Jaume Giró: el debut convuls en política d’un exdirectiu de La Caixa

Barcelona“Deunidó quina estrena. Prengui-s’ho amb calma, que això acaba de començar”. Són paraules de la portaveu socialista, Alícia Romero, adreçant-se al conseller d’Economia, Jaume Giró, durant el debat de pressupostos al Parlament. L’exdirectiu de La Caixa, nascut a Badalona el 1964, va aterrar al Govern a proposta de JxCat com un tècnic independent, associat a l’elit econòmica i amb un caràcter més gestor que polític. Però després de mig any al capdavant d’Economia ha resultat ser protagonista dels debats més candents d’aquesta legislatura i ha marcat un perfil polític propi: va impulsar els avals al Tribunal de Comptes pels excàrrecs de la Generalitat i ara ha pilotat la negociació dels pressupostos, que ha comportat un nou enfrontament amb ERC. També ha demostrat ser un heterodox: ser el conseller més ric del Govern -7,1 milions d’euros de patrimoni- no li ha impedit reivindicar els seus orígens -“Vinc d’una família humil de Badalona, d’un pis de lloguer de 60 metres quadrats, i sense finestra a l’habitació. Estudiava al menjador”, va dir al ple- i ha mantingut posicions que han sorprès a més d’un amb qüestions com l’ampliació de l’aeroport, que abanderava Junts però ell no veia clara. Hi ha dirigents del partit que el titllen de “conseller revelació” i això ja aixeca suspicàcies entre els que tenen aspiracions polítiques i el comencen a veure com un competidor. Jaume Giró intenta escapar-se del soroll -sempre diu que no vol fer carrera política i que està centrat en fer coses que “perdurin”, com els avals, que la Generalitat pugui tornar a sortir al mercat o un banc públic-, però el cert és que des de Junts se li reconeix un lideratge al Govern que algunes veus contraposen al del vicepresident, Jordi Puigneró.

A Giró se li va ficar entre cella i cella pactar els pressupostos amb la CUP i, malgrat el seu passat a La Caixa, tenia bon feeling personal amb l’anticapitalista Eulàlia Reguant, amb qui manté contactes malgrat el no de la CUP als comptes. Giró sempre va creure que podia aconseguir un pacte amb ella, fins que el 16 de novembre va prendre consciència que no hi hauria acord amb l’esquerra anticapitalista. Aquell dia ell i el president, Pere Aragonès, es van reunir amb quatre representants dels cupaires perquè malgrat l’esmena a la totalitat anunciada aquell mateix matí volien seguir negociant. La que havia de ser una reunió d’esperança, però, va ser un bany de realitat. D’allà Giró surt amb el convenciment que la CUP “no vol pactar” perquè posa sobre la taula renunciar al Hard Rock, als Jocs Olímpics d’Hivern, al Circuit de Catalunya i apujar impostos. “Quan estàs tancant una negociació i tornes a demanar catorze coses que saps que l’altre no vol és que no esperes un acord”, reflexiona l’entorn del conseller, que lliga el no de la CUP al descontentament amb el pacte d’investidura amb ERC i no al contingut dels comptes. Amb el no dels cupaires, Giró se situa en el “pressupostos o pressupostos” -“Els comptes es pacten amb qui es pot, no amb qui es vol”, diu un membre de l’executiu-, en contraposició a altres dirigents com Elsa Artadi, amb qui algunes veus creuen que hi ha certa distància pel fet que Giró va ocupar un càrrec que havia de ser per a ella però al qual va renunciar. Tot i que l’acata, la decisió de la direcció de Junts d’evitar la foto amb els comuns desconcerta el departament. “Sembla que sigui Aragonès qui salvi els pressupostos”, lamenta un dels consultats, que subratlla que el “paper” que es negocia amb els de Jéssica Albiach surt d’Economia.

Les tensions ERC-JxCat

El conseller és un pragmàtic com, a diferència del que passa al grup parlamentari, ho han sigut durant la crisi la resta de membres de JxCat al Govern. L’entorn de Giró defensa que es pot tenir un discurs “radical” i alhora ser “responsable en la gestió política”. “Giró està descobrint el punt d’irracionalitat que té la política”, resumeix un dirigent que el coneix bé. L’exdirectiu és un relacions públiques que té la “millor agenda” de Barcelona, afirma un col·laborador, però fins ara no havia viscut en pròpia pell el Govern i, sobretot, les relacions ERC-Junts, carregades de ferides des del 2017. Giró viu malament que no hi hagi “unitat” de l’independentisme i ja intuïa que si la CUP sortia de l’equació patiria el foc creuat entre els dos partits de Govern. “Prefereix un mal acord a una bronca”, constata un consultat. Malgrat que probablement no hagués tingut problema per reunir-se amb Albiach, ha sigut “lleial” als mandats de la direcció de Junts, pilotada per Jordi Sànchez, amb qui manté fil directe.

Giró és cada dia al despatx a les 7.30 del matí, ho vol tenir controlat -ho pateixen els seus col·laboradors- i és un lector compulsiu d’informes econòmics i de la premsa (no de Twitter, que no en té). Ara, però, també ha agafat la novel·la La otra orilla (Suma),d’Elena Moya, i algú que el coneix bé diu que vol veure el final de Casa de papel.