L’Espanya democràtica s’acostuma a espiar

BarcelonaEl Catalangate no és el primer cas d’espionatge de l'Espanya postfranquista que involucra els poders de l’Estat. Hi ha com a mínim cinc precedents i un patró comú: la majoria han quedat impunes.

EL CESID

El 12 de juny de 1995 el diari El Mundo obria la caixa dels trons amb una portada amb el següent titular: “El Cesid porta més de 10 anys espiant i gravant polítics, empresaris i periodistes”. Entre els espiats hi havia el rei Joan Carles I, l’expresident espanyol Adolfo Suárez, el ministre José Barrionuevo i els periodistes més crítics amb el PSOE, Luis María Ansón i Pedro J. Ramírez. Poques hores després de destapar-se el cas, va dimitir el director del Cesid -que ara és el CNI-, el tinent general Emilio Alonso Manglano. També van plegar el vicepresident Narcís Serra i el ministre de Defensa, Julián García Vargas, que pocs dies abans negava l’espionatge. La causa es va arxivar perquè la jutge va entendre que “les escoltes van ser aleatòries, casuals i necessàries per protegir interessos vitals de l’Estat” i que s’havien fet a telèfons mòbils, cosa que no era delicte entre el 1982 i el 1989. Però sí que s’havien punxat telèfons fixos, i l’Audiència de Madrid va reobrir el cas i Manglano i Juan Alberto Perote, excap d’operacions del Cesid, van ser condemnats, però només a 6 mesos d’arrest per un delicte continuat d’escoltes il·legals i a 8 anys d’inhabilitació. El Tribunal Constitucional (TC), però, va anul·lar la sentència per vulneració del dret a la imparcialitat i el judici es va haver de repetir. Aquest cop només va ser jutjat Perote, que va ser condemnat el 2005 a una pena encara més suau: 4 mesos d’arrest i 6 anys d’inhabilitació.

HERRI BATASUNA

El 2005 el govern de Zapatero va concedir l’indult parcial a l’agent Mario Cantero, l’únic condemnat per les escoltes que el Cesid va fer a Herri Batasuna (HB), que no va acabar entrant a presó. El cas va esclatar quan el 1998 uns tècnics de Telefónica van descobrir per casualitat que uns cables connectaven amb el pis de damunt de la seu abertzale de Vitòria, on residia Cantero. Els agents del Cesid que eren a l’immoble van marxar-ne precipitadament i s’hi van deixar factures de telèfons i nòmines que demostraven el seguiment. L’Audiència Provincial d’Àlaba va condemnar dos exdirectors del Cesid, Emilio Alonso Manglano i Javier Calderón, a tres anys de presó per aquest espionatge, com a autors d’un delicte d’“intercepció il·legal de comunicacions telefòniques” per haver consentit “espiar” la seu abertzale entre finals de 1994 i març de 1998. Tanmateix, el Suprem els va absoldre perquè va resoldre no hi havia una prova directa que els exdirectors del Cesid estiguessin al cas de l’espionatge i perquè les condemnes es van dictar sobre “conjectures” de caràcter “dèbil i indeterminat” i no sobre veritables indicis delictius. En la interlocutòria, també validava que es vigilés HB pels seus suposats contactes amb ETA. Els abertzales van denunciar vulneració de drets polítics perquè els advocats que van defensar la seva mesa nacional al judici que va acabar amb el seu empresonament van reunir-se en aquesta seu per preparar la defensa.

LA CAMARGA

El nom d’aquest cas d’espionatge no el dona la regió del sud de França, sinó el restaurant de l’Eixample conegut per disposar d’espais reservats on mantenir converses discretes. Però la trobada que van tenir un migdia del juliol del 2010 la líder del PP català Alícia Sánchez Camacho i Victòria Álvarez -exparella de Jordi Pujol Ferrusola-, de reunió privada no en va tenir res. Un micròfon col·locat al gerro de la taula per l’agència de detectius Método 3 va enregistrar la conversa amb tots els detalls. Allà s’hi podia sentir Álvarez explicant les presumptes corrupteles de la família de l’expresident, i Camacho animant-la a cantar perquè tenia un “fiscal de confiança” que ajudaria a fer que tot acabés en seu judicial. El cas va arribar a esquitxar el govern espanyol, ja que Álvarez tenia amistat amb qui va ser cap de gabinet de Mariano Rajoy, Jorge Moragas, que després es va demostrar que l’animava a fer públic tot el que sabia. El Parlament ho va investigar, la justícia també, però tot va quedar arxivat i mai es va saber del cert qui va encarregar la gravació. De fet, es va arribar a vincular amb el cas el secretari d’organització del PSC, José Zaragoza, que va negar tenir-hi qualsevol vincle, però a qui l’afer va costar el lloc a l’executiva del PSOE. El director de Método 3, Francisco Marco, va dir que l’encàrrec venia de “l’entorn” de la líder popular. Finalment, Camacho va arribar a un pacte amb ell per evitar arribar a judici.

LA FISCALIA HO AFINA

El cas va sacsejar la campanya electoral de les eleccions espanyoles del 2016 a Catalunya. El diari Público va revelar les converses d’una reunió privada entre el ministre de l’Interior i candidat del PP català en aquells comicis, Jorge Fernández Díaz, i el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC), Daniel de Alfonso. La idea que tenien era investigar polítics independentistes per intentar fabricar-los algun escàndol i així mirar de debilitar el Procés. Un dels objectius era Roger Junqueras, el germà del president d’ERC, i també consellers de Convergència com Felip Puig i Francesc Homs. D’aquella gravació, feta per l’excap de la Unitat Central de Suport Operatiu de la Comissaria General d’Informació Enrique García Castaño -ho va admetre ell mateix anys després-, se’n recorda la frase del ministre assegurant que podien comptar amb ajuda judicial: “La fiscalia t’ho afina”. També a De Alfonso proclamant: “Els hem destrossat el sistema sanitari”, en referència a Catalunya. L’única conseqüència que va tenir aquell cas és que el Parlament va posar en marxa el procediment per cessar De Alfonso, que, un cop destituït del càrrec, va tornar sense problemes a la carrera de jutge. El seu últim destí conegut va ser Cantàbria. El dia de les eleccions, cinc dies després d’esclatar l’escàndol, el Partit Popular va aconseguir millorar els resultats respecte als comicis anteriors, també a Catalunya. De cinc diputats va passar a sis.

VILLAREJO

Era l’últim gran cas conegut fins a l’esclat del Catalangate, i té com a gran protagonista l’excomissari de la Policia Nacional José Manuel Villarejo, que tenia el costum de gravar totes les seves converses al més alt nivell. Després, quan les coses li van començar a anar maldades, va començar a filtrar-les segons la seva conveniència. La més famosa de les gravacions és la d’una reunió a Londres amb l’examant del rei emèrit Corina Larsen en què ella explicava les comissions cobrades per l’exmonarca per les obres de l’AVE a la Meca -fetes per empreses espanyoles-. També hi revelava que Joan Carles I li havia demanat que fos la seva testaferro per als seus fons opacs a l’estranger. Una polèmica que va sacsejar l’Estat i que fins i tot va posar en marxa una investigació judicial contra l’exmonarca, que finalment no va arribar enlloc. Però la llista d’espiats i d’àudios polèmics de Villarejo és tan llarga que costa seguir-ne el fil, i inclou escàndols que han esquitxat tant el PP com el PSOE. El mateix Villarejo assegura que a la seva fonoteca hi ha àudios que documenten al detall l’existència de l’Operació Catalunya -la guerra bruta contra l’independentisme orquestrada per les clavegueres -, però que ja no estan a la seva disposició, sinó en la de l’Estat. L’excomissari sí que ha acabat davant de la justícia amb diversos fronts oberts. Només per un d’ells, el cas Tándem, la Fiscalia demana més de 100 anys de presó.