El finançament i els escenaris del 2027

MadridAquests dies he recordat molt algunes converses que vam tenir temps enrere amb Joan Tardà, l’antecessor de Gabriel Rufián com a portaveu d'ERC al Congrés. Tardà és un sentimental, però també un home ben raonable, que cada cop que trobava dificultats en negociacions obertes amb el govern buscava explicacions, i si coincidíem pels passadissos, m’exposava el seu disgust tot dient: “Brunet, tu que coneixes Espanya, això per què ens ho fan?” Era una pregunta retòrica, ell era conscient dels problemes de fons, dels recels permanents cada vegada que es negociava una millora per a l’autogovern de Catalunya, sobretot si es tractava de matèries relacionades amb els diners, amb el finançament.

Tardà bufava, i afegia: “Ho hem d'aconseguir, no podem renunciar-hi”. I completava el seu raonament tot dient: “Ho hem de fer, i ho hem de fer amb l'esquerra espanyola, no tenim alternativa. Si no ho aconseguim amb els socialistes, ¿amb qui ho podrem tirar endavant?” Jo li deia que calia aprofitar les oportunitats, que possiblement apareixerien, que la política no sempre era una qüestió de principis, sinó de moments, d’espais conjunturals. Ho demostrava el fet que els grans avenços en el desenvolupament autonòmic havien arribat de la mà dels debats per a la investidura de Felipe González o de José María Aznar.

Tot això ho he recordat per l’acord entre el govern espanyol i ERC sobre finançament autonòmic, i les dificultats que tindrà la seva aprovació parlamentària com a projecte de llei estatal. En especial, en un primer semestre de l’any caracteritzat per les convocatòries electorals en tres comunitats autònomes ara governades pel PP, Aragó, Castella i Lleó i Andalusia. I també ho he evocat pels contrastos de l’actual legislatura. Pensem que governa a Madrid el mateix executiu de coalició que va espiar els partits independentistes en els moments més aguts del Procés. Un govern que després va acordar els indults dels principals dirigents d’aquella iniciativa i va elaborar una llei d'amnistia que encara no s'ha aplicat de manera completa.

En definitiva, ara es torna a aquella estratègia de “fer de la necessitat virtut” a la qual va apel·lar Pedro Sánchez perquè el seu partit acceptés i promogués la mencionada llei que implicava el perdó als líders independentistes. Ara, el govern espanyol torna a necessitar oxigen, i aquesta ha sigut la situació d'oportunitat que ERC ha aprofitat.

Un assumpte tabú desencallat

Ara bé, convé anar més lluny. L’acord és positiu. Desencalla un assumpte tabú durant tota la legislatura. El govern espanyol no s'havia atrevit a descongelar-lo per no obrir múltiples fronts de confrontació amb el PP i Vox, que ha anat creixent en expectatives electorals en els darrers dos anys. Però la rellevància d'aquest primer pas va més enllà. Sánchez no ha ordenat a la vicepresidenta primera, María Jesús Montero, que tregui ara de la nevera el pastís del finançament autonòmic pensant només en un desbloqueig amb efectes a curt termini, sinó també en la seva potencial projecció de futur més enllà del que li queda de mandat.

Fonts de la direcció socialista expliquen que han aplicat a aquest problema elements d'anàlisi de les perspectives electorals del país. El PSOE i el PSC comparteixen el criteri que després de les properes eleccions generals hi ha tres possibles escenaris. Un, que el PP i Vox aconsegueixin una majoria suficient per governar. Dos, que es pugui reeditar una fórmula similar a l’actual, amb acords del bloc que consideren representatiu de l’Espanya plurinacional. I tres, que el PSOE i el PP arribin a una mena de pacte més o menys explícit per permetre que l’altre governi, encara que sigui amb una majoria precària, amb acords en qüestions de fons i contrapartides per a qui es quedi a l'oposició. En altres paraules, una Gran Coalició sense governar junts.

Òbviament, de les tres possibilitats la que el govern i el PSOE tractaran d'obtenir és la segona, la d’un altre mandat de la “majoria plurinacional”. El desbloqueig en matèria de finançament té aquest sentit. És l'intent de posar una primera pedra per a un esquema de cooperació que vagi més enllà d’aquesta legislatura. I s’està escrivint el primer capítol amb el soci que més ha posat de la seva part per apuntalar la precària estabilitat de l’actual administració central. Els socialistes van acabar l'any deprimits pels resultats obtinguts a Extremadura, i han aprofitat el parèntesi de Nadal per tractar de concretar una estratègia que els permeti arribar a la frontera del 2027 amb possibilitats –això sempre és teòric– de mantenir-se al poder. La seva consigna és que s’ha acabat el derrotisme –almenys per ara– i anem per feina.

La complicitat de la Moncloa i Palau

És evident que per a la preparació i difusió de l'acord sobre finançament ha funcionat la complicitat entre la Moncloa i el Palau de la Generalitat. Queda clar pel contingut del pacte i pels escenaris escollits, amb Salvador Illa en primer pla. L’objectiu: enfortir la relació amb ERC, facilitar a Junqueras un important espai de protagonisme polític i construir un projecte que pugui deixar també en bona posició María Jesús Montero. Això es vol facilitar –ja veurem si s’aconsegueix– amb un parell de xifres. Catalunya rebria amb el pacte 4.686 milions addicionals, mentre que Andalusia n'obtindria 4.846 més. Amb aquestes dades a la mà es fa més difícil que Montero hagi de fer front a una dura campanya electoral andalusa en què seria acusada d’haver-se venut la pell per salvar les expectatives de Pedro Sánchez i ajudar-lo a mantenir-se fins al final natural de la legislatura, sense veure’s compel·lit a anticipar les generals.

Junts ja han dit que no, que el sistema no els convenç i que no hi donaran suport al Congrés. Però temps al temps. En aquests moments la política és especialment líquida. La proposta del govern espanyol no és ni de lluny un model similar al concert del País Basc, i malgrat això conté nous elements molt positius, perquè inclou el principi d’ordinalitat i més control dels principals impostos. A Junts els interessa que el calendari corri, que Puigdemont pugui tornar aquesta primavera a Espanya sense risc de ser detingut, i poder afrontar el futur immediat amb els acords de reorganització que més els convinguin per fer front al desafiament electoral que per a ells representa Aliança Catalana. En definitiva, els juntaires també hauran de posar-se les piles.