La lluita antifranquista s’escriu en femení

Barcelona“Hauria d’haver nascut a la presó”, etziba Antonia Jover del Olmo, Toñi (Alcalá de Henares, 1939). Hi va ingressar amb dos mesos i mig de vida amb la seva mare, condemnada per participar en les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) i al Socorro Rojo. Amb tres anys va sortir-ne, a diferència de les trenta-set mil criatures que el règim franquista va apartar de les seves mares per pertànyer a una família opositora a la dictadura. Amb motiu del 40è aniversari de la mort de Franco, la Toñi, com moltes altres persones que lluiten per la recuperació de la memòria històrica, participarà aquesta tarda en l’acte unitari que Òmnium Cultural ha convocat davant la presó Model de Barcelona per demanar justícia pels crims del franquisme.

Els demòcrates no només van acabar a la presó, molts van haver d’exiliar-se. És el cas de la Rosario Cunillera (Blois, 1945), filla d’una de les més de 400.000 persones que van fugir a França després de la Guerra Civil. Altres van marxar cap a l’Àmerica Llatina, com el pare de la Mireia Bofill (Santiago de Xile, 1944), que va viatjar en el Winnipeg de Pablo Neruda cap a Xile. Totes tres comparteixen un denominador comú essencial: ser dona i lluitadora. I d’això n’han fet la seva raó de viure.

En clandestinitat

La impossibilitat de mostrar obertament el rebuig al règim va fer que la dissidència s’hagués de cultivar d’amagat, cosa que, segons explica la Rosario, va fer que hagués de créixer amb moltes mesures d’autorepressió: “Ens tallaven les ales”, diu. Malgrat les dificultats, la militància opositora va tirar endavant. La Toñi va haver de tenir una doble vida a Barcelona fins que no va morir el dictador. Es va integrar fàcilment a l’escola en català en un institut del Poblenou, però no va estalviar-se el patiment permanent que li va suposar amagar a casa el dirigent comunista Gregorio López Raimundo durant dotze anys. “El meu pare no s’havia de cobrir gaire perquè tenia un negoci de gelats i la gent es pensava que érem feixistes. Mentrestant, jo protegia el Gregorio a casa. És molt dur pensar una cosa i dir la contrària, i més per a una jove”, confessa. Aquesta autocontenció va fer que es bolqués als escacs, fins al punt de proclamar-se subcampiona d’Espanya. “Tota la ràbia que tenia a dins per la situació que vivíem, la llançava contra el tauler; era una sortida d’impuls juvenil”, explica la Toñi, que considera que els escacs li van ensenyar a respectar el rival i mai no va menystenir ningú: “És que si et despistes un moment se te’n va la partida en un tres i no res”.

Els que aconsegueixen lliurar-se de la clandestinitat són els milers de famílies republicanes exiliades després de la Guerra Civil, que participen en la lluita antifranquista des de la distància. Amb un castellà afrancesat i algun et alors que s’infiltra en el discurs, la Rosario explica que els records de la seva infància estan fidelment projectats en escenes del film Españolas en París : a les golfes d’un pis del riquíssim Boulevard Saint-Germain parisenc, on la seva mare feia feines de neteja a canvi que els propietaris li cedissin un sostre. Allà rebia les visites de López Raimundo; Josep Serradell, Román, o Julián Grimau, principals dirigents del PSUC i el PCE. Amb 18 anys, la jove Rosario va començar a manifestar-se i a participar en conferències i xerrades per divulgar el pensament marxista leninista. “El mateix que faig ara, però cinquanta anys enrere”, afirma amb un somriure. El vincle entre la dissidència espanyola i la francesa era freqüent: la Rosario feia viatges a Espanya amb maletes de doble fons per portar publicacions de premsa perquè es distribuïssin arreu del territori. A l’altra banda, la Toñi participa en l’estafeta que tenia el seu pare: rebien el material, l’empaquetaven durant la nit i ben d’hora al matí sortien a deixar-lo als punts de distribució.

Una segona lluita: el feminisme

Més enllà de la persecució a rojos, republicanos y masones, la dona va ser la gran ignorada i menystinguda pel règim. De ben jove, la Mireia Bofill s’adona que la seva condició de dona no se circumscriu dins dels límits que se li suposaven durant l’època franquista. Ho fa seguint els passos de la seva mare, Montserrat Abelló, poeta mereixedora del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 2008, que va entendre que la vida era preguntar-se el perquè de les coses. “La meva mare i les seves amigues eren dones amb inquietuds que parlaven de llibres, de pel·lícules, de política, del món”, recorda. Quan algunes amigues seves li explicaven que no podien sortir al carrer a fer la revolució perquè no trobaven cangur per als fills, la Mireia pren consciència del reduït i oprimit paper de la dona. Influenciada per Simone de Beauvoir i Maria Aurèlia Capmany, comença a projectar les seves reflexions en uns articles que publica a la revista Siglo XXI de Manuel Vázquez Montalbán i al llibre Las mujeres en España (1967). Arran de la presentació de la seva obra en barris i parròquies, més i més dones s’atreveixen a exterioritzar els seus problemes. Un d’ells, relacionat amb els anticonceptius: “¿Fins a quin punt el fet que tot ha de tenir control et deixa sense control de la teva pròpia vida? Les dones no tenien control sobre la seva vida. No podien controlar quantes criatures tindrien. Quina opressió hi ha més gran que aquesta?”, es pregunta. Amb un català que conserva l’accent sud-americà, explica que, d’alguna manera, la llavor del moviment feminista comença a gestar-se a Catalunya en petits grups de debat, en col·loquis on les fronteres entre el que és públic i el que és privat es desdibuixen i on les dones exposen els seus problemes personals i els fan col·lectius. “Potser en aquell moment l’activitat reivindicativa no era més que aquesta, però això que sembla poc acaba sent molt. Me n’he adonat després que allò era una lluita”, confessa.

La Mireia Bofill té clar que la lluita és indissociable del dia a dia: “Viure és participar, estar plenament conscient en el món, observar-lo i actuar en conseqüència”. Contra la desmemòria, lluita. Lluites.