La CUP: l’únic intent reeixit d’unir l’esquerra independentista
La formació va adoptar les sigles de la CUPA d’Arbúcies, que va governar del 1979 al 2003
BarcelonaLa CUP sempre ha reivindicat el caràcter municipalista perquè, a diferència dels altres partits de la cambra catalana i també de bona part de la resta, es va crear en clau local. L’objectiu era que l’esquerra independentista (EI) tingués presència als ajuntaments i no va ser fins gairebé trenta anys més tard que va fer el salt al Parlament, no sense haver de superar recels.
En plena batalla interna entre els dos grans sectors de l’EI, el PSAN i Independentistes dels Països Catalans (IPC), que acabaria desembocant en el trencament del Moviment de Defensa de la Terra (MDT), el 14 de desembre del 1986 es va crear a Barcelona l’Assemblea Municipal de l’Esquerra Independentista (AMEI), embrió del que seria la CUP, que ha esdevingut l’únic referent unitari en un moviment dividit en unes quantes organitzacions, també en clau sindical i juvenil, amb l’excepció d’Alerta Solidària, el paraigua antirepressiu comú que es va crear el 2001.
L’AMEI, l’embrió
“Sense l’AMEI no existiria la CUP perquè prèviament hi havia una coordinadora municipal, però estava molt vinculada a Nacionalistes d’Esquerres (NE) i la majoria dels seus membres van anar a ERC o al PSUC”, explica el diputat al Congrés Albert Botran, autor del llibre Unitat popular: la construcció de la CUP i l’independentisme d’esquerres.
Els impulsors de l’AMEI van ser Jaume Soler, alcalde d’Arbúcies de la CUPA; Xavier Garriga, alcalde de Sant Pere de Ribes d’UM9; Jaume Oliveras, membre d’un partit del Masnou provinent de NE i que ara és alcalde per ERC; Jaume Romeu, també provinent de NE i membre d’un partit independent de Molins de Rei, i Jaume Renyer, integrant del PSAN al Vendrell.
L’AMEI rebutjava qualsevol pacte, també postelectoral, amb organitzacions que no fossin del moviment. O es governava en solitari o es continuava a l’oposició, en la línia que ha seguit la CUP fins a les últimes municipals, quan va entrar en algun govern, tot i perdre regidors, per tenir una certa rellevància. Les seves principals línies d’actuació eren la contribució al procés independentista, la transparència i la fiscalitat redistributiva, el desenvolupament de l’economia local, l’urbanisme social i ecològic i la normalització lingüística. Inicialment no es va acordar crear una marca unificada i només es pretenia coordinar els alcaldes, els regidors i les candidatures de l’EI, que es presentaven com a agrupacions d’electors. Malgrat tot, algunes candidatures van triar per a les eleccions del 1987 el nom de CUP, imitant la CUPA. La Candidatura d’Unitat Popular d’Arbúcies era el gran referent del moviment perquè va guanyar contra pronòstic les primeres eleccions democràtiques del 1979 i va ser al poder fins al 2003. L’exalcalde d’aquest poble admet que no va posar cap pega perquè fessin servir la sigla. “Ens va semblar bé. El nom era una qüestió menor i obeïa a una decisió tàctica per esquivar les traves que ens imposaven com a agrupació d’electors, perquè, a més de recollir firmes, el notari et cobrava 25 pessetes per avalar cada signatura”, explica.
El nom s’acabaria registrant el 1991, just abans de les municipals d’aquell any. Ho va fer Oliveras, que a les eleccions anteriors va ser l’únic representant que va obtenir l’acta de regidor pròpiament com a CUP, tot i que la CUPA i l’UM9 van revalidar la majoria absoluta. “Vaig anar a Madrid a registrar-lo el dia que esclatava la Guerra del Golf”, recorda l’ara alcalde del Masnou per ERC.
Després d’una llarga travessia del desert arran de l’opa d’ERC a l’EI amb l’entrada d’Àngel Colom a la direcció dels republicans i que va comportar la sortida de molts militants històrics, la CUP es va rellançar a partir del 2000 amb el Procés de Vinaròs. El 2007 va triplicar els 27 regidors assolits quatre anys abans i va obtenir presència en set capitals de comarca.
El salt al Parlament i al Congrés
A l’assemblea nacional de Mataró, que es va celebrar el gener del 2009, es defineix la CUP com “a organització política d’àmbit i abast nacional” que supera el municipalisme com a expressió única de la seva activitat política i s’obre la porta a presentar-se a les eleccions al Parlament. Després de rebutjar fer el salt a la cambra catalana el 2010 per un estret marge de vots i centrar-se en les municipals del 2011, l’èxit en aquells comicis va portar la CUP a fer-lo el 2012 amb un ampli suport. També s’ha acabat presentant a les espanyoles, en la repetició de les eleccions del 2019, tot i haver-ho rebutjat només sis mesos abans.
