Catalunya serà pallaquista o no serà

BarcelonaLa petjada de Josep Pallach en la política catalana va ser tan profunda que només així s’explica que la presentació de la biografia que ha escrit Joan Safont, Josep Pallach, política i pedagogia (Pòrtic), reunís en un mateix espai, la llibreria Jaimes de Barcelona, el president de la Generalitat, Salvador Illa, el del Parlament, Josep Rull, i els expresidents Pujol i Aragonès. Un referent de cadascuna de les tres famílies polítiques centrals de la política catalana actual. “Existeix el gen pallaquista”, va proclamar Safont per descriure una manera de fer política basada en el diàleg, la tolerància i el pragmatisme.

Entre el públic hi havia pallaquistes històrics, com Joan Tàpia, Joan Majó o Irene Rigau, i pallaquistes d’esperit, com el diputat d’ERC Carles Campuzano o l’ex secretari general de Junts Jordi Sànchez, avui apartat de la política. La filla de Pallach, Antònia, va prendre la paraula abans de res per informar que la seva mare, Teresa Juvé, de 104 anys, es recupera d’un trencament de fèmur.

El lament de Carabén

La conductora de l’acte, la directora de l’ARA, Esther Vera, va deixar clar d’entrada que aquell acte era en si una anomalia. “A França Pallach tindria escoles al seu nom, places, carrers i un grapat de biografies”, va dir. També va intervenir David Carabén en qualitat de fill de pallaquista i autor d’una cançó, Posa’m més gin, David!, on es parla del polític català. Carabén la va clavar quan va parlar del “misteri Pallach” i va lamentar davant d’un Illa impertèrrit no haver tingut un PSC d’estricta obediència catalana.

Però què pensava realment Pallach de qüestions que, mig segle després, continuen sent de plena actualitat com “el català, l’escola o la relació amb Espanya?”, va inquirir Vera. Safont va respondre amb una frase de Pallach que resulta molt definitòria del seu pensament, i potser també del país, afegiria jo: “Com a català, soc partidari del dret a l’autodeterminació, però com a socialista soc partidari de la federació”. En aquesta aparent contradicció s’amaga la naturalesa del pallaquisme, aquest aliatge indestriable entre els valors de la socialdemocràcia i el catalanisme i un pragmatisme que el porta a convertir-se en un outsider de l’època. “Pallach va ser un profeta, un avançat que no va poder veure com el seu ideari, la socialdemocràcia, era adoptat per una majoria social”, va explicar Safont. Abans, Josep Ramoneda, en nom del Grup 62, ja havia advertit que en una època de radicalismes revolucionaris Pallach era una rara avis. Algú que havia col·laborat amb Andreu Nin (i al qual veia com a massa intel·lectual), que havia combatut el nazisme a la Resistència francesa, que havia fet política en la clandestinitat durant el franquisme, que va propiciar el retorn de Tarradellas (tot i haver-hi estat enfrontat) i que estava apadrinat per l’SPD alemany mereixeria no només una biografia, sinó una sèrie de Netflix.

Cap al final, Esther Vera fa la pregunta que tothom té al cap però ningú s’atreveix a fer: “Què hauria passat si Pallach no hagués mort aquell fatídic 11 de gener de 1977?” “La bola de vidre no és una eina de l’historiador, però hauria tingut un protagonisme destacat a la política catalana segur”, respon Safont. Hauria estat un Pujol d’esquerres, com ha suggerit Ignasi Aragay? L’únic cert és que, veient l’acte d’ahir, Catalunya serà pallaquista o no serà.