Menys rumba i més Feliu

BarcelonaAda Colau i Yolanda Díaz s’agafen per l’esquena i balancegen els cossos amb el contrari de gràcia: la cançó que sona és One more time, de Daft Punk, una preferida dels modernets (com elles), i la lletra és ideal per recordar quan l’esquerra alternativa deia que més de dos mandats és corrupció. Ara bé, la cançó oficial és Filla del Guinardó, una rumba que ve de la campanya anterior i que sona quan s’acaba l’acte, tímida potser perquè acumula massa reivindicacions de perifèria per a algú que fa vuit anys que ocupa el centre, i del vers “és mil voltes rebel a la Rosa de Foc” potser caldria revisar-ne les voltes a la baixa. Em pica la curiositat i em llanço a descobrir les cançons dels altres candidats.

No tinc res en contra de la rumba. Bé, la veritat és que detesto la rumba, però podeu estar tranquils perquè a primer de periodisme em van parlar de l’objectivitat. Passa que, encara que no l'odiés, a part dels comuns, el PSC, ERC i Trias han escollit, tots tres, una rumba catalana. Qualsevol expert en comunicació política us ho explicaria millor que jo: les rumbes són ballables, propaguen el bon rotllo i ofereixen un rascat de guitarra prou confortable perquè els candidats somriguin justament en el moment que una veueta dins del cap els xiuxiueja “fuig corrent i no miris enrere”.

La dels socialistes és la millor rumba: simulant l’accent gitano de Los Manolos per induir flashbacks olímpics, "eo, eo, eo, / Collboni és bo, és bo, és bo”, certifica que apostar per monosíl·labs és sempre una bona idea quan parles de política. Per la mateixa lògica, la de Trias és fatal: amb quatre (!) estrofes, tornada a part, Tornaràs desenvolupa poètiques complexes de les quals s’espera que concloguem que tot era millor abans, cosa que explicaria per què la veu masculina fa tremolar les vocals d’una manera que recorda Joan Manel Serrat. El que més em sorprèn de la d’Esquerra Republicana és que hagin estat tan optimistes de pujar-la a Spotify, i no descarto que en algun lloc de Catalunya algú tingui una llista anomenada “Cançons per quan s’implementi la República”.

La de la CUP, la millor cançó

Com sol passar amb tots els materials electorals, la CUP té la millor cançó: No hi ha dies dolents un temacle sideral de Lal’ba. És tan obvi que la música urbana és el gènere més efervescent a Barcelona ara mateix, especialment radiant en català i, en definitiva, el que tocava per a les municipals d’enguany, com que no hi deu haver una sola persona a cap equip de campanya de la resta d’alcaldables que sàpiga qui són The Tyets. Amb una fantasia nocturna de pop electrònic que quan cau el baix et sents capaç d’abolir la propietat privada, No hi ha dies dolents té tota l’energia que li falta al seu partit.

Contra la rumba que permet participar del catch-all clixé que popular i barceloní és només allò que barreja arrels catalanes i castellanes, ara que aviat farà un any que va morir Núria Feliu, els partits, especialment els nostrats, haurien pogut fer un homenatge a l’alenada de modernitat i lluentons amb què la gran dama de Sants va renovar la música popular catalana a la capital. Al seu disc Viure a Barcelona trobareu moltes perles, com Estimo Barcelona, on la Feliu canta: “La gran prostituta, / comprada i venuda. /La prostituïda, / venuda i traïda, /on les parets criden / eslògans, mentides”.