Gary Lineker tenia raó amb Convergència

BarcelonaL'exjugador del Barça Gary Lineker té una màxima famosa sobre el futbol que diu més o menys així: "El futbol és un joc d'onze contra onze en què sempre guanya Alemanya". Doncs bé, parafrasejant Lineker, podríem dir que la política catalana és un joc d'onze contra onze en què sempre guanya Convergència.

Alguns comentaristes es van afanyar a donar per morta Convergència la nit del 7 d'octubre del 2022, quan la militància de Junts va decidir sortir del Govern amb un 56% dels vots contra un 42%. Va ser exactament el contrari. Aquell 42% de remainers va ser l'inici del calvari de Laura Borràs, que va veure negre sobre blanc com una part determinant de les bases del seu partit li giraven l'esquena. L'operació Convergència estava en marxa.

Quatre mesos després, Borràs afronta el judici que pot posar fi a la seva carrera política; el seu número dos, Francesc de Dalmases, va quedar molt tocat arran de l'afer FAQs, i l'antiga Convergència està a punt de tornar per la porta gran a la política catalana ni més ni menys que recuperant l'alcaldia de Barcelona de la mà de l'exalcalde Xavier Trias. Si es té en compte com li va costar a CDC arrabassar l'alcaldia al PSC, que semblava indestructible, es pot veure l'abast de la jugada. Paraules com miracle o resurrecció no queden curtes.

La força del fenomen Trias és tan gran, que es permet el luxe d'actuar de manera desacomplexada (jo diria gairebé desinhibida) respecte als teòrics guanyadors de la consulta de l'octubre, és a dir, el laurisme i el puigdemontisme. "La meva feina no és anar a aquestes coses", va sentenciar Trias sobre la concentració de càrrecs de Junts a les portes del TSJC per donar suport a Borràs. ¿S'imaginen vostès el candidat d'ERC rebutjant anar a una concentració de suport a Junqueras amb aquest argument? Exacte, seria inimaginable, però és perquè Trias ja no actua com a candidat de Junts, sinó d'una altra cosa molt diferent.

La setmana també ens ha deixat escenes del judici a Borràs que se sumaran al catàleg de girs de guió del Procés. Veure com una de les advocades que va defensar Jordi Cuixart, Marina Roig, s'encarava a la defensa de Laura Borràs en tant que lletrada de l'informàtic i examic de Borràs que pot posar fi a la carrera de la presidenta de Junts devia provocar un curtcircuit mental a més d'un. ¿I què podem dir, sentint les fiscals expressant-se en un català genuí mentre la defensa de Borràs parlava en un castellà propi del Madrid més castís?

Durant el Procés, les masses sempre han tingut un protagonisme especial. La darrera bala que tenia Borràs per donar un cop de puny a la taula i reforçar el seu lideratge a Junts era congregar una gran multitud a les portes del TSJC. No va ser així. No només hi faltava Trias, aquell dia. I allò va semblar més aviat un comiat que no pas una altra cosa.

L'alcaldable Xavier Trias va sembrar la incògnita en un moment donat de la presentació de la seva candidatura. Va dir que faria una cosa que abans no podia fer i, a continuació, va beure un glop d'aigua: "Abans no podia perquè me la tirava per sobre".

Les errades a Twitter són freqüents, també en el cas de les institucions públiques. És el que li ha passat aquesta setmana al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya a l'hora de referir-se a l'inici del judici a Laura Borràs: en comptes de parlar de la Institució de les Lletres Catalanes –l'ens que va dirigir la dirigent de Junts–, van piular "Institut de les Lletres Catalanes".