BarcelonaQuan els polítics repeteixen les frases dues vegades, habitualment és per dos motius, no contradictoris: si el segon cop que diuen una cosa la diuen cridant més i espaiant les síl·labes és per indicar al públic que assisteix als mítings que ha d’aplaudir (si es guiessin només pel criteri artístic hi hauria menys claca, i als polítics els aplaudeixen sempre). Si posen èmfasi en la repetició, és per subratllar una afirmació que hi ha dubtes que sigui real. En el cas de Salvador Illa no hi ha dia que a X no li recordin aquesta frase de la campanya de les generals: “Ni amnistia, ni res d’això. Ho repeteixo perquè quedi clar. Ni amnistia, ni res d’això”. Ja sabem per què ho repetia.
El PSC –i el PSOE– ha assumit amb naturalitat la contradicció d’haver negat una amnistia que han acabat impulsant. A la política les contradiccions no existeixen, són canvis d'argumentari. Del que era impossible al que facilita la convivència. Del que era una demanda dels independentistes, que no en tenen mai prou, a la clau que trencarà el Procés. Del que era il·legal al que, d'Illa a Félix Bolaños, “s’ajusta a la Constitució”. I no és una cessió, segons reblava el líder del PSC al novembre: “Això és lideratge, i no és còmode”, i afegia que era una decisió “coherent” amb la trajectòria del PSC.
¿Es pot vendre una incoherència com una coherència? Durant el congrés del partit, al març, el candidat va ser capaç d’avalar alhora el 155 i l’amnistia. El que queda clar (clar de debò, no clar de quan Illa deia que quedava clar que no votarien l’amnistia) és que el 2014 el PSC tenia la meitat de votants que se li escapaven a ERC i la meitat a Ciutadans. Que va arribar a temptejar el dret a decidir i que va acabar donant suport al 155. Que va tocar fons, engolit per Ciutadans i Esquerra, i que ara uns estan a un pas de desaparèixer i els altres potser han de cedir el poder als socialistes. El maratonià Illa ha anat adaptant el ritme de la seva cursa als quilòmetres que la política catalana li ha posat al davant. Si res no canvia, arribarà a la meta com a guanyador de les eleccions, i aquella nit, digui el que digui, l’aplaudiran sense necessitat de repetir les frases dues vegades.
