrevista a la revista Tiempo que en aquella operació per acabar amb Felipe González "es va fregar l'estabilitat de l'Estat". Del que es tractava, i es va aconseguir, era de crear un clima irrespirable, de final d'etapa, en què González era presentat com un president il·legítim al qual Aznar demanava la dimissió cada setmana des del Congrés amb el seu famós "Váyase, señor González!"
El PP busca ara repetir aquell guió, en col·laboració amb una "fachosfera" molt més atapeïda i variada, però amb els mateixos vaixells insígnia: el diari El Mundo i la cadena Cope. La diferència entre un moment i altre és que, així com els casos Roldán, GAL o Mariano Rubio eren ben reals, el cas Begoña o la publicació dels whastapps de Pedro Sánchez amb José Luis Ábalos no sembla que tinguin ni el mateix gruix ni la mateixa capacitat de desestabilització. En tot cas, aquesta és l'única via que Núñez Feijóo ha trobat per arribar a la Moncloa, encara que suposi "fregar l'estabilitat de l'Estat". Dimecres Feijóo ho va fer evident al Congrés quan va reciclar la fórmula d'Aznar: "Faci el favor, marxi i convoqui eleccions" li va etzibar a Sánchez, amb aquella aroma familiar de 1995.
