Una dècada de reunions infructuoses

ARTUR MAS

De la sintonia inicial amb Rajoy a la ruptura total pel 9-N

La primera reunió del president Artur Mas a la Moncloa va ser la menys transcendent. El febrer del 2011, amb un José Luis Rodríguez Zapatero assetjat per la crisi i amb qui mantenia una relació deteriorada des de la negociació de l’Estatut, tot va quedar en un tràmit. La cosa es posaria interessant just un any després, quan va anar a visitar el nou inquilí del palau presidencial, un Mariano Rajoy que mirava d’evitar que Espanya fos intervinguda. “Vivo en el lío ”, li va dir el president del PP a l’escalinata principal, en un atac de franquesa interceptat per totes les càmeres presents. “Yo también, yo también ”, li va respondre Mas. Solidaritat presidencial en temps de turbulències. De totes les reunions entre presidents de l’última dècada, és la que va tenir millor sintonia. Mas governava Catalunya amb l’ajuda del PP i es va mostrar obert a donar suport a les reformes que preparaven els populars a l’Estat -la laboral i la llei d’estabilitat-, que acabarien tenint el vot de CiU al Congrés. També va presentar-li el pacte fiscal que volia per a Catalunya, però sense gaire pressa per obtenir-lo.

El punt d’inflexió en les reunions presidencials arribaria el setembre d’aquell mateix 2012. “No ha anat bé”, va confessar Mas al sortir. Rajoy confirmava el cop de porta al pacte fiscal i el president català convocaria eleccions uns dies més tard posant rumb definitiu cap al sobiranisme. Amb el nou cicle polític català -el Procés-, la sintonia inicial ja no es recuperaria. Ni en les reunions secretes -com la del 29 d’agost del 2013-, ni en la pública del juliol del 2014. La consulta del 9-N era un mur insalvable entre les dues parts. En la trobada del juliol, però, Mas inauguraria una tradició que seguirien els seus successors: portar al president espanyol una llista de demandes concretes per a Catalunya -23 en aquell moment- al marge del Procés. Un tren llançadora entre Barcelona i l’aeroport i el pagament de l’addicional tercera de l’Estatut eren alguns exemples. No tindrien gaire bona acollida.

CARLES PUIGDEMONT

Generalitat i Estat esdevenen dos trens en rumb de col·lisió

Si les relacions Mas-Rajoy van anar deteriorant-se de mica en mica, quan va arribar Carles Puigdemont tampoc van tornar a aixecar el vol. I això que en la seva primera cita a la Moncloa el 21 d’abril del 2016 el president espanyol va intentar començar amb bon peu obsequiant el català amb un facsímil d’aquella part d’El Quixot en què el cavaller visita Barcelona. “Tristament, la reunió no ha anat bé”, explicaria Puigdemont després en una compareixença a la seu de la delegació de la Generalitat. El president català havia acudit a Madrid reivindicant-se com “el primer president escollit per un Parlament amb una majoria independentista” i amb l’avís que només un referèndum vinculant paralitzaria el full de ruta que JxSí tenia llavors al cap: un declaració d’independència en 18 mesos. El cop de porta de Rajoy va ser sonor. I això que en aquella època la resta de partits estatals es barallaven per oferir una alternativa a Catalunya al full de ruta sobiranista. Pedro Sánchez brandava la reforma constitucional, Albert Rivera un nou finançament i Pablo Iglesias un referèndum acordat. Rajoy no va brandar res. Al marge del Procés, Puigdemont va actualitzar la llista de 23 demandes que havia portat Mas el 2014. Inversions en Rodalies, respecte per la llengua catalana, deutes pendents... fins arribar a les 46, el doble. Rajoy va assegurar que s’ho miraria.

Tampoc va millorar la situació quan la trobada va ser secreta l’11 de gener del 2017. Les posicions eren tan diferenciades que, mentre Puigdemont reclamava un referèndum acordat, Rajoy replicava que anés a la conferència de presidents autonòmics de sis dies després. Ni el català va anar a la cimera, ni l’espanyol es va estovar amb la consulta. Aquell dia, en un dinar discret que no transcendiria fins al 22 de febrer, es va posar l’epitafi a l’operación Diálogo que havia iniciat el govern espanyol amb la vicepresidenta Soraya Sáez de Santamaría al capdavant. La Generalitat i l’Estat eren dos trens en rumb de col·lisió i així es confirmaria nou mesos més tard amb l’1-O.

QUIM TORRA

Ratafia, la font de Machado i un diàleg sense resultats

Quim Torra i Pedro Sánchez també es van veure a Madrid un parell de vegades. La primera, el juliol del 2018, es recorda pel passeig que van fer pels jardins de la Moncloa per veure la font on el poeta Antonio Machado es trobava amb la seva amant, i també per l’ampolla de ratafia que el president català va regalar a l’espanyol. Fins i tot consta que després de la reunió Sánchez es va interessar per aquest licor i va preguntar quin era el millor moment del dia per degustar-lo. No hi va haver grans acords, més enllà del d’activar les comissions bilaterals Generalitat-Estat, que es reunirien per primera i última vegada l’1 d’agost d’aquell any. Torra va parlar a Sánchez d’autodeterminació i presos polítics, i el president espanyol de diàleg dins la llei. Les dues parts, però, sí que van constatar cordialitat, una qüestió que abans de començar no semblava tan fàcil, ja que uns mesos abans Sánchez havia titllat Torra de “xenòfob” i de “Le Pen espanyol”. No es tornarien a veure al palau presidencial fins a la primera i única reunió de la taula de diàleg, el 26 de febrer del 2020. Tothom va sortir satisfet aquell dia de fer seure els dos governs a banda i banda d’una taula per dialogar, però no va tenir continuïtat. Primer la pandèmia i després les excuses d’anada i tornada van enterrar la taula de negociació, que ara Sánchez i Aragonès hauran de revifar.

Malgrat els magres resultats, Torra va aconseguir una cosa nova respecte als seus dos predecessors: que fos Sánchez qui anés a Barcelona. Primer el desembre del 2018 al Palau de Pedralbes en el famós duel sobre si les ponsèties de la foto presidencial havien de ser grogues -com volia la Generalitat pels presos polítics- o vermelles, com volia el govern espanyol. Torra va aprofitar per reactualitzar-li la llista de 46 demandes de Puigdemont. El 6 de febrer del 2020 Sánchez visitaria el Palau de la Generalitat per forjar les bases de la taula de diàleg que es convocaria uns dies després. Dues trobades a Barcelona i dues a Madrid, però la mateixa falta d’acords concrets.