El front anti-Redondo pren cos dins del PSOE

Els sindicats i els ‘barons’ no volen repetir eleccions

L’hipertacticisme de Pedro Sánchez, personalitzat en el seu cap de gabinet, Iván Redondo, està començant a obrir esquerdes dins del PSOE. Fins fa poc era una figura intocable, ja que havia demostrat una astúcia estratègica més pròpia de les sèries nord-americanes que de la política espanyola recent. Redondo va convertir un polític defenestrat pel seu propi partit primer en president i després en guanyador de les eleccions espanyoles alterant l’ordre lògic dels esdeveniments. I ho va fer després d’ocupar l’espai de centre empenyent Rivera cap a la dreta (cosa que de retruc ha minoritzat el PP) i recuperar part del terreny perdut davant Pablo Iglesias. Jugada mestra.

La idea de presentar-se a la investidura sense cap acord tancat es va veure com un altre triple salt mortal. És cert que el maximalisme d’Iglesias durant les negociacions va semblar que tornava a unir el partit i que es posava rumb a les eleccions. I era així fins ahir mateix.

Encara és d’hora per conèixer l’abast del gir d’ahir, en què Sánchez va suavitzar el to amb Unides Podem i va obrir la porta a reunir-se amb els fins ara empestats independentistes catalans. Però l’únic que ha passat entre les dures paraules de Marivent dimecres i la jornada d’aquest divendres ha sigut la reunió de Pedro Sánchez amb els sindicats dijous. Ni Pepe Álvarez (UGT) ni Unai Sordo (CCOO) són podemistes, però com a sindicalistes amb una llarga experiència són pragmàtics, i saben que no es pot posar en perill la correlació de forces actual a les portes d’una desacceleració econòmica. I menys per unes enquestes que, si bé afavoreixen Sánchez, tampoc li asseguren una majoria suficient.

Es podria adduir que els sindicats ja no tenen la influència d’abans. I és cert. Però el PSOE tampoc està en una situació que li permeti prescindir-ne o enfrontar-s’hi. La doble militància encara és molt estesa i, en la cultura socialista, les guerres PSOE-UGT del felipisme van deixar un trauma molt profund. Aquesta és la carta que Álvarez està jugant.

Juntament amb el front sindical, a dins del PSOE també hi ha veus que veuen amb temor la possibilitat d’una repetició electoral. I no tots són sanchistes de primera hora com Francina Armengol o Miquel Iceta, sinó dirigents que en el seu dia es van alinear amb Susana Díaz com Ximo Puig -que ha constituït un tripartit al País Valencià- o Javier Lambán, que ha armat una complexa coalició de quatre partits a l’Aragó. Fins i tot gent del seu nucli més pròxim com José Luis Ábalos, l’home fort a Ferraz, s’està arromangant per sumar suports. Els més refractaris a l’acord són dins mateix de l’executiu, encapçalats per Carmen Calvo.

Estratègia fallida

A més, l’estratègia dissenyada per Redondo per convertir les reunions de Sánchez amb els col·lectius socials no està donant els resultats esperats. No n’ha sortit un clamor contra Pablo Iglesias, que està tranquil·lament de vacances, sinó crides al diàleg amb ell. Tot indica que la suma d’aquest fet més la mobilització interna del front anti-Redondo dins del PSOE ha obligat Sánchez a virar i a intentar, aquesta vegada sí, tancar un acord abans de la investidura. Però alerta, perquè l’hipertacticisme continua instal·lat tant a la Moncloa com al cap de Sánchez.

Més continguts de