16/11/2021

La CUP torna a moure el tauler

3 min
Eulàlia Reguant aquest matí en roda de premsa al Parlament

El resultat de la votació de la militància de la CUP sobre els pressupostos és fruit dels fràgils equilibris interns que sempre ha travessat la formació des d'aquella llunyana assemblea de fa nou anys en què van aprovar concórrer a les eleccions al Parlament. Presentar una esmena a la totalitat i, alhora, deixar la porta a oberta a una negociació posterior (que només serà possible si alguna altra formació s'abstingués, bàsicament el PSC o els comuns) o forçar unes negociacions agòniques fins dilluns vinent per retirar-la a l'últim moment és d'una sofisticació política només apta per a experts en la matèria. Els cupòlegs, com abans els kremlinòlegs, són els únics capaços de captar amb tots els seus matisos un missatge polític aparentment tan contradictori. La conclusió, però, és només una: més enllà de la lletra petita dels pressupostos, la CUP se sent incòmoda amb el rumb de l'actual Govern, i una majoria més o menys àmplia opta ara per saltar del vaixell.

L'aposta pel pragmatisme que semblava preludiar la negociació exprés de la investidura de Pere Aragonès ha tingut un recorregut més aviat curt. I del que semblava una legislatura de transició, amb un govern independentista (ERC-Junts amb suport de la CUP) que dialogava/negociava amb el govern espanyol de PSOE-Unides Podem des d'una posició de no dependència parlamentària, ara podem passar a una nova etapa de dependències creuades. Curiosament, si s'acaba confirmant el pas de la CUP a l'oposició, la política catalana entrarà en una nova fase d'acceleració, però en aquest cas no cap al xoc amb l'Estat sinó més aviat a una major col·laboració forçada per les necessitats dels respectius executius. Les decisions de la CUP, d'una manera o altra, sempre acaben movent el tauler general.

L'oracle de Waterloo

Per a ERC i Junts és una molt mala notícia, ja que això altera completament els seus plans i el seu discurs. Però, mentre que per als primers es tracta només d'una qüestió tàctica (no volen dependre del PSC a Barcelona per poder tenir més força negociadora a Madrid), en el cas de Junts afecta un dels pilars bàsics del seu discurs: el de no col·laboració amb els socialistes (amb l'excepció coneguda de la Diputació de Barcelona). Si Jordi Sànchez havia aconseguit mantenir també una fràgil unitat entre el sector pragmàtic provinent de l'antiga CiU i l'irredempt (Laura Borràs i Quim Torra, en el seu cas des de fora), ara caldrà tornar a posar la vista en l'oracle de Waterloo i escoltar Carles Puigdemont perquè decanti la balança. Fa la impressió que l'estratègia d'ERC pot suportar un pacte de pressupostos amb el PSC, però això no està tan clar en el cas de Junts.

En el cas dels anticapitalistes, si la decisió es confirma deixarà molt tocada la idea que la CUP pot ser un soci estable per a qualsevol projecte polític de majories. La pulsió entre els institucionals i els no institucionals, exemplificats per Poble Lliure i Endavant, els converteix en una olla de pressió constant molt sensible a les influències externes. La CUP no és com l'esquerra abertzale, que funciona com un exèrcit de militants disciplinats a les ordres del general Otegi (cosa que li permet jugar un paper en la política institucional i fins i tot al Congrés), sinó un conjunt heterogeni de col·lectius i cultures polítiques (de comunistes a anarquistes, passant per trotskistes de diferent grau) que resulta, com molt bé recollia un vell eslògan electoral d'ells mateixos, internament ingovernable.

Subdirector
stats