PROCÉS SOBIRANISTA
Política 31/10/2021

Una dècada de Procés no fa variar les identitats nacionals dels catalans

La predisposició a la independència és molt menor entre els ciutadans amb família d’origen espanyol

4 min
Una dècada de Procés no fa variar les identitats nacionals dels catalans

BarcelonaÉs el català una llengua independentista? I el castellà una d’unionista? La resposta, evidentment, és no, tot i que la llengua s’hagi identificat sovint com a part important de la identitat nacional de cadascú. En part, impulsada per les lluites partidistes. Tant és així que en les enquestes un independentista estarà temptat de respondre que la seva llengua és el català encara que no ho sigui i un unionista tindrà incentius per fer exactament el contrari. Ara fa cinc anys l’ARA va publicar un article per analitzar quina era la relació entre llengua i independència -amb les prevencions que comentàvem abans- i hi va sumar també una altra variable: el lloc de naixement i l’origen de la família. Els resultats avui són si fa no fa els mateixos que hi havia aleshores, malgrat que hagin passat els anys més calents del Procés. Un 80% dels que identifiquen el català com la seva llengua són independentistes i només ho són el 16,6% que opten pel castellà.

Evolució del sí a la independència en funció de la llengua pròpia

Un any abans de l’1-O el percentatge d’independentistes entre els que consideren el català com la seva llengua era del 74,6% i hi havia un 12,7% (va arribar al 19,5% el març del 2019 com a pic màxim) de partidaris del sí entre els que optaven pel castellà, tot segons dades del Centre d’Estudis d’Opinió. Sabem que la pregunta dicotòmica sobre la independència registra des de fa mesos més partidaris del no que del sí, i en termes lingüístics això es deu al fet que el volum de partidaris del sí ha baixat entre els que consideren la seva llengua tant el català com el castellà: el 2016 n’hi havia un 34,1%, el 2019 es va enfilar fins al 43,5% i el maig passat se situava en el 29%.

“En el fons la llengua és un indicador alternatiu que captura estadísticament allò que realment importa: la identitat nacional”, assenyala el politòleg de la UPF Toni Rodón. I què és la identitat nacional? “Una actitud, uns valors, unes creences concretes, un marc de referència mental”, respon. És a dir, podem pressuposar que la llengua és un dels condicionants per definir la identitat nacional d’un individu i que aquesta identitat determina el suport o no a la independència.

En aquest esquema, la identitat nacional catalana incorpora el català (més que el castellà) i l’espanyola el castellà (més que el català), però això no impedeix que hi hagi persones catalanoparlants (i castellanoparlants) que tinguin identitats nacionals diferents. De moment, bona part dels politòlegs -i les dades- coincideixen a dir que el Procés no ha canviat aquest esquema, malgrat que l’independentisme sempre l’ha afrontat amb la voluntat de fugir de l’identitarisme.

Gràfic que relaciona sí/no a la independència en funció del lloc d'origen

Depèn d’on hagis nascut?

Si hi ha un atribut fonamental per a la identitat aquest és l’origen. A les enquestes es pot resumir de la següent manera: entre els nascuts a Catalunya, els partidaris de la independència són el 55,2%, i entre els nascuts a fora (bàsicament a la resta de l’Estat) la xifra es redueix fins al 21%. Filant més prim i fixant-nos en l’origen familiar, el 79,1% dels nascuts a Catalunya amb els dos pares i els quatre avis també nascuts al Principat són independentistes. A la inversa, només el 19,4% dels nascuts fora de Catalunya igual que els pares i els avis són partidaris del sí. Entre els extrems, moltes opcions intermèdies, però sempre la mateixa lògica, com més persones de la família són nascudes a Catalunya, més independentistes; i com menys, més partidaris de la unitat d’Espanya.

Antonio Baños es va afegir al projecte de Súmate des dels orígens -en va ser portaveu el 2017- amb l’objectiu que l’independentisme aconseguís entrar en les realitats nacionals espanyoles. “Vam tenir molta gent interessada. Tots érem de l’àrea metropolitana, sense avis catalans, i fèiem les xerrades en castellà”, recorda. Tenien un objectiu “pedagògic” perquè l’independentisme era encara un projecte molt desconegut especialment entre aquestes comunitats que no s’hi sentien apel·lades. “Fomentàvem la idea que el projecte no era identitari”, reflexiona, sense saber si van aconseguir o no l’objectiu. En tot cas, assumeix que avui ja no seria necessària aquesta feina pedagògica sobre la independència perquè tothom en té una idea formada -i perquè ha deixat de ser un objectiu a curt termini.

“Tenir una família o una altra et predisposa a tenir una determinada identitat nacional. I no només depèn de la família, sinó de l’entorn”, afegeix Rodón. En un estudi del 2018 amb el politòleg de la UB Marc Guinjoan reflexionaven sobre les diferències entre les persones que se senten “tan catalanes com espanyoles”. “Sentir-se així no és el mateix a l’Hospitalet de Llobregat -més unionistes- que a Vic -més independentistes-. La identitat nacional s’adapta”. Sigui com sigui, en termes històrics fa relativament poc que la independència s’ha situat al centre del debat. Quina situació tindrem d’aquí a cinc anys?

stats