Un constructor de ponts que es dedica a l'embalatge

BarcelonaCom la ceràmica que va aprendre a modelar a la presó, Jordi Cuixart (Santa Perpètua de Mogoda, 1975) ha donat forma a la vida amb les seves pròpies mans. Va descobrir la cultura quan va obrir la porta de la llibreria de l’oncle; amb 16 anys va agafar una escombra en un taller i es va guanyar el primer sou, que es va gastar fent-se soci d’Amnistia Internacional. Es va declarar insubmís al servei militar i amb 28 anys, ja graduat en disseny industrial, obria la seva empresa: Aranow, d’embalatge. Als 2000, el seu nom se sentia pels cercles sobiranistes. Es comentava que era un empresari d’èxit que donava diners a entitats per la causa. Així el van conèixer Oriol Junqueras i Elisenda Paluzie el 2007: iniciaven la plataforma Sobirania i Progrés i van trucar-li a la porta buscant finançament. Un exemple: els cotxes que transportaven els observadors internacionals en la consulta Barcelona Decideix del 2011 estaven coberts per vinil que l’empresa de Cuixart va posar-hi gratis.

Un any abans, Muriel Casals va ser elegida presidenta d’Òmnium i Cuixart la va acompanyar com a tresorer –va renunciar a totes les subvencions públiques–. I van néixer els Jordis. Abans de la dupla amb Sànchez, Casals ho va encunyar per referir-se a Cuixart i Jordi Bosch, de la junta d’Òmnium. “Ja ho negociareu amb els Jordis”, deia a les converses pel full de ruta el 2015, narren fonts presents. Allà, Cuixart va demostrar que era “un constructor de ponts”, “i no ho ha deixat d’intentar”. “És un home d’ingenuïtat transformadora: tot està per fer i tot és possible”. A finals del 2015 arriba a la presidència d’Òmnium i fa de les lluites compartides el seu lema. El Cuixart “enèrgic i carismàtic” va començar a sortir per la tele: “És tal com raja”.

El pitjor bon any

Els dies més durs van ser a la presó de Soto del Real. “Estava prim i molt espiritual”. Estava amb Sànchez, però en mòduls diferents. És a dir, sols: el 8 de gener del 2018 els van anar a veure els advocats, i els Jordis arribaven per separat. Quan es van veure, es van abraçar i es van desitjar bon any; no es veien des d’abans de Nadal. Després d’una declaració al Suprem, Cuixart va canviar d’actitud. Tornava a ser “expansiu”. El de “Ho tornarem a fer” al judici.

A Lledoners, era “el pres més estimat pels presos”, que escoltaven com cantava cançons per telèfon al seu fill. En Camí va néixer quan ell era a la presó. Allà mai es va treure el “barret” d’Òmnium, el “d’engreixar relacions”. Però “l’amabilitat va en paral·lel amb la fermesa”. “Quan s’enfada, s’enfada”, diuen persones properes. Cuixart és “optimista”, aixeca de bon matí per la Diada els ànims a membres de les entitats, dubitatius amb el covid i l’assistència. I abraça, “abraça molt”.

Amb l’indult va complir la promesa de no permetre que l’Estat escollís el president d’Òmnium. A Lledoners, però, ja deixava entreveure en converses que no es presentaria de nou. Els presos no se'l creien. Ara, a molts els ha agafat per sorpresa. A d’altres no: “El teu silenci em desborda, Jordi”, li va escriure una persona dijous. Un Cuixart que en una manifestació al desembre preguntava a Paluzie com anava el seu relleu a l’ANC –hi haurà eleccions a l’abril–. Ara obre una nova etapa que ja ha descartat que sigui a la política institucional. Hi ha persones que l’animen i d’altres que no l'hi veuen. “És el més líder dels nou presos polítics”, afirma una veu propera. “Jo el votaria”, insisteix.