La pandèmia contagia la cursa pel 14-F i dilueix el debat territorial

Barcelona“¿Com volen que no hi hagi eleccions, després de la manifestació de l’Onze de Setembre? Tothom sap que hi ha un abans i un després”. El 26 de setembre del 2012, el llavors president Artur Mas es dirigia al Parlament per anunciar nous comicis, propiciats pel cop de porta de Madrid al pacte fiscal i poc després que Barcelona quedés desbordada en la primera de les grans marxes independentistes de la Diada. “El motiu de la meva decisió és fàcil d’entendre, encarar un procés d’autodeterminació”, va dir. La “majoria excepcional” per l’estat propi que reclamava va passar factura a CiU, però del 25-N en va sortir el primer Parlament amb majoria independentista des de la restauració de la democràcia. Aquelles van ser les primeres eleccions catalanes en clau de Procés, un patró que es repetiria el 2015 amb les plebiscitàries del 27-S i el 21-D del 2017, quan les urnes les va posar el govern espanyol a cop de 155. Tres anys després, la falta d’un acord estratègic de l’independentisme i els pretesos gestos del govern espanyol per matisar els efectes de la repressió -i retenir el suport d’ERC- s’han sumat a una triple crisi sanitària, social i econòmica que ho condiciona tot, també la cursa per als comicis previstos per al 14 de febrer. Per primer cop en vuit anys, la qüestió nacional no apareix -de moment- com el tema de debat principal en el camí cap a les urnes. Un canvi de paradigma que podria tenir conseqüències en la correlació de forces de la pròxima legislatura.

La politòloga de la UAB Berta Barbet apunta que “la desorientació de l’independentisme permet que puguin aparèixer altres temes amagats sota el Procés”, i creu que la pandèmia actua com a desencadenant perquè té un “impacte molt directe” sobre la població, que “demana explicacions”. “Les enquestes ens diuen que la gran preocupació de la gent és la crisi sanitària, juntament amb les conseqüències econòmiques que se’n deriven”, afegeix Toni Rodon, professor de ciències polítiques a la UPF. De fet, en l’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), publicat al juliol, la sanitat apareixia per primer cop com el principal problema per als catalans (29,4% dels enquestats), molt per damunt de la insatisfacció amb la política (15,3%) i les relacions entre Catalunya i Espanya (14,3%). L’atur i la precarietat laboral (13,7%) apareixia en quarta posició. L’abordatge de les conseqüències de la crisi del coronavirus, amb tot, s’ha convertit en els últims mesos en la principal arma llancívola entre partits. També dins del Govern, on JxCat i ERC han passat de competir per l’hegemonia en termes de diàleg-confrontació a fer-ho en el terreny de la gestió. Els retrets creuats entre conselleries sobre la situació a les residències, l’impacte de les restriccions en l’economia o -aquesta setmana- el caos per les ajudes als autònoms són alguns dels exemples més destacats.

¿Es mantindran aquests temes com a centrals a mesura que s’acostin les eleccions? Fonts d’ERC admeten que, si bé el debat del país es movia des del 2010 sobretot en l’eix nacional, ara el “focus” estarà en l’eix dreta-esquerra per “gestionar el dia a dia en situació de pandèmia”. “Això no ens allunya del projecte de la independència. La qüestió nacional es mantindrà de fons, però ara no estarà com sempre a sobre de tot”, afirmen. Malgrat fer-ho amb la premissa de la desobediència, la CUP també està centrant la precampanya en la reivindicació d’un rescat social. Des de JxCat, en canvi, es neguen a acceptar la tesi d’un canvi d’enfocament electoral. Fonts de la formació de Carles Puigdemont reconeixen que les conseqüències de la crisi sanitària seran un tema “prioritari” en el discurs de campanya, però deixen clar que l’“accent” social i econòmic quedarà “emmarcat” en el conflicte amb l’Estat. “No es parlarà d’independència i del covid-19 com si no tinguessin res a veure. Van vinculades”, afirmen, i assenyalen el dèficit fiscal i els límits de l’autonomia com a obstacles per superar la pandèmia.

Tant Barbet com Rodon, de fet, consideren que JxCat i Cs són els partits que més podrien intentar portar el debat cap al conflicte Catalunya-Espanya. “Hi ha una regla d’or en campanya que diu que parlis del que et beneficia i excloguis el que et perjudica”, argumenta el professor de la UPF, tot i que alerta que aquesta regla també es pot trencar quan, circumstancialment, “l’electorat va per una altra bada”. Si l’efecte Puigdemont va ajudar els postconvergents a quedar en primera posició al flanc independentista ara fa tres anys, el partit taronja va aconseguir guanyar les eleccions capitalitzant el vot unionista. “A les pròximes eleccions el nostre objectiu no serà parlar del Procés, però molt probablement, i malauradament, ens en faran parlar”, afirma el diputat de Cs David Mejía, i ho justifica afirmant que els partits al Govern “continuen dient que ho tornaran a fer” i culpen Madrid de tot allò que fa referència a la pandèmia. Per a Barbet, però, també és l’entrada al tauler de joc de Vox el que podria arrossegar Ciutadans, així com el PP, cap a la duresa amb l’independentisme en campanya.

Noves correlacions de forces

Malgrat el canvi de context respecte al 21-D, Mejía està convençut que el seu partit no s’ha visualitzat només com a dic de contenció de l’independentisme sinó també com a alternativa a l’executiu actual. Internament, per contra, els taronges tenen clar que el 2017 van rebre molt vot útil de la banda constitucionalista que ara no hi serà. Segons les enquestes, i a l’espera de veure el paper real de l’extrema dreta, qui es beneficiaria més de la pèrdua de suports de Cs seran sobretot el PSC i també els comuns. Sempre que no hi hagi un augment de l’abstenció al bàndol constitucionalista -que podria perjudicar els socialistes, segons apunta Rodon-, els politòlegs consultats auguren que els partits de Miquel Iceta i Jéssica Albiach, que fins ara patien per la polarització en l’eix nacional, sortiran reforçats del desplaçament del debat. “Ja s’ha notat molt qui estava preparat i qui no a nivell de discurs a l’hora de defensar els serveis públics”, reivindiquen fonts del PSC. L’objectiu, expliquen, passa per recuperar el votant de centreesquerra que va marxar a Cs i fer-ho amb les banderes de la “recuperació social” i la “reconstrucció econòmica”, a banda de la del diàleg i la cogovernança.

Amb la incògnita de saber si els quatre partits als governs català i espanyol arribaran a les urnes desgastats precisament per la gestió de la pandèmia, tot fa pensar que el nou escenari electoral podria desembocar en noves correlacions de forces. Tant experts com partits consideren, però, que aquests canvis només es donarien dins dels blocs estancs definits fins ara pel Procés. “La divisió en l’eix territorial continua sent massa profunda”, afirma Barbet, convençuda que independentistes i unionistes continuaran votant entre els partits del bàndol que els representa. Diferent serà, amb els resultats a la mà, si la crisi sanitària obre la porta a acords més transversals en matèria socioeconòmica o pressupostària, com ja passa a l’Estat. “Si ERC queda en primer lloc, potser entrem en un nou escenari en què hi haurà més predisposició als pactes amplis”, augura Rodon.