L'aposta pels pressupostos i el fiscal

MadridAquest any el mes d’agost serà un miratge. Ens ho ha de semblar a tots, perquè qui més qui menys voldria desconnectar i sortir del soroll permanent. Però no serà fàcil. Els temps que corren tenen més aires preelectorals que mai. El PP ve demanant eleccions des de l’inici de la legislatura. Això no és novetat. La novetat és que ara sí que sembla que podem començar una etapa un pèl més ràpida amb final a les urnes. No resulta intranscendent, en aquest sentit, que el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, s’hagi compromès a presentar un projecte de pressupostos per al 2026. Els populars no creuen que arribi a fer-ho, diuen que ha demostrat ser un mentider compulsiu i que no tindrà els suports suficients, raó per la qual a l’últim moment es tirarà enrere i acabarà per no fer cap proposta pressupostària.

Jo no n’estic tan segur, d'això. La guia de Sánchez són les enquestes, i les dades que li pugui anar proporcionant el Centre d'Estudis Sociològics (CIS), el gran laboratori electoral que presideix José Félix Tezanos. No obstant això, les previsions demoscòpiques no ho justifiquen ni ho expliquen tot. Crec que aquest cop el líder socialista té ganes de jugar fort en la partida dels pressupostos.

Sánchez és conscient que la legislatura ha entrat en fase del que en el món del tenis s’anomena el tie break. Faltarà un any o en faltaran dos per anar a votar, però a partir d’ara el joc s’accelera i ja no és prudent dedicar-se a allargar els punts. A Sánchez li interessa i li convé mesurar bé els temps, treballar a fons amb el calendari, i posar a tothom davant d'un mirall. Aquest és el sentit de l'anunci que aquest any presentarà un projecte de comptes de l'Estat per al 2026, és a dir, una proposta pressupostària tancada i coherent amb el perfil social d’una etapa d’aprofitament de les bones dades macroeconòmiques. Es tracta d'emplaçar la resta de forces parlamentàries i passar comptes, mai millor dit. És una mena de moció de confiança inversa. En aquest cas no la demana l'oposició per intentar demostrar la feblesa del govern. Ara la presenta el president de l'executiu perquè s'hagin de mullar tots, sobretot els que han sigut fins ara els seus aliats. La jugada té risc, sens dubte. Però per a tothom.

El paper dels socis

Si el govern no aconsegueix l’aprovació d’uns pressupostos eventuals molts titulars diran que ha quedat demostrada un cop més la seva debilitat parlamentària. I no els faltarà raó en això. Però hauran quedat demostrades més coses, com la preferència majoritària pel tacticisme, en lloc de l’aposta per l’interès general. Negar un final de legislatura amb pressupostos només s'explica com a opció de suposada eficàcia electoral. S'entén en el cas del PP, que té un únic objectiu com a primer partit de l’oposició. En canvi, seria un paper més difícil d'assumir en el cas dels socis d’investidura. Fins i tot Junts, que va insistir mesos enrere en la conveniència d'una moció de confiança, s’ho hauria de pensar a fons. Cal recordar que l’efectivitat de l'amnistia depèn en part de la justícia europea, però sobretot del Constitucional, que ha de resoldre els recursos d'empara de Puigdemont i altres.

Hem vingut a aquest món a patir, però no a fer patir inútilment a la gent. Ningú traurà profit d'una legislatura sense comptes renovats. Si el PP guanya les properes eleccions, no serà per haver obtingut aquest èxit, sinó per un conjunt de factors relacionats amb el desgast general del govern i la seva pèrdua de credibilitat, en part a mans dels jutges. Ara bé, és comprensible que jugui fort en aquest temps de tie break i aposti per la derrota parlamentària de Sánchez per les mateixes raons que va intentar tombar la reforma laboral que està sent els fons d’escena dels 22 milions d'ocupats al conjunt del país. En canvi, els que fins ara han estat donant el suport suficient al govern com per impedir la seva caiguda, ¿quin benefici obtindrien d’una derrota del PSOE en una de les que poden ser les principals iniciatives de tota la legislatura?

Per això, si Sánchez juga realment fort amb aquesta proposta i no es fa enrere, el seu joc s'haurà convertit en la mencionada moció de confiança inversa, perquè els que resultaran desafiats seran els que han estat jugant darrerament amb l’estira-i-arronsa. Això és com allò que va fer el líder socialista de retirar-se cinc dies per reflexionar si marxava de la política. En cap moment va pensar deixar-ho. Però va estar més que mai al centre de l’atenció general, aprofitant l'adopció d’un perfil de víctima d’una ofensa per intentar tornar amb més empenta. Ara Sánchez, felí de set vides, utilitza aquest altre punt de la partida de tenis polític per llançar fort la bola, a veure com l'hi tornen des del fons de la pista.

El fiscal davant el nou any judicial

Un altre terreny en el qual el govern juga fort és en el de la causa contra el fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz. L’esquerra judicial està molt preocupada pel precedent que representa aquest cas, amb peticions de 4 a 6 anys de presó per la presumpta filtració de dades secretes sobre els delictes fiscals dels que està acusat l’empresari Alberto González Amador, parella de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso. Sánchez no vol entregar el cap de García Ortiz. Si el fiscal general ho deixa no serà per pressions del govern sinó per decisió personal. La voluntat de permanència quedarà clara si el proper 5 de setembre el fiscal general torna a pronunciar el discurs que li correspon pel seu càrrec al costat del rei Felip VI, a l'obertura de l'any judicial.

Certament, en aquest cas la imatge resultarà insòlita. El cap de la Fiscalia imputat, a punt de seure a la banqueta dels acusats per un presumpte delicte de revelació de secrets, que comparteix el protagonisme de l’acte amb alguns dels magistrats que l’hauran de jutjar. Per això el Suprem està estudiant suspendre temporalment García Ortiz com a mesura cautelar. Pel govern i l’esquerra judicial el problema és que es s’hagi portat a judici un fiscal general i que se’l pugui arribar a condemnar sense proves objectives del seu suposat delicte. Des d'aquest àmbit se subratlla el vot discrepant del magistrat Andrés Palomo, contrari a la decisió d'asseure a la banqueta el fiscal de l'Estat. Sens dubte, el cas és tot un test sobre el paper que pugui jugar el Suprem en relació al pols pel poder entre govern i oposició.